dimarts, 15 de desembre de 2009

Impressions del 13-D (1): una valoració general

Ja han passat un parell de dies des de la primera gran onada de consultes populars i es pot dir que la digestió de tot plegat es pot anar fent amb més calma. És evident, però que en alguns sectors, justament, està costant de pair el que va passar diumenge (o potser el que va passar ahir dilluns?) i que aquesta calma és més aviat tensa.


En primer lloc, en la meva modesta opinió, jo, que no represento a ningú i que només parlo en nom meu, crec que cal valorar positivament la jornada de diumenge. Cal estar-ne satisfet per diverses raons que ja han estat àmpliament comentades i que jo comparteixo:
  • Abans de la pròpia celebració dels referèndums, consultes o com calgui dir-ne, ja hi havia un èxit relatiu: el fet que hi hagués més de 15.000 persones mobilitzades per la cara, ja diu molt de la il·lusió i força que empeny aquest poble quan s'ho proposa. L'exercici col·lectiu de voluntarisme, entrega i generositat em sembla digne d'elogi, i jo que l'elogio.

  • El ressò internacional: des d'Arenys i gràcies a les consultes, ens estan situant al mapa a molts llocs. Catalunya (bé que majoritàriament només es refereixen al Principat) i la seva causa per la llibertat, o la seva pròpia existència com a realitat nacional, han gaudit de més publicitat ara que en les atzagaiades provincianes de les Olimpíades (que només va servir per a donar a conèixer la marca Barcelona al món i, per tant, començar a degradar la ciutat)o el Fòrum. Observadors internacionals que ho han viscut de ben a la vora i mitjans de tot el continent europeu i fins i tot dels EUA han parlat de nosaltres; i, gràcies al bon criteri d'oferir el dret a vot als immigrants, de retruc hem captat l'atenció del gegant informatiu del món àrab: al-Jazeera. Deunidó.

  • Els resultats obtinguts són bons si ho contextualitzem tot com cal: en referèndums oficials en què s'aboquen carretades de quartos, en què tots i cada un dels mitjans d'aquesta part del país no paren de bombardejar de forma descarada (espais gratuïts de propaganda electoral, blocs electorals als informatius televisius i radiofònics, debats, entrevistes), en què els censos sí que són operatius, en què hi ha més hores per votar, en què es disposa d'una maquinària, en definitiva, infinítament més potent es miri per on es miri com tota persona amb dos dits de front sabrà. I en què els aparells dels partits no hi han participat, a banda dels del PP, de Ciudadanos (si és que li funciona, l'aparell) i, sobretot, del PSC, que sí que hi han participat: ho han fet en contra. Però, a més, no han fet campanya pel no: han fet campanya en contra de votar en els referèndums (la cirereta: demanar a tots els demòcrates que no vagin a votar. És evident que, a algú, el tupí li comença a fer la perla)

  • L'independentisme, a cada dia que passa, està situant-se més al centre del debat polític, sobretot al Principat, però també amb fortes ressonàncies a la resta dels Països Catalans i a l'estat espanyol. Vet aquí un èxit considerable de les consultes.

Ara bé, haurem d'admetre que no tot han estat flors i violes, i així ho certifiquen les declaracions d'Alfons López Tena només mig dia després de tancar els col·legis, fer recompte i oferir resultats. I malgrat el to que utilitza el president del CES i militant convergent, des del meu punt de vista desafortunat per la seva inclinació a la prepotència, admeto que hi ha part de raó en les seves paraules. Per què s'ha produït un diferencial d'almenys 15 punts en la participació entre les consultes d'Osona i les de la resta de comarques en el seu conjunt? Modestament crec que alguna cosa deu haver passat, que alguna cosa s'hauria d'haver fet d'una altra manera, perquè no penso en res més que en qüestions de procediment i no pas sociològiques per explicar la diferència entre Vic i Vilafranca, per exemple. O per què la participació a Cardedeu es va quedar en un 26,6% (tenint en compte que hi va haver un contingent d'un 10% del cens que no va poder votar per problemes diversos i que, per tant, d'haver anat tot bé, en aquest poble estaríem a tocar del 40%) quan l'organització del referèndum hi fou exemplar? Seguint amb Cardedeu, l'exemple que he seguit millor, podríem dir-ne que la preparació de la jornada ha estat exhaustiva amb una implicació exemplar dels voluntaris (que n'eren més dels que es veien: hi havia gent que treballava des de casa davant del teclat, a la ràdio), que la campanya no es podia fer millor (debat final Sanchis-Nebrera, inclòs) amb la millor pàgina web de totes les que s'han fet per la jornada... I doncs? No és que trobi dolentes les dades de participació de Cardedeu: les trobo injustes, la gent que ho va aixecar es merreixia més, i potser el problema ha vingut no de dins, sinó de fora: potser calia una coordinació diferent entre les viles que feien el referèndum.

També convé no oblidar que les viles que han registrat índexs d'entre un 10 i un 15% potser haurien d'haver-se esperat una mica més; així doncs, és probable que sigui que sí, que hi hagi hagut una certa precipitació en algunes bandes, fruit de l'eufòria i la il·lusió del moment (certament comprensible). Això sense oblidar que els esforços en aquests llocs són igual de lloables i han servit també per donar ressò al conflicte, a la mala qualitat de l'ADN democràtic de l'estat espanyol (si és que en té), etc.

I finalment hi ha la qüestió de la ILP i de la creació d'una nova força o plataforma política que fa una certa ferum i que em fa sospitar que és l'arrel de l'enfrontament obert entre diversos sectors que tenim a dia d'avui. Perquè hi ha una cosa que em sembla evident: la jugada estava preparada de feia dies i s'ha fet per part d'un grup reduït de persones, sense el consens general i explícit de tota aquesta gent que ha dedicat esforços ingents a la realització d'aquesta festa col·lectiva, com va quedar en evidència en l'edició d'ahir a la nit del debat Àgora a TV3, en el qual Josep Manel Ximenis va quedar