El gregarisme de la nostra societat és alarmant. Les eines de socialització de les quals disposa el poder fa ja molts anys que treballen a tot drap, i la més potent d'elles és encara la televisió que va entrar a les llars dels Països Catalans del sud de l'Albera de la mà del franquisme. És a dir, si la tasca uniformitzadora del mitjà televisiu no fos ja prou greu per a la llibertat d'acció, d'anàlisi i de pensament de l'individu, a casa nostra, desgraciats com som de mena, va i ens la fa entrar, per més inri, el franquisme. Quins collons.
Un exemple ben clar de la tasca dels mitjans d'informació de masses en general i de la televisió en particular la tenim en el telepredicador Josep Cuní i la seva hooligan Pilar Rahola, que tal i com citava Toni Rico en el seu blog, han omès olímpicament la vista a què eren sotmeses 16 ciutadanes i ciutadans del país, al tribunal hereu del TOP, l'Audiència Nacional, un judici polític vergonyant en tota regla, per parlar de l'ós de la Val d'Aran, en uns termes bastant patètics, per cert. Té pebrots, la cosa.
En el nostre cas, la feina dels mass mèdia té una doble vessant en tant que actua en l'àmbit natural d'una cultura de caràcter resistent. Sí, sí, som una cultura resistent, i no per culpa nostra: els desgraciats camins que ha seguit el nostre poble acumulant derrota darrera derrota fa que hàgim de resistir per no desaparèixer, encara que, com deia la Trinca abans de vendre's al capital espanyol: "i ara surten manifestos / on expliquen quatre llestos /que jo m'estic excedint /i vomiten la parida / de que som jo i la querida / els qui l'estem oprimint".
Una doble vessant, deia. D'una banda patim des de fa dècades un procés d'americanització de la nostra cultura, accentuada des de la consolidació de la societat de consum i del malanomenat procés de globalització, diferents cares de la mateixa moneda capitalista. De l'altra, en tant que colònia espanyola i francesa alhora, som una nosa en l'imaginari de l'imperialisme cultural mesetari i de la grandeur de l'hexàgon immutable.
Sobrem com a cultura minoritària que som. Sobrem com a anomalia cultural que som en estats nacionals amb voluntat homogènia com als que pertanyem si-et-plau-per-força. Sobrem, ves quins nassos.
I tot plegat per què ve a tomb? Doncs, perquè n'estic fins els collons de la campanya de Halloween que ha engegat Port Aventura; perquè la campanya m'és antipàtica i estranya i perquè l'anunci m'irrita i el fan a cada tall publicitari. Però també m'emprenya molt veure com la presumpta televisió de Catalunya, que és pública, dedica la nit de divendres a emetre una programació especial dedicada al terror, és a dir... a Halloween. I també m'emprenya i em preocupa que siguin les escoles les qui dediquin hores a aquesta festa.
I perquè n'estic fins als collons que les festes tradicionals se substituixin per d'altres, que més que ser més atractives, tenen una tirada comercial de més entitat. Que tot es redueixi al mateix em rebel·la; que tota festa, tota tradició popular sigui arraconada per històries importades i postisses que, de forma obscena, amaguen tan sols una trista voluntat de vendre, vendre i vendre. Vendre disfresses per Halloween, regals casposos pel dia dels enamorats del febrer, pel dia del pare, pel dia de la mare i per tot allò que pugui desplegar un ampi ventall en l'oferta d'objectes prescindibles que la gent ha d'adquirir no se sap ben bé per què.
És per això que n'estic fins als collons, del Halloween.
Un exemple ben clar de la tasca dels mitjans d'informació de masses en general i de la televisió en particular la tenim en el telepredicador Josep Cuní i la seva hooligan Pilar Rahola, que tal i com citava Toni Rico en el seu blog, han omès olímpicament la vista a què eren sotmeses 16 ciutadanes i ciutadans del país, al tribunal hereu del TOP, l'Audiència Nacional, un judici polític vergonyant en tota regla, per parlar de l'ós de la Val d'Aran, en uns termes bastant patètics, per cert. Té pebrots, la cosa.
En el nostre cas, la feina dels mass mèdia té una doble vessant en tant que actua en l'àmbit natural d'una cultura de caràcter resistent. Sí, sí, som una cultura resistent, i no per culpa nostra: els desgraciats camins que ha seguit el nostre poble acumulant derrota darrera derrota fa que hàgim de resistir per no desaparèixer, encara que, com deia la Trinca abans de vendre's al capital espanyol: "i ara surten manifestos / on expliquen quatre llestos /que jo m'estic excedint /i vomiten la parida / de que som jo i la querida / els qui l'estem oprimint".
Una doble vessant, deia. D'una banda patim des de fa dècades un procés d'americanització de la nostra cultura, accentuada des de la consolidació de la societat de consum i del malanomenat procés de globalització, diferents cares de la mateixa moneda capitalista. De l'altra, en tant que colònia espanyola i francesa alhora, som una nosa en l'imaginari de l'imperialisme cultural mesetari i de la grandeur de l'hexàgon immutable.
Sobrem com a cultura minoritària que som. Sobrem com a anomalia cultural que som en estats nacionals amb voluntat homogènia com als que pertanyem si-et-plau-per-força. Sobrem, ves quins nassos.
I tot plegat per què ve a tomb? Doncs, perquè n'estic fins els collons de la campanya de Halloween que ha engegat Port Aventura; perquè la campanya m'és antipàtica i estranya i perquè l'anunci m'irrita i el fan a cada tall publicitari. Però també m'emprenya molt veure com la presumpta televisió de Catalunya, que és pública, dedica la nit de divendres a emetre una programació especial dedicada al terror, és a dir... a Halloween. I també m'emprenya i em preocupa que siguin les escoles les qui dediquin hores a aquesta festa.
I perquè n'estic fins als collons que les festes tradicionals se substituixin per d'altres, que més que ser més atractives, tenen una tirada comercial de més entitat. Que tot es redueixi al mateix em rebel·la; que tota festa, tota tradició popular sigui arraconada per històries importades i postisses que, de forma obscena, amaguen tan sols una trista voluntat de vendre, vendre i vendre. Vendre disfresses per Halloween, regals casposos pel dia dels enamorats del febrer, pel dia del pare, pel dia de la mare i per tot allò que pugui desplegar un ampi ventall en l'oferta d'objectes prescindibles que la gent ha d'adquirir no se sap ben bé per què.
És per això que n'estic fins als collons, del Halloween.
3 comentaris:
com sempre, tens tota la rao, aixo del halloween es festigos!!!! visca la castanyada!!!!
Roger,
Tens molta raó amb el tema Halloween. Passa que quan tens xiquets és molt complicat. Enguany a Campredó l'AMPA organitzà Halloween un divendres la nit, de la qual cosa nosaltres no estàvem d'acord però els xiquets varen voler anar. Sortosament, al dia següent varen organitzar la Castanyada i va ser una festa més de la terra. A casa ho vàrem discutir si havíem d'anar o no, i finalment haguérem d'assistir. És molt complicat, ja que els xiquets demanen una cosa i no sempre et pots imposar. Entenc perfectament el per què del teu escrit.
salut
Emigdi,
jo també entenc que fer equilibris a casa ha de ser molt complex (i ja tremolo amb la feina que em ve al damunt amb això).
La canalla és la víctima propiciatòria per introduir elements forans basats exclusivament en el consum, justament perquè és per ells per a qui és més atractiu i aleshores el conflicte es trasllada al terreny del qui segurament no li passaria pel cap celebrar una cosa com aquesta.
Ara bé, imagino que, petites concessions incloses, la pedagogia a la llarga s'ha de notar (o almenys això espero!)
Salut!
Publica un comentari a l'entrada