dijous, 18 de març de 2010

Desafecció política i postfranquisme

Sempre he admirat en Josep Fontana. La seva forma d'analitzar el passat és tota una referència per a aquells i aquelles que ens dediquem, més o menys, a això: a l'estudi de la història i a entendre la ciència històrica com a una eina de transformació de les mancances del present i, en conseqüència, de construcció d'un futur més lliure i més just. Almenys jo ho entenc així i sempre he entès també que aquells qui necessiten un futur més lliure i més just són les persones i els pobles.
Ell no s'ha cansat d'apuntar-la, aquesta manera de veure la història, i ho ha fet en les seves obres d'anàlisi històric i historiogràfic. Ara ja no ho sé, espero que així segueixi, però a molts dels de la meva promoció de contemporània a la UAB ens va fascinar la seva obra "Historia. Análisis del pasado y proyecto social", on, per cert, es reparteixen bufetades a tort i a dret.
A "La construcció de la identitat" (Editorial Base, 2005), una obra bastant recent que és alhora una mena de miscel·lània d'articles i conferències de l'historiador, hi ha com sempre algunes postures prou suggerents.
Una d'elles ens remet a aquest fenomen tan d'actualitat que ha estat qualificat com a "desafecció política", del qual ja n'he parlat i que vindria a sintetitzar l'allunyament de la ciutadania de la classe política. L'altra és una visió molt dura i crítica de l'anomenada transició política i dels seus presumptes protagonistes (o herois). I no cal dir que una i altra cosa, desafecció i transició, van més lligades del que ens pensem.
L'arrel de tot plegat se situa en el moment de la mort del dictador i com la dirigència del règim va anar pactant amb les forces de l'oposició (segons com s'anaven desenvolupant les coses: res de plans preconcebuts ni rumbs preestablerts ni altres mandangues) per tal de construir una sortida impune i digne per a un règim mig estiragassat que ja es veia que no podria sobreviure al seu líder sense efectuar cap retoc.
I això és el que es va fer: retocs aquí i allà, jugades intel·ligents i control del tempo per part de Suárez i el seu entorn, en connivència amb González i Carrillo, fonamentalment. Un procés ben conduït i ben finalitzat com en donen fe la pervivència de la monarquia o l'activitat de polítics com Fraga o Rodolfo Martín Villa que, políticament, també moriran al llit.
Però no és només això: la gestió de la configuració del postfranquisme, en el qual encara estem instal·lats, es va fer des de dalt i així s'inaugurava una concepció de la democràcia (la que s'ha imposat a l'estat espanyol i, esclar, als Països Catalans al sud de l'Albera) totalment vertical, que ha espremut la representativitat al màxim (en favor, òbviament, dels delegats de la ciutadania) convertint el règim espanyol en una partitocràcia tancada. La ciutadania és exclosa des d'aleshores de qualsevol decisió (important o no), els acords es prenen al marge de la societat civil (organitzada o no) i només en determinats moments es crea una il·lusió d'amplitud social en la presa de decisions: quan es convoquen els anomenats agents socials a taules de negociació; és a dir, fòrums creats per i per a els propis puntals del règim actual: partits polítics, sindicats dòcils i esgrogueïts i empresaris. Fontana defineix aquest estat de coses així: "Una pràctica de negociacions per dalt, d'acords poc transparents entre dirigents, ha acabat allunyant els partits del contacte amb el conjunt de la societat, que no pren part en la vida política com ho feia en els temps anteriors a la Guerra Civil, quan centres republicans, ateneus populars i Casas del Pueblo eren els punts de contacte entre els ciutadans i els seus representants".
Però com deia, això no només succeeix a escala espanyola: aneu a sentir alguna conferència, xerrada, acte o el que sigui en què hi participi Jordi Pujol; n'hi ha per esgarrifar-se. Un altre exemple de rabiosa actualitat: la Llei d'Educació perpetrada per Ernest Maragall se'ns ha vengut com un gran èxit, fonamentalment pel consens aconseguit. Consens? Mestres, pares i alumnes en contra, una desena de vagues acumulades... i això és consens? Sí, perquè els partits polítics ho van pactar. Així de clar (els mateixos consensos s'apliquen, sigui dit de passada, quan ens volen fer entrar Quarts Cinturons, transvassaments, o MATs, amb vaselina o sense).
Per tant, i des d'aquest punt de vista, resulta obvi que la desafecció no prové de tot el procés estatutari de la comunitat autònoma catalana (tot i que la pot haver aprofundit, està clar) i un dia rere l'altre són més els ciutadans i ciutadanes que s'adonen que aquest tinglado és insostenible, fet, fins a certa manera, lògic: noves generacions que no arrosseguen les hipoteques de la malanomenada transició (en tot cas, arrosseguen una altra mena d'hipoteques) i forces polítiques i socials que en el seu moment no van voler combregar amb rodes de molí van enfortint la musculatura: i les consultes sobre la independència hi ajuden considerablement i ens ajuden a madurar socialment i democràticament.
Hi han eines, sempre n'hi han hagut, però potser avui n'hi ha més, i cal aprofitar-les: per exemple, els grups de poder no controlen en exclusiva els mitjans de comunicació i això ja és una petita victòria, hi ha propostes polítiques que han reviscolat amb força (i justament no penso en les opcions cabdillistes de Laporta i Carretero), hi ha perspectiva històrica i la sensació que la pressió popular pot, de forma efectiva, esquerdar l'estantissa organització política que ens va caure al damunt fa ja més de trenta anys. Cal aprofitar-ho, doncs.

