En procés

En general ja sóc més de dubtes constants que de certeses absolutes, i si em sembla que d'alguna cosa en començo a estar plenament convençut, procuro començar a no refiar-me'n. No pretenc oferir cap exemple de conducta: en el meu cas és el que hi ha.

Des de l’1 d’Octubre el desconcert davant els esdeveniments i l’estupefacció davant d’algunes decisions i actituds preses han presidit la meva mirada sobre l’actualitat política catalana. Una sensació que em sembla compartim bona part de la societat catalana, sobretot la que es mostra favorable a la construcció d’una república independent com a eina per a millorar les nostres condicions materials (i morals i culturals i...) de vida. Malgrat això, i com ja sap molta gent que em coneix, el diagnòstic del camí seguit fins avui des de l’octubre diria que és més aviat divergent del que expressa l’independentisme. Per a mi els errors d’octubre es van produir a partir del dia 3 i els dies 10 i 27 van ser conseqüència de la mala gestió i la incapacitat política de la nostra dirigència, superada pels esdeveniments i pel repte polític que havien de gestionar, però no per «haver-proclamat la República-i-no-haver-la-defensat». Crec que el problema fou haver-la proclamat sense haver tingut en compte la inferioritat de forces i legitimitat o, pitjor, sabent que no es tenia prou força ni legitimitat per a fer aquest pas tan important. Si vols imposar-te a tot un estat espanyol per la força (unilateralment) has de ser més fort i més intel·ligent; de més forts era clar que no n'érem i de més intel·ligents...

Nicet Alcalá Zamora ja advertí Macià que el cava fa mal de cap

No, no crec en una obscura conjura de l’autonomisme per enganyar premeditadament els que volien la independència. Ho sento però les profecies autocomplertes del lopeztenisme i de determinats sectors independentistes liberaloides hiperventilats i irredemptistes són, a part d’inflamacions egocèntriques de gent que constantment necessita cridar l’atenció, atzagaiades destructives de qui se sap còmodament acomboiat a la seva talaia. Senzillament crec que la mala gestió d’octubre prové de la incapacitat i de la manca de valentia dels nostres líders polítics. Però hi insisteixo, no manca de valentia per no defensar cap república: manca de valentia per convocar eleccions quan tocava (abans no ho fes el govern de l’estat) i manca de valentia per no dir el que la gent vol sentir si el que s’ha de dir va en sentit contrari del que la gent vol sentir, un camí en què, per desgràcia, semblen insistir alguns líders i algunes forces independentistes, no sé si per electoralisme o per ceguesa política.

L’escenari del 21D i el camí que hi menava ha deixat trinxat el sector republicà amb una campanya electoral i un Parlament resultant a la Ciutadella que ha deixat al descobert febleses i misèries. Una llista presidencialista que va fer una campanya basada en el xantatge emocional i en una sola promesa que sabia que no podia complir, una ERC en hores baixes i massa tocada per la repressió intentant ressituar-se i intentant espolsar-se l’ombra del domini convergent i una CUP molt castigada a les urnes que assisteix a la batalla per l’hegemonia en el republicanisme forçant un discurs dicotòmic (autonomisme/processisme vs republicanisme) que no aporta absolutament res més enllà dels rèdits del curtterminisme electoral. Al costat d’això, una ANC caricaturesca i un Òmnium Cultural sense empenta semblen avançats pels CDR en la tasca mobilitzadora, i el que és pitjor, pel que fa a l'ANC, proven d'imitar-los per no perdre (sembla) l'hegemonia en l'independentisme civil.

No es pot negligir, naturalment, el paper de tots els altres actors: la repressió desfermada per l’estat, que ha pres un camí desacomplexadament autoritari, un camí del tot impresentable i intolerable per a una societat que es vol moderna i democràtica i que a més és poc intel·ligent perquè no actua només sobre l’independentisme, sinó sobre tota la societat espanyola. Per això els neojoseantonianos de C’s semblen ser els que representen millor els interessos d’un estat violent i feixistitzat més que no pas els vells nacionalcatòlics del PP. L’esquerra espanyola no sé on és.

Però tot això ja ho sabem i tampoc cal insistir-hi gaire. No es pot deixar de banda, però no es pot construir tot en funció d’això. Cal bastir un front antirepressiu al més unitari possible, ja s’hi ha insistit i cal avançar-hi, deixant d’introduir el factor emocional dels presos en el discurs polític. Cal internacionalitzar la denúncia de l’autoritarisme de l’estat de la forma al més coordinada possible. Cal cercar el xoc democràtic amb l’estat havent construït aliances àmplies i havent constituït un govern a Catalunya. No dic res que no hagi dit ja altra gent (Jordi Muñoz, per exemple, en aquest article). Cal abandonar el llenguatge fratricida consistent a assenyalar com a un traïdor tot aquell que plantegi dubtes a les estratègies insurreccionals (per començar l’ocurrència dels qualificatius «processisme» i «processista», tan celebrada, per mi ja la podem fotre al foc). Ens cal compartir l’objectiu amb més gent, no pas expulsar alguns dels que ja ho feien. La prudència excessiva no sé si ens fa traïdors, però el que és segur és que les urgències abrandades ja ens han fet estimbar una vegada.