A rebaixar sempre s'hi és a temps

Llegint l'article d'avui de la nostra inefable Pilar Rahola en el no menys preclar rotatiu en el qual col·labora, em refereixo és clar, a La Vanguardia, reconec que m'he de treure el barret. Mai no n'havia vist tantes de juntes, però ja se sap que a rebaixar, sempre s'hi és a temps.

No seré jo qui reconegui les bondats de l'opció d'un polític a perpetuar-se en el càrrec i vagi per endavant que, de fet, no en sóc pas partidari. A Veneçuela amb l'aprovació per referèndum de la reforma constitucional proposada pel govern, ens podem trobar en una situació de permanència en el càrrec força prolongada en el temps per part de l'actual cap d'estat, Hugo Chávez Frías. De fet, la voluntat és aquesta, Hugo Chávez vol prosseguir en l'exercici del càrrec per continuar desenvolupant el seu projecte polític. En principi no hi ha res d'especialment pervers en tot això.

Tanmateix, quatre lectures més enllà de les cròniques de batalla de Joaquim Ibarz, o de la tendenciositat general que empastifa els nostres mitjans, permetrien entendre que l'actual procés no l'ha inventat Chávez, sinó que més aviat l'ha incentivat, permetent, gràcies al seu carisma, a la seva adscripció social, que els exclosos participessin de la construcció del seu propi país. Als altres els era molt còmode viure com fins llavors, no hi havia noses en un dia a dia que empenyia milers de persones a la pobresa absoluta. Per tant, ens agradi o no, Chávez és necessari per al manteniment del procés que es va engegar amb ajut institucional ara ja fa una dècada.

El punt de mira essencial de l'actual consulta ha estat la possibilitat de reelecció indefinida del comandante. Criticar això des d'Occident és francament, i com a mínim, hipòcrita. Els casos de perpetuació en el càrrec polític o no a casa nostra o al veí estat espanyol són per llogar-hi cadires i no hi cabrien en aquest post: si Chávez compleix la seva voluntat de resistir fins al 2019 (comptant per tant que es faci amb la victòria en totes les eleccions en les quals es presenti, un fet que curiosament s'oblida), hi haurà estat uns vint o vint-i-un anys, menys, per tant, que Jordi Pujol a la Generalitat, que Rodríguez Ibarra al govern extremeny o que un altre Chaves, aquest amb essa, que fa uns quants llustres que escalfa poltrona al cortijo andalús del PSOE i a la presidència del propi partit. Tampoc serà massa més temps que Felipe González o que Maragall a l'alcaldia de Barcelona, per no parlar d'altres alcaldes més propers per mi com Isidre Ballester o Joan Seguer. Ja ho he dit no acabaríem. Parlem de Fraga? Deixem-ho, deixem-ho. Martín Villa? Calla, calla. I el Borbó? Quants anys fa que hi és? A quantes reeleccions s'ha presentat? Com va accedir al càrrec?

La senyora Rahola, amant de la paraula viva i la veritat absoluta, s'oblida del seu admirat Álvaro Uribe, qui va intentar una maniobra com la de Chávez temps abans; bé se n'oblida ella i la resta de mitjans amb influència de masses de per aquí. El que val per uns sembla no valer per als altres. Ho dic per allò de que el qui calla atorga i aquí quan es tracta d'Uribe, noi, calla tothom. Quan es tracta de Chávez no hi ha manera de deixar-los de sentir, en canvi.

Rahola també surt en defensa de Luis Herrero, més que res per poder anar més contra Chávez. L'ocurrència per defensar el criptofeixista en qüestió és dir que Chávez va crear un greu conflicte diplomàtic amb l'eurodiputat del PP. Que Chávez va crear el conflicte? Per què, per deixar-se insultar per un membre d'un partit amb ADN franquista? L'oportunitat o no de l'expulsió la podem discutir, perquè és probable que Herrero tingués somnis humits amb una experiència com aquesta que li permetés erigir-se en heroi dels demòcrates de tota la vida que campen entre les files del seu partit.

També és habitual entre els mèdia d'aquesta part del món posar en qüestió la validesa d'un resultat electoral o d'un comunicat en funció dels propis interessos. Ho vam veure, per exemple, amb els atemptats de Madrid: tothom es creu a ETA quan reivindica un atemptat, però el govern de torn no se la creia quan deia que no tenia res a veure amb les bombes dels trens. No els convenia.

Amb els triomfs de Chávez passa més o menys el mateix: ja hi poden haver observadors internacionals (que EUA no accepta, per exemple) que si els bolivarians guanyen, segur que hi ha tupinada. Es veu la cosa només és vàlida quan l'opció de Chávez és la derrotada, com va passar ara fa una mica més d'un any. Aleshores ningú va discutir el triomf. I és que no s'havia de discutir, però ja hi tornem a ser: el que val per a uns, no serveix per als altres. Ves quina cosa.

I finalment, Chávez no és, òbviament, l'encarnació de Nostro Senyor a la Terra. No és infal·lible. Ni ell ni el seu govern. Probablement hi ha corrupció, aprofitats del procés, apalancats de la vida que es rebolquen en el benefici del petroli. Pot ser, és clar.

Es parla de la incompetència dels membres del govern, que són gent molt poc preparada. Potser hi ha part de veritat. Però hem de suposar que amb això ens volen dir que en les quatre dècades anteriors els gestors dels governs veneçolans eren gent preparada? Els que van empènyer milions de persones a l'exclusió, van retenir el poder en un sistema com el canovista espanyol, i la riquesa en mans d'un grapat, aquests eren la gent preparada?

Doncs a mi, que em perdonin, però potser millor que vinguin els amateurs.