Sóc un desagraït

Sí, me'n vaig adonar divendres passat.

Vaig arribar a casa per dinar i vaig obrir la bústia, amb normalitat. Hi havia unes quantes coses per recollir, entre elles el Parets al dia. Fins aquí res semblava pressagiar aquesta certitud sobre la meva pròpia condició humana, no vaig notar-me gaire diferent encara. No m'havia adonat de la meva manca de gratitud, perquè, més que res, encara no havia tingut ocasió d'abordar el nostre ínclit butlletí municipal.

Dret estant, a la cuina, vaig encarar-m'hi amb intenció de fullejar-lo, de forma innocent, sense saber que aquella rutina quinzenal desvetllaria un aspecte tan fosc sobre la meva persona desconegut fins aquella mala hora.
Gairebé no vaig poder passar ni de la portada d'aquell revelador número 74. La notícia més destacada de la quinzena, la que mereix la primera plana del present número, la que obre foc en la fonamental informació que ens brinda el consistori és que Parets ha creat uns premis, les Medalles de la Vila que, en la seva primera edició, recauran en el Club de Bàsquet, en Pepet Ribas i... en Joan Clos. He de dir, sense voler fer el fatxenda, que només veure la foto de la cara i el revers de la medalla ja em vaig imaginar que la distinció recauria sobre tan il·lustre personatge. I just ho vaig certificar en llegir-ho, se'm va arrufar una mica el nas.
Vaig començar a sospitar que la meva persistent incomprensió a algunes iniciatives de la preclara administració municipal paretana és un problema, un desequilibri, només meu. Ja ho vaig intuir quan no vaig ser capaç d'experimentar cap mena d'èxtasi corporal o intel·lectual quan vaig saber de la inauguració del Palau de la Petanca o Paradís de la Botxa (com ho preferiu). Però només era una vague sensació aleshores. Ara me'n vaig adonant.
No comprenia per què si aquestes medalles s'otorguen en "reconeixement a la trajectòria personal i professional; al compromís amb el poble; amb el país, amb la democràcia i amb les llibertats; a la projecció; als mèrits; i a les qualitats" li han de donar a un alcalde que va recollir la millor herència de Joan Pich i Pon, alcalde de Barcelona, cèlebre per les seves relliscades ("A aquests nens l'any que ve els comprarem una bola del Món de tamany natural!"), i que, sobretot, sempre ha renegat de la seva condició de paretà (i per mi millor, no us penseu). Què deu haver aportat a Parets Joan Clos, pensava dins meu, més enllà del seu somriure per omplir les festetes d'inauguració que els col·legues de partit organitzaven per aquests topants? Quins mèrits té en la seva trajectòria personal més enllà del títol del càrrec? Pel país, què ha fet pel país? El Fòrum? O parlàvem del diari El País? Però els del Psc no són d'El Periódico?

I llavors va i arribo a la pàgina set. Com qui no vol la cosa, sense proposar-m'ho, topo amb un anunci d'un acte organitzat per alguna secció tècnica de torn del nostre caríssim equip de govern: Fira de l'Intercanvi! Collons, una fira de l'intercanvi a la plaça de la Vila, amb un simpàtic subtítol: propostes per a la crisi. Quina gràcia.
És clar, penso, ho deuen haver comunicat a algú de l'Ateneu, que volien fer això, de repetir la Fira de l'Intercanvi i jo no me n'he assabentat; però a algú o altre de l'Ateneu li deuen haver dit, perquè aquesta activitat la vam iniciar nosaltres, que vam tenir la idea, i no seran tan miserables d'apuntar-se el tanto sense dir-nos res, Roger, que l'Ajuntament no les fa aquestes coses. Bé, si exceptuem la voluntat d'encolomar-nos la campanya contra el tancament del Cargol, la voluntat d'instrumentalitzar-nos, l'enganyifa de Can Guasch i la desídia en comunicar-nos res, el boicot al debat de l'Estatut(et). Si obviem tot això, doncs, Roger, pensa-t'ho bé, l'Ajuntament no actua d'aquesta manera; per què hauria de fer-ho? Per què hauria d'organitzar un acte que va idear un col·lectiu del poble sense dir-ne res als seus membres? Si l'Ateneu no s'ha pas dissolt, i si ho hagués fet, ho hauríem dit, que nosaltres en som de dir-les les coses... Però després, pensant-hi, calla! Sí que ho té una mica això l'Ajuntament de no badar boca quan ens ha de dir alguna cosa, perquè allò de reunions de seguiment per saber com anaven les obres de Can Guasch, informació puntual sobre com quedaria el projecte, ara que hi penso, fa dos anys gairebé de la darrera reunió... Ah, sí, però ho diuen a la premsa, és veritat: nosaltres en n'assabentem per la premsa, que ens enstimen molt, i hi diuen: ara Can Guasch ja no ho tindrà el poble perquè s'ho queda la Grífols per 50 anys de res, però escolti, l'Ateneu anirà aquí o anirà allà, m'entens?

I és aquí, després d'aquesta darrera reflexió on m'he adonat del tot, he contrastat de forma empírica que el problema és que sóc jo mateix que no ho entén, burro de mi, talòs i tros d'ase. Que es prohibeix el Correbars? És una mesura de salut pública i una guia per dreçar el jovent del poble pel recte camí; no beveu als bars, beveu a la barra de la Comissió. Que es fa una Fira de l'Intercanvi? És una sorpresa! Podeu venir igualment i portar trastos i no us heu de preocupar d'organitzar-ho ni de deixar constància de la vostra existència als cartells de l'acte! Que se li dóna una medalla a Joan Clos? Què millor que un humorista de renom per situar Parets al mapa! Ja se sap que l'humor popular és una garantia d'èxit, mireu sinó l'audiència de Polònia o els lectors que té Jorge Bucay.

En fi, com que un blog no és altra cosa que un racó de cabòries personals, en què es vol confessar o aparentar, sadollar la vanitat, i una eina al servei d'altres grandeses i misèries humanes, jo aprofito aquí per fer justament una confessió pública: sóc un desagraït i el meu Ajuntament no es mereix tenir ciutadans com jo. He dit.