L'editorial conjunta dels dotze principals representants de la premsa de paper de la Comunitat Autònoma Catalana ha provocat, sembla, una certa commoció. Jo no amagaré pas que he quedat una mica sorprès, perquè no m'esperava pas aquesta resposta. Ara, que em produeixi sorpresa no vol dir que comparteixi poc ni gens el fons d'aquesta reivindicació, aquesta mena de pas endavant i ferm que han fet aquesta colla de rotatius d'aquest tros de país.
Per començar, i en paraules de Vicent Partal, això arriba tard. Si volien reivindicar res en aquest sentit, aquesta colla s'havien de posar d'acord abans. Tres anys abans, concretament, quan va ser retallat el text que va sortir de la Ciutadella. Si es volia apostar per la via estatutària, i, per tant regionalista, com a mínim es podia triar la via catalana i defensar-la, i no asseure's a veure com estiregassaven el text. Però demanar-li això, per exemple, a El Periódico, quan just acabar la votació al Parlament els del PSC ja comptaven amb la retallada, ja entra en el terreny de la literatura fantàstica i especulativa.
A més, a mi, tot plegat, em sembla un crit agònic de doble sentit. A saber: per un cantó la defensa honesta del regionalisme, que és una ideologia com una altra, però que no té altra horitzó que la submissió incondicional al statu quo actual, i això és la permanència a Espanya peti qui peti i es digui com es digui (autonomisme, federalisme, etc.); és per això, per assegurar un futur ufanós per al regionalisme, que cal salvar aquest Estatut. Per un altre cantó, i com a revers de l'anterior idea, la crida a salvar el nyap estatutari no és res més que un toc d'alerta a Espanya: què cony dignitat de Catalunya! Aquí el que fa por és que una darrera l'altra les atzagaiades espanyoles facin irreversible l'adéu-siau que molts fa dècades que esperem. És l'única cosa que em crec que pot empènyer els de Can Godó a subscriure l'editorial citada, perquè, de quina dignitat parlen aquells proscriuen la llengua del país de les seves pàgines, aquells qui abominen la reunificació nacional amb la resta dels nostres països i aquells qui criminalitzen a tots els qui, de debò, intenten tenyir de dignitat el nostre dia a dia com a poble? Van reclamar dignitat i respecte quan hi va haver la Fira del Llibre de Frankfurt, aquests llepes de l'arnada i casposa monarquia espanyola?
Finalment, ometre, com es fa en aquesta declaració, el dret de decidir del poble català, no pot ser un involuntari: amb la primera onada de consultes a tocar, només reclamar que es respecti el nostre carnet d'esclaus, és d'una intencionalitat política evident i només respon a l'alarma a què em referia més amunt. El missatge és extern i intern alhora, i ens demostra clarament amb qui no podem comptar en aquest camí que estem fent.
Per començar, i en paraules de Vicent Partal, això arriba tard. Si volien reivindicar res en aquest sentit, aquesta colla s'havien de posar d'acord abans. Tres anys abans, concretament, quan va ser retallat el text que va sortir de la Ciutadella. Si es volia apostar per la via estatutària, i, per tant regionalista, com a mínim es podia triar la via catalana i defensar-la, i no asseure's a veure com estiregassaven el text. Però demanar-li això, per exemple, a El Periódico, quan just acabar la votació al Parlament els del PSC ja comptaven amb la retallada, ja entra en el terreny de la literatura fantàstica i especulativa.
A més, a mi, tot plegat, em sembla un crit agònic de doble sentit. A saber: per un cantó la defensa honesta del regionalisme, que és una ideologia com una altra, però que no té altra horitzó que la submissió incondicional al statu quo actual, i això és la permanència a Espanya peti qui peti i es digui com es digui (autonomisme, federalisme, etc.); és per això, per assegurar un futur ufanós per al regionalisme, que cal salvar aquest Estatut. Per un altre cantó, i com a revers de l'anterior idea, la crida a salvar el nyap estatutari no és res més que un toc d'alerta a Espanya: què cony dignitat de Catalunya! Aquí el que fa por és que una darrera l'altra les atzagaiades espanyoles facin irreversible l'adéu-siau que molts fa dècades que esperem. És l'única cosa que em crec que pot empènyer els de Can Godó a subscriure l'editorial citada, perquè, de quina dignitat parlen aquells proscriuen la llengua del país de les seves pàgines, aquells qui abominen la reunificació nacional amb la resta dels nostres països i aquells qui criminalitzen a tots els qui, de debò, intenten tenyir de dignitat el nostre dia a dia com a poble? Van reclamar dignitat i respecte quan hi va haver la Fira del Llibre de Frankfurt, aquests llepes de l'arnada i casposa monarquia espanyola?
Finalment, ometre, com es fa en aquesta declaració, el dret de decidir del poble català, no pot ser un involuntari: amb la primera onada de consultes a tocar, només reclamar que es respecti el nostre carnet d'esclaus, és d'una intencionalitat política evident i només respon a l'alarma a què em referia més amunt. El missatge és extern i intern alhora, i ens demostra clarament amb qui no podem comptar en aquest camí que estem fent.
2 comentaris:
Comparteixo la teva encertada reflexió. Endavant les atxes! i segueix escrivint ;-)
Gràcies guapo!
Publica un comentari a l'entrada