4 comentaris:

tas ha dit...

el pacte de sil·lenci de la transició és indignant, però cal recordar que la transició no hagués estat possible sense els morts que va posar la classe obrera, amb manifestacions i vagues, i una lluita continua contra el règim, no va ser unicament una transicicó des de dalt; o més ben dit sense la lluita social no hi hagués hagut transició, ja que això és els que ens vol fer creure la historiografia revisionista que tot va anar com una seda i que per la història l'unic que cal explicar és el pacte de les èlits. Hi ha haver molta gent que es va deixar la pell, i la majoria no són politics professionals, molts d'aquests amb les seus encerts i els seus errors encara estan a les lluites qüotidianes.

Roger ha dit...

Bé, més que transició s'hauria de parlar de transacció, que és el procés que es va produir de forma efectiva. Ara bé, que sense la pressió popular, la lluita obrera i els anhels socials de canvi no s'hagués produït ni això, doncs sí, és evident que van caler aquells morts i aquelles lluites perquè almenys el règim veiés insostenible la seva continuïtat sense canvis. Justament els que es reclamaven líders i portaveus de tot plegat foren els qui permeteren el fre de la democratització, del reconeixement del dret d'autodeterminació, etc.
Al marge d'aquestes elits hi van haver els sacrificis des de baix, les lluites honestes, per part de gent que o bé es va desenganyar o bé continua el seu combat de la mateixa forma: amb dignitat i compromís.
Però bé, que qui se'n va sortir millor van ser les elits és prou evident: continua el mateix cap d'estat, la generació de polítics tot just es renova, hi ha uns sindicats dòcils i el tema nacional ha estat tabú fins ara.
I més que història revisionista, és la història oficial la que fa l'anàlisi que comentes; la que fa la revisió és la que qüestiona les collonades estil Victoria Prego, amb el "barco", el "timón" i altres tonteries.

Gràcies pel comentari, en comparetixo gran part del contingut.

salut!

tas ha dit...

de vegades oblido que el meu punt de vista de la història no és el majoritari...

Roger ha dit...

Bé, que no sigui majoritari no vol dir que sigui dolent.
Tot aquell qui es prengui la vida amb esperit crític s'haurà d'acostumar a estar en minoria.
Jo ja hi estic bastant abasat.