131

A cada nou moviment l’independentisme constata el desequilibri en la correlació de forces amb els poders contra els quals lluita, i ho no només amb el tast de la repressió, incrementada tant de forma qualitativa com quantitativa i cada vegada amb menys disfressa argumental al darrera, sinó també a base de decisions desencertades o poc meditades. Al seu torn això permet constatar que el que brilla per la seva absència és aquesta cèlebre «astúcia» que vam brandar a l’octubre i que, en general, ens ha ajudat tant com quatre tantos de whisky abans d’agafar el cotxe.

Davant d’aquest desequilibri monumental en què es desenvolupa la partida (cosa que no hauria d’oblidar mai ningú que vulgui abocar-hi una mirada mínimament honesta), l’independentisme s’ha de gravar amb foc al front que l’única unilateralitat en la que no ha de prendre precaucions és la de l’exemplaritat i la de minimitzar errors i, sobretot, riscos.

En aquest sentit, i davant d’una mala decisió, les comparacions, els greuges comparatius, serveixen per a ben poca cosa, el recurs de l’«i tu més» només aconsegueix estrènyer les files, cohesionar la tropa, però ni és honest ni és útil. És una postura ingrata i, en determinats moments, pot resultar fins i tot injusta, però la lluita que hi ha en curs no ha comptat, per la banda de l’Estat i el nacionalisme espanyol, amb un comportament precisament exemplar, i quan aquell que és deu vegades més fort que tu es passa les normes per l’arc del triomf, fa trampes i no hi ha cap àrbitre per amonestar-lo o parar-li els peus, és molt ingenu parapetar-se en la força de la raó i en el convenciment que el bé triomfarà sobre el mal.

Sí, el nacionalisme espanyol és agressiu des de sempre, sobretot des que la seva cara hegemònica és la que s’imposa definitivament després del desastre del 98 i es dedica a perseguir les heretgies internes, perduda (desastres del Marroc a venir, a banda) tota possibilitat de satisfer les apetències imperials exteriors. Sí, l’Estat ha estat sempre al·lèrgic a la diversitat i ha avortat tota possibilitat d’esmena al model nacional de matriu castellanista que permetés una acomodació en peu d’igualtat de les nacions no castellanes al disseny de l’estructura estatal (en aquest sentit, sí, Espanya està dissenyada de forma supremacista). Sí, el nacionalisme espanyol no ha dubtat mai a l’hora de servir-se de la violència (institucional i parainstitucional) per mirar de debilitar les expressions d’alliberament nacional (i altres dissidències internes) nascudes a la seva perifèria. Sí, l’Estat practica el racisme institucional des de sempre, amb indiferència de qui l’hagi governat. Sí, Ciutadans és l’expressió contemporània més propera al falangisme, amb un discurs agressiu, perillós, ple d’odi, que fomenta el ressentiment, ple de gent d’extrema dreta a les seves files, que s’ha presentat amb partits d’extrema dreta a Europa, que va a manifestacions convocades per organitzacions d’extrema dreta, que promou invents d’un etnicisme cavernícola i al més pur estil Karadjic com Tabàrnia, que menysprea els antifranquistes, que practica el racisme en els àmbits més immorals. Sí, fins i tot l’esquerra fraterna demostra la seva posició de superioritat i privilegi i demostra tenir un discurs trufat d’etnicisme, tot interioritzat per qui ha assumit i naturalitzat fins a invisibilitzar-la la desigualtat nacional que l’Estat espanyol contemporani arrossega des del seu moment fundacional. Sí, patim violència als carrers (ara amb més intensitat que la que ens ha planat sempre al damunt), patim abusos judicials, patim un allau de mentides mediàtiques, patim ofec econòmic premeditat i tantes altres coses.

Però tot això és gratuït per a qui ho practica perquè té la força i el control i li rellisquen les «jugades mestres» i, en canvi, és capaç de magnificar de forma extraordinària, si cal fins a la deformació absoluta més allunyada de la realitat, les patinades que vénen de la nostra banda, tant li fa si són gaire petites o gaire grosses. Però existeixen i ens hauríem de centrar més en no cometre-les, repensant-nos també en la correlació de forces interna, cosa que ens ajudaria més a no servir en safata carnassa als ultres que no en dir que els qui ens assenyalen són uns cínics, uns mentiders i uns hipòcrites, encara que sigui veritat que ho siguin. Contraposant les seves misèries a les nostres aconseguirem molts retuits i ocurrents missatges de WhatsApp carregats de raó que ens permetran recrear-nos en el nostre enginy durant dècades, però això sí, sense sortir del regne d’Espanya i segurament minant el crèdit internacional que puguem haver acumulat.

En un moment en què repensem estratègies i molta gent dins l’independentisme pretén ampliar el radi de suport al projecte republicà (divers, inclusiu, cívic, socialment just, democràticament robust) el simbolisme de triar figures amb bagatge i trajectòria (i tics) propis del patriotisme romàntic i estantís (amb tot el que comporta i per molt que puguin haver virat cap a aquest tronc central del republicanisme) pot dificultar l’avenç en l’extensió social del suport a l’alliberament nacional. Alguns en faran sang i d’altres trobaran l’excusa que necessitaven per justificar la seva perenne comoditat.