dijous, 27 de setembre de 2007

Cal atiar el foc de la revolta

En vista del caire que han anat prenent els fets, de la dinàmica acció-reacció en la que ha volgut entrar l'estat espanyol i els seus òrgans repressius i d'excepció i que estan demostrant una ferma determinació per part dels llaços solidaris teixits per l'esquerra independentista als quals s'hi han afegit sectors populars afectats per indignacions acumulades per recents crisis conjunturals o per un senzill però arrelat sentiment antimonàrquic perenne en moltes catalanes i catalans, en vista d'això, deia, cal no aturar-se i aprofundir en aquesta crisi que ha deixat a la vista no només les vergonyes democràtiques de l'Espanya post-franquista, sinó l'actitud servil i la naturalesa submisa dels representants polítics dels Països Catalans.

Cal fer, efectivament, un pas més i insistir en aquesta agudització de les contradiccions existents amb l'estat espanyol que assenyala Carme Claramunt en un lúcid article. I, com era de preveure i ha quedat evidenciat, és i ha de ser l'esquerra independentista qui lideri, des dels Països Catalans, l'actual conflicte. No podia ser d'una altra manera si ens movem en el terreny de la fermesa, la valentia i el compromís. No s'hi val, per exemple, a fer el fanfarró, a fer el valent de la Barceloneta, proclamant als quatre vents, senyor Carod-Rovira, que el seu partit, ERC, és l'únic que presenta de forma vistosa, a les seves sigles, la R de republicà: si això no es fa valer en moments com aquest, de què serveix aquesta R? És com la O i la S del PSOE? Pur màrqueting sentimentaloide per captar vots nostàlgics de bona fe?

Una vegada més ERC ha hagut de recórrer a Uriel Bertran, cap visible de la plataforma Esquerra Independentista, per rentar-se la cara. Primer, en una obscena mostra d'oportunisme polític es crea aquesta plataforma, com qui diu, quatre dies després de les eleccions municipals en què la CUP va obtenir uns resultats excel·lents calcant el nom sencer del moviment; ara, enmig de tot aquest merder, a Bertran l'han fet anar a autoinculpar-se, acompanyat de l'egòlatra López Bofill i de Diego Arcos. Però, és clar, acaparant atenció mediàtica; ERC necessita que la vegi un públic que se li pot escapar (o que encara no ha entès que no ha tingut mai). I no és que estigui malament que s'autoinculpin, així ho haurien de fer tots els militants d'aquest partit si són republicans i independentistes de debò; com aquell altre partit que era no-sé-quantes-coses de debò i li va caure la careta ja fa alguns mesos. Però això s'ha de fer abans, quan t'ho demanen, quan la situació ho requereix i no quan se li ha vist el cul i ja se sap si és mascle o femella.

És, doncs, a l'esquerra independentista a qui li pertoca encapçalar aquest pols. Un pols que s'ha d'aprofundir, que s'ha de dur més lluny, tot i que sabent fins on es vol arribar. S'ha demostrat que la militància i els sectors simpatitzants no quedaran fatigats i que la repressió derivada d'aquest cas és perfectament assumible: doncs que segueixi la desobediència! Que creixi! Cal sortir a totes les viles del país a empastifar les places de Borbons cremats, a dir-los que ja en tenim prou d'aquest color, que no estem disposades i disposats a tolerar més els privilegis d'aquests paràsits, autèntiques relíquies històriques que per més inri serveixen de recordatori de la submissió del nostre poble. Cal dir, d'una vegada per totes, que volem democràcies autèntiques, absents de privilegis polítics, econòmics i socials i que volem la reunificació i llibertat dels Països Catalans i que per tot això, justament per tot això, cremem els símbols que neguen els nostres anhels d'emancipació.

Endavant amb la crema!!

Visca la terra!!

2 comentaris:

Edu ha dit...

Lliure!!!

Anònim ha dit...

Molt bé ¡¡¡¡¡ i endevant