dijous, 5 de juny de 2008

Imbècils amb ales


Quan una persona es fa càrrec d'un lloc rellevant en qüestions de responsabilitat política, social, empresarial o el que sigui se li hauria de suposar una certa preparació, un cert nivell de competència que per força hauria d'incloure un cert bagatge cultural; una certa noció del món que l'envolta i un mínim de respecte per allò aliè, per la manera de fer dels altres.
Per desgràcia, això avui dia ja no està tan clar. Dia a dia veiem com càrrecs de totes les varietats, en tots els rams de l'activitat humana es van omplint de trepes, d'arribistes que copen espais de responsabilitat en funció d'intercanvis de cromos, de pagaments de favors endarrerits o del nepotisme més descarat. Algú s'explica en funció de què, si no, ministres, consellers, regidors i altres espècimens de la política oficial van escalfant les cadires més inversemblants en relació al que els propis (o a l'absència de) currículums presumptament apunten? L'últim repartiment de carteres en el govern espanyol en seria una bona mostra: la nova ministra de la Guerra (la nostra benvolguda legionària d'Esplugues), l'escaladora de partit i ara ministra d'Igualtat o la reincident i fatxenda ministra de Foment en són casos esclaridors; perquè no us penseu que insinuo res en la qüestió del gènere recordarem en Joan Clos o en Francesc Baltasar. Aquest darrer exemple, el del conseller Baltasar, i la seva resistència numantina en el càrrec només s'expliquen per una qüestió de quotes i perquè el govern de la Generalitat de Dalt és una suma de capelletes.
Doncs bé, quan algú orbita a aquests nivells i pixa fora de test d'una forma descarada hom es pot qüestionar, de forma ben lícita, el per què de la permanència en el càrrec de l'individu en qüestió. Malauradament ara parlo d'algú que opera des de l'empresa privada i no se'n pot demanar la dimissió (en el sector públic es pot demanar però tampoc hi ha cap garantia d'èxit); com a molt se'n pot boicotejar el producte en tant que consumidors (cada dia més; de ciutadans, cada dia menys).
Joachim Hunold, director d'Air Berlín, és un d'aquests. En una editorial publicada a la revista que es reparteix entre els passatgers dels vols de la companyia, l'individu en qüestió carrega contra la nostra llengua mogut per una mena d'odi visceral i produït per una invitació a l'ús del català efectuada per carta per part del govern balear; no li demanaven que eliminés cap altra llengua, no li demanaven que deixés d'utilitzar el castellà. Simplement li demanaven que s'impliqués una mica més amb un territori on fa negoci i emprés l'altra llengua cooficial en les seves comunicacions amb els usuaris.
Ja tenim el pecat. La resposta del director ha partit del menyspreu i del cinisme més absoluts i la companyia ha fet pinya, de moment, al seu voltant: són opinions personals però les compartim plenament i hi barregem naps i cols: que per aquí a les Illes hi ha nens que no saben parlar castellà, que això és culpa de que s'ha retirat la tercera hora de castellà al Principat (!), que per culpa dels nacionalismes Espanya s'ha convertit en un regne de taifes medieval, que l'espanyol ja no és oficial a les Illes... Si es descarreguen tants litres de bilis i no es rectifica, sinó que altres responsables de la companyia es reafirmen en aquests disbarats hi ha només dues solucions a l'actitud de la companyia: ignorància o mala fe, o tot alhora. Si es desconeix la realitat lingüística dels Països Catalans on hi ha una llengua pròpia que alguns milions dels seus habitants intenten emprar amb normalitat com fa la gent d'Hamburg, de Weimar o de Karlsruhe amb la seva, hi ha un problema d'ignorància; si això s'intenta més o menys explicar i es respon amb menyspreu, hi ha un problema de mala fe. Si es desconeix que el català és una llengua, és un flagrant problema d'ignorància; si més o menys t'ho expliquen i fas com si no ho haguessis après, hi ha un molest problema de mala fe.
Si hom persisteix en la ignorància, és una mica imbècil; si la pròpia mala fe no té cura, aleshores ets un malparit. En aquest cas, amb ales.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ep company!

Sóc ben conscient que les crides als boicots són sempre quelcom semblant a predicar en el desert, però si d´aquesta notícia se´n fa la difusió que cal, i si arreu dels PPCC hi queda un bri de dignitat, cap català no hauria de dedicar ni un cèntim a viatjar amb Air-Berlín.
Serà també prou patètic, però significatiu, si els mal anomenats mitjans de comunicació d´aquest país no n´informen com se´n fa mereixedora la notícia. I doblement trist si totes les institucions de les terres de parla catalana no exigeixen una disculpa i rectificació de l´empresa en qüestió, i la dimissió d´aquest Galinsoga teutònic.

En fi, la teoria ja ens la sabem,per això mateix fa por pensar que la reiteració de les ofenses contra la llengua puguin algun dia insensibilitzar-nos i ja no hi hagi reacció, ja sigui per desidia, mandra etc...

Una forta abraçada d´un caputxí!

Roger ha dit...

Benvolgut caputxí,

Em temo que aquest escenari patètic que dibuixes (fruit especialment del paper que juguen els "nostres" mitjans i les "nostres" institucions) és el que trobarem davant d'aquesta penúltima agressió gratuïta i de mal gust a la nostra llengua i la nostra cultura. Dubto que més enllà de les reaccions que puguin partir de la societat civil, boicot voluntariós inclòs, poca cosa més en traurem, una altra vegada.
Tot i així, mentre sigui la societat la qui reacciona de forma més ferma encara podem albirar un bri d'esperança; ja fa molt de temps que de tot el que prové dels contextos oficials poca cosa en podem esperar. Mentrestant, des de qualsevol tribuna de la que disposem: blogs, mitjans independents, organitzacions polítiques, sindicals i culturals dignes (que n'hi ha, però no es veuen cada dia) hem de lluitar per no deixar que aquesta mandra i aquesta desídia que esmentes s'apoderi de nosaltres.

Una abraçada!

Salut!