Do svidaniya, Stalin

Ara fa 60 anys, el 5 de març de 1953, abadonava el món socialista dels vius Iòssif Vissariònovitx Djugaixvili, més conegut pel seu sobrenom de guerra (i a fe de Déu Marx que en va donar molta), Iòssif Stalin, l'Home d'Acer (traducció literal del rus del seu sobrenom) o el Pepet del Gel (el sobrenom que va rebre a les terres que se saluden amb un bon dia).

No cal dir que parlar de tota la trajectòria vital i política de l'home fort de la Unió Soviètica durant tres dècades, amb un lideratge i un llegat que pesarien molts anys després del seu traspàs (controvertit fins a dia d'avui, de fet) excedeix de llarg un post d'un blog de pa-sucat-amb-oli com aquest. Ara bé, la significació del fet (la mort del personatge) transcendeix l'efemèride i ajuda a entendre, ni que sigui com a botó de mostra, com els poders absoluts poden acabar tendint en revertir-se en contra dels propis personatges que l'exerceixen. La fi del tsar roig posseeix innegables notes de patetisme i no se'n pot desvincular la pròpia naturalesa del seu poder sense límits: la por, el ressentiment i l'oportunisme van compartir cambra amb el cos moribund del líder soviètic i, probablement, van jugar papers decisius per tal d'accelerar-li el darrer alè.

Foto:  Was Stalin's father a Rothschild banker?

Stalin havia sortit, com la mateixa URSS, victoriós i esgotat de la Segona Guerra Mundial. La nova disposició en el tauler de joc de la geopolítica mundial de la immediata postguerra i les extremes condicions internes del seu país devastat, van coincidir amb la fase senil d'un dictador paranoic, envellit i malalt, que s'havia arribat a plantejar liquidar John Wayne.

La seqüència dels fets que envolten la mort del líder soviètic és prou coneguda. El 28 de febrer de 1953 havia passat la vetllada seguint el programa habitual (sessió de cinema al Kremlin i trasllat a la datxa personal de Kuntsevo per sopar i beure i fer-la petar fins a altes hores de la matinada) i envoltat del seu cercle íntim d'aleshores (Bèria, Kruitxev, Malenkov i Bulganin). Stalin, que s'havia mostrat prou animat se n'aniria a dormir i ja no es llevaria. Que Stalin no es llevés el matí següent era estrany, però hi havia ordres de Bèria de no molestar-lo, i no fou fins les 18.00 h d'aquell 1 de març que, finalment, va donar senyals de vida quan els guàrdies s'adonaren que hi havia llum a la seva habitació. Però aquesta fou l'única notícia que en reberen i cap a les deu o quarts d'onze de la nit un membre de la guàrdia, Peter Lozgatxev, es va decidir a treure el cap al dormitori del líder comunista i el va trobar estès a terra, xop, banyant-se en la seva pròpia orina i incapaç d'articular paraules amb claredat. Pel que semblava havia patit una hemorràgia cerebral quan havia provat de llevar-se i tenia mig cos paralitzat.

Els homes del cercle de confiança més proper de Stalin foren avisats, però fins la matinada del 2 de març no aparegué ningú. Fou Bèria, a més, qui donà ordres de deixar dormir tranquil a Stalin, afegint, però, que no s'informés a ningú del que li havia succeït. No aparegué cap equip mèdic fins la matinada següent, quan ja feia més de 12 hores des de l'atac i, a més, va resultar que el que es va presentar era la primera vegada que tractava Stalin: l'equip habitual era a la presó esperant judici i execució (fruit d'una campanya antisionista que, presumptament havia detectat una conjura de metges jueus per la qual, aquests pretenien enverinar a dirigents soviètics). Que el pacient fos nou, que fos precisament Stalin i que cada pas s'hagués de consultar als membres de la direcció del partit que fossin presents, no era especialment encoratjador ni facilitava, precisament, la tasca de l'equip mèdic.

Finalment, la nit del 5 de març, després de tres dies en coma, Iòsif Stalin moria al seu llit i cloïa una època per a la Unió Soviètica i per a la història mundial.

La notícia de la mort a ABC

 

Moltes han estat, tant per la dimensió del protagonista com per les circumstàncies del traspàs, les especulacions a l'entorn de la fi de Stalin i del paper d'aquest reduït cercle d'homes de confiança (tot i que aquest és un terme, com a mínim, agosarat quan parlem del líder soviètic). Les possibilitats apuntades passen des de l'enverinament amb warfarina per provocar-li l'hemorràgia fins a, senzillament, la mort natural. 

La causa exacta, de fet, encara no s'ha esclarit del tot, però, fos com fos, el que és ben clar és que el fet fou aprofitat ràpidament. Bèria, que temps després es vantaria "d'haver liquidat el monstre", i els altres dirigents destruïren documents el mateix 5 de març amb Stalin encara viu, decidint ja com es repartirien les funcions. Un cop traspassat, acabaren la destrucció dels documents comprometedors. Es diu que fins i tot Stalin temia a Bèria, amb massa poder en l'aparell de seguretat pel gust del líder soviètic, i estava pensant en liquidar-lo i que per això Bèria se n'hauria desempallegat. És prou sospitosa, si més no, l'actitud dels alts dirigents, que en tot moment s'inhibiren en el procés final del vell líder i si no l'enverinaren, es cuidaren que no se'n sortís, potser pel temor que fossin els damnificats en una nova purga.

El fet és que lluita pel control del Presidium situà a Bèria al capdavant de la Unió Soviètica... fins que el juliol fou detingut i executat per traïció, terrorisme i activitats contrarrevolucionàries durant la guerra civil russa.

Pel que fa a Stalin, el seu funeral fou celebrat el 9 de març. La concurrència massiva va provocar l'aixafament de molts dels assistents, amb el resultats de més de mil morts.