I el 9 de març, què?

No sé si és una cosa obligada o què, però no està de més pensar una mica en les opcions de què disposem els independentistes en aquests comicis espanyols del 9 de març d'enguany. Perquè jo crec que sí, que posseïm diverses vies per a mostrar una resposta més o menys articulada en la jornada electoral; una altra cosa és que pugui acabar esdevenint unificada, que fóra, sens dubte, el més interessant que ens podria passar.
El més senzill és començar descartant, i així ho faré sense aprofundir-hi massa. Per part meva queden descartats el vot pragmàtic d'orientació espanyola (PP i PSOE) i el vot pragmàtic que passa per fer confiança en un dels tres partits d'obediència catalana majoritaris que concorren en aquests comicis (CiU, ERC i ICV). No crec que valgui massa la pena, amb tots els respectes, entrar a valorar opcions més exòtiques com el PRC.
Descartat, doncs, tot això, quines opcions ens queden? En són tres com ja apuntava, per exemple, en Juli Cuéllar al seu blog: l'abstenció, el vot nul o el vot en blanc.
És evident que en tots tres casos serà difícil visualitzar aquesta resposta articulada que citava, a no ser que una d'aquestes tres opcions despuntés de forma espectacular en relació als últims resultats. I tot i així seria prou complexe acotar aquesta resposta unitària si ens cenyim a la sortida abstencionista, perquè ja se sap que en l'abstenció s'hi barreja absolutament tot: una presa de posició conscient conviu amb la indiferència més absoluta; un fet que d'altra banda no succeeix amb les opcions del vot en blanc i el nul, sortides, totes dues, que impliquen un raonament previ, fins i tot m'atreviria a dir que superior a la tria d'una papereta d'una força política.
No dubto que l'abstenció serà important, molt important, i aquesta previsió la fa una sortida senzilla de cara a mostrar amb més força el descontentament general amb la classe política; ja sabem que és una opció guanyadora, juguem sobre segur i a més es manté, diguem-ne, la puresa ideològica: no es vota a Espanya perquè no és el nostre país. I punt. És clar, doncs, que aquesta és, de les tres propostes, la més visceral i còmode i, per tant, la menys raonada.
El nul i el blanc són opcions molt similars. D'entrada ja es dóna per descomptada la participació, és una via que pot clarificar millor un sentit militant del vot i, tant en un cas com en l'altre té una validesa idèntica sempre que es defineixi per quin camí es camina. Vull dir que és més interessant apostar en bloc pel vot en blanc o pel nul, més que no pas per tots dos alhora.
Un cop presa la decisió es pot definir una resposta coherent de rebuig a la situació actual (l'opressió nacional i de classe sobre els Països Catalans, la vulneració, per extensió, per part de l'estat espanyol de diferents drets elementals,...) i, alhora, escenificar de forma clara, la nul·la validesa que es concedeix als partits tradicionals com a eines de transformació d'aquesta situació.
En aquest sentit existeix una campanya engegada en favor del vot en blanc: Vot en blanc independentista, un blog en què hi apareixen interessants aportacions d'Eva i Blanca Serra i d'August Gil Matamala, entre d'altres, defensant aquesta opció.
No és que hagi aportat res significatiu, ni molt menys nou, però us deixo aquí aquesta reflexió. Aquesta vegada no em posiciono per cap de les tres opcions escollides, senzillament les exposo per obrir debat i per acabar-me de decidir jo mateix.
Què us en sembla?