Balanços (i 2)

Francament, el fet d'haver promès una segona entrega en les meves confessions blogaires, em sembla, hores d'ara, una autèntica bajanada i una tocada de pebrots, perquè, si hem de ser sincers, el més important, les elucubracions que venien tal com raja, les reflexions pel broc gros, ja van quedar fetes en el primer volum de les memòries de l'estipendi. Però alguna cosa va quedar al pap i vaig pensar, i el pitjor de tot: anunciar, que sotmetria a tortura a qualsevol lector passavolant amb un altre post sobre la qüestió. I com que ho vaig dir, ho faré; prenent la precaució de fer-ho a mitjans d'agost, això sí, quan gran part de la parròquia inverteix el seu temps d'oci en d'altres coses de més profit. Som-hi, doncs.

Hi ha veus que diuen que el temps dels blogs és prest a caure, que diria en Saruman el Blanc: ja els ha passat el vol; el blog és mort, bramen. El món del 2.0 avança de forma vertiginosa i les noves tendències relacionals en l'àmbit virtual (i en la vida en general) ens ressituen a cada pas i ara sembla que l'epicentre de la moguda digital és la xarxa social twitter. El gran temporal de Facebook sembla haver amainat i les seves aigües són més somortes que fa una temporada, i tanmateix també caldrà veure què oferirà el Google+ i si es convertirà en l'amo del tros. La xarxa social de microblogging, magnificada des de l'esclat de les revoltes (més aviat infructuoses, per ara: són més a prop del coitus interruptus que del triomf, malgrat que tot això no s'ha pas acabat) del món àrab, sembla oferir aquesta anhelada immediatesa que cerca la societat de la sobreinformació actual, una magnificació sostinguda arran del moviment del 15M i dels tumults urbans al país Shakespeare i Benny Hill. El món es mou a una velocitat vertiginosa, més de pressa que mai, i ens arrossega en la seva frisança transformadora. Les xarxes i les diferents eines 2.0 actuen com a causa i efecte, són filles d'aquest temps líquid i convuls i alhora contribueixen a fer-nos córrer, a difondre, a escampar, de vegades a empastifar i, fins i tot, a alienar-nos. Pros i contres; per ara això resisteix qualsevol revolució, digital o manual, que es presenti a la cantonada: el pou sense fons d'internet és una poderosíssima eina si la sabem utilitzar adequadament, i un artefacte més per empudegar-nos enmig d'esquemes i inèrcies sòcio-econòmques que semblen sentenciades a resistir ben poc temps més. Ja ho veurem.

El cas és, i aquí ho lligarem de manera magistral, ja ho veureu tot seguit, que de forma fortuïta s'han trobat en aquest lapse temporal aquest estat de les coses, l'aniversari del Sense fruir de l'estipendi i la voluntat inicial de l'autor de tancar la barraca. Probablement fruit d'una, diguem-ne, fatiga 2.0 (que també n'hi deu haver) i d'algunes raons que lliguen amb aquell article antològic de la Marta Rojals a Vilaweb fa uns mesos, la intenció del qui signa era la desconnexió indefinida del blog i aprofitar l'efemèride per comunicar-ho. Plegar veles, abaixar la persiana, cantar-li les absoltes a la finestreta... digueu-li com vulgueu.

Però, ara us decebré, encabat, la cosa no anirà per aquí. El que t'empeny a engegar et priva d'aturar-te, en certa manera, i l'estipendi no tanca, encara que se'n va de vacances i no sap ben bé quan tornarà: potser al setembre, potser no. No és pas perquè jo sigui dels qui defensa que els blogs són morts, ni molt menys: encara tenen recorregut i ens calen les veus autoritzades (com les que citava en la primera entrega, per exemple) que ens ajudin a contrastar, a mirar-nos l'altra banda, que ens obrin móns que abans ens eren vedats i que ens expliquin coses més reposadament, més enllà dels 140 caràcters, de les fotos fetes amb filtres per a telèfons i dels vídeos del Youtube.

En aquest blog, ja ho sabeu, no hi trobareu res de tot això, déu nos en guard. Però, bé, alguna lleterada anirem oferint de tant en tant, això sí.