dimarts, 18 de desembre de 2012

Les lliçons del PP

Aquesta bonica peça és la darrera que els bons i pacients amics de NacióGranollers s'han avingut a publicar-me sense fer preguntes. I aquí la deixo, per engreixar el blog i que sembli que hi ha activitat.

Les transicions són, de vegades, difícils i lentes, i això, segons l'escala corresponent, val tant per a persones com per a països. Ara, n'hi ha que no acaben de reïixir o que queden empantanegades i no acaben d'arribar mai al port cap a on navegaven en l'inici de la seva marxa.

A l'estat espanyol, i a gran part dels Països Catalans, hi ha un partit que sembla ancorat en una transició perpètua. Tenallat per una mena de pugna interna, el Partit Popular sembla, de vegades, voler-se atansar a l'homologació amb la dreta liberal europea; d'altres, la càrrega genètica franquista, ingent i histèrica, els vessa pels ullals i els condueix a actituds de vencedors de guerra. Encara.

Per exemple, un dels enrocaments més cèlebres dels populars determinats per pulsions de l'època de l'adhesión inquebrantable és amb la Constitució espanyola del 78 (i val a dir que no estan pas sols, en aquest aspecte). El seu pontifex maximus d'ara, i inspector d'hisenda llavors, ja clamava contra una constitució que havia anat massa lluny, que no sabia si “va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes” i si “prevalecerán las tendencias gravemente disolventes agazapadas en el término nacionalidades”. Entendran que un cop fet l'esforç d'assumir una cosa tan perversa i inquietant, per excessiva, tot el que vagi més enllà només pot menar cap a l'apocal·lipsi a ulls d'un posseïdor de la fe dels conversos, com va etzibar-li una vegada l'històric líder jeltzale Xabier Arzallus.

No cal ni dir que el Sant Cristo Gros del partit, Don Manuel, juntament amb d'altres conspicus membres que arribarien a ministres en l'actual etapa postfranquista, van exercir càrrecs no precisament menors en algun dels governs del Centinela de Occidente, i que han fet el pinxo durant aquestes tres últimes dècades sense passar comptes per la sang amb què tenien tacades les mans.

Però, a més a més, fins i tot la façana els ha grinyolat. No és tota una declaració d'intencions posar per nom a una fundació “Cánovas del Castillo”? Antonio Cánovas fou el principal dissenyador a l'estat espanyol del sistema polític de la Restauració, erigit després de l'ensulsiada republicana de 1874, i pel qual s'establia un bipartidisme entre conservadors i liberals, arbitrat per la monarquia en base a un frau democràtic sustentat en el caciquisme. Tampoc oblidà la mà dura, a dins i a fora: els independentistes de les colònies d'ultramar i el moviment obrer foren els objectes del seu acarnissament repressiu... i que li costà la vida quan Michele Angiolillo va acabar amb la seva vida en venjança per l'ignominiós Procés de Montjuïc de 1896-1897. Sí, d'acord, ara de l'artefacte en diuen FAES, que com que d'entrada presenta un nom més innocu no fa tant de mal als ulls. I així poden dissenyar estratègies recentralitzadores i nacionalcatòliques ben tranquils, ben peixats amb l'ufanosa subvenció que els han atorgat, unes setmanes abans del sorteig extraordinari de Nadal.

Per tant, quan personal polític com la senyora Sánchez-Camacho o l'inefable ministre Wert facin i diguin en nom del partit de vencedors que representen, continuin combatent-los (si tenen un mínim d'escrúpols democràtics), segueixin sense donar-los cap mena de crèdit i pensin que les atzagaiades sostingudes que ens ofrenen potser són fruit del nerviosisme dels qui temen començar a enfilar la derrota.