dissabte, 2 de març de 2013

Espanya, pim, pam, pum

Una altra reflexió en pocs dies que segueix el fil de la malanomenada Transició espanyola, assenyalant-ne els tres símptomes clars del seu fracàs (que ve del seu frau) i de com això porta a l'esfondrament de la parafernàlia del presumpte estat modern que en va sorgir. Dit així sembla una cosa arregladeta i molt pensada, però només és un altre article insubstancial en la línia de l'autor.


No sé si en som del tot conscients, encara, però estem vivint el final d'una època. És evident que ens haurem d'esperar a què el gremi historiogràfic, si se'm permet escombrar cap a casa, en tregui l'entrellat quan hi hagi prou perspectiva per fer-ho. Però, tanmateix, els símptomes són prou evidents i abans de veure-li el cul sabrem si és mascle o femella, sense risc d'equivocar-nos de gaire.

La idea d'Espanya ha fracassat i és insostenible. L'artefacte ja no s'aguanta i la darrera refundació, la postfranquista, fa aigües per tot arreu. Però fonamentalment, són tres els pets simultanis que estan esberlant els falsos consensos (poques redefinicions han estat exemptes del dring dels sabres) sobre els que s'ha erigit un estat que, de fet, mai s'ha paït a si mateix.


El pim, pam, pum, és el que ve ara. Si voleu saber de què va no cal que contracteu Método 3, només cal que premeu sobre el pòmul de l'Alícia Sánchez Camacho.