"Amb la creació de nous petits Estats se satisfan les aspiracions de les nacions, i esdevé, per tant, possible el progrés i l'enfortiment de la solidaritat internacional. (...) Les dificultats que s'han de vèncer per realitzar-la no vénen dels nous i petits Estats nacionals, sinó dels vells Estats, dels Estats imperialistes que s'anomenen a si mateixos grans...". Podria estar-ho dient qualsevol líder o militant d'alguna de les moltes causes per l'alliberament nacional que esquitxen els planisferis d'aquest convuls segle XXI, però no. Ho deia Tomáš Masaryk, pare i primer president de la Txecoslovàquia independent a partir de 1918 i fins 1935, a Eugeni Xammar l'agost de 1924 (ara fa tot just noranta anys, doncs), en una trobada inclosa en el recull d'articles del periodista català L'ou de la serp.
Som en un moment decisiu: un recorregut potser no final, però sí determinant, que s'enceta entorn dels actes de l'11 de setembre i tindrà com a primera fita (per ara) el 9 de novembre. Enmig, poc temps i moltes coses, dins i fora del país; fins i tot, si voleu, el referèndum escocès (aquest sí, referèndum). Se succeiran les decisions que es prendran des d'aquí i que s'impugnaran des d'allà. Impugnacions que van des de la utilització de les institucions que funcionen a la llum del dia (els tribunals, per exemple), fins a la utilització d'institucions que també treballen a les fosques (com els elements de la Benemérita que furten estelades... i qui sap si serren branques), passant per les que, com la premsa més marhuendament servil, no semblen gaire il·luminades en la sinapsi neuronal. Qualitativament tot això va en augment; la tensió anirà creixent, i les proves d'estrès a què ens sotmeten seran més exigents (vegeu el que ha passat a Granollers durant la Festa Major).
I justament pensava en l'exigència: ha estat gaire l'exigència a què s'ha sotmès a la societat civil? No m'atreveixo a dir-ho del cert, però aquest darrer cicle polític que s'inicia amb la constitució del tripartit ("perpetració" per a convergents) i el procés estatutari i arriba fins la data de la consulta, ho hem resolt tot, majoritàriament i per ara, de forma festiva: alegrament i massiva ens hem manifestat, agafats o no de les mans; hem fet arrossades, concerts, xerrades i hem esgotat totes variants possibles de les performances que es porten ara (Flaix-Mob, Lip-Dub,...); hem organitzat consultes amb una paciència i una voluntat pedagògica, només comparable a l'optimisme que les empenyia; hem fet estelades humanes, estelades amb espelmes; i ens hem llançat a la carretera per fer el #novullpagar, un activisme sobiranista "bo, bonic i barat" com va dir en Carles Foguet al Cercle Gerrymandering. Això no és dolent, naturalment. Tant de bo la canalització de la indignació nacional es resolgués sempre d'aquesta manera, amb el colofó d'una votació final. Tampoc vull banalitzar els esforços realitzats (dels quals he participat), perquè d'hores i suor n'hi ha que se n'hi han (ens n'hem) deixat una pila.
Però, per ara, els costos socials són escassos. Josep Fontana recordava que cap independència s'ha aconseguit, al llarg de la història, sense enormes patiments, comptant, pel que fa al cas, amb guerres de pel mig (una apreciació que ràpidament va ser tergiversada per l'inconfusible estil xavacà i intel·lectualment indigent d'Alícia Sánchez-Camacho). El mestre d'historiadors no desitjava ni vaticinava cap conflicte bèl·lic, sinó que, senzillament, i com és obvi, no tot són flors i violes. Per ara això (encara) no succeeix. O bé l'èxit de determinats discursos de la por atiats des de Madrit (no es pot descartar mai res, encara que crec que predomina l'efecte contrari) o bé la fatiga (sí, n'hi ha que amb un parell d'anys n'han tingut prou per cansar-se), podrien ser les úniques variables que, de moment, inciten a la marxa enrere.
Per això cal tenir-ho present: fins on serem capaços de resistir, de ser audaços i rebels. Els costos reals poden venir (haurien de venir) amb més intensitat a partir d'ara: intensificació de la violència espanyolista (grups d'aquells d'incontrolats que estan perfectament controlat com els de Blanquerna), il·legalització de la consulta un cop es convoqui, suspensió de l'autonomia... El ventall és molt ampli. Per no parlar, esclar, de les dimissions internes o dels intents desesperats (també "des de dins") d'alguna barata de cromos competencials o qualsevol altra giragonsa que dugui la vella llavor pansida de l'autonomisme.
O sigui que, insisteixo, cal ser-ne conscient. Ara, la primera jugada de la partida, a nivell popular, almenys, és clara i senzilla: és l'Onze de Setembre. I cal saber com jugar-la. Des del meu punt de vista, això també és senzill: passa per una mobilització massiva, que certifiqui (perquè de visualitzar-se, ja s'ha visualitzat), un cop més, la voluntat del poble català de decidir què vol. Una mobilització massiva que indiqui un missatge clar: que s'és aquí perquè, malgrat possibles/probables prohibicions, el 9N es vol votar. I això ha de voler implicar que s'està disposat a desobeir, és a dir, a jugar-se-la en favor d'un dret insistentment reclamat al llarg dels darrers dos anys, a enfrontar-se a les conseqüències. I, de pas, per recordar (a dins i a fora, a dreta i a esquerra) que és a través de la mobilització popular que hem arribat on som (a aquest procés, ara destituent) i que és la mobilització popular la que ha de decidir fins on arribem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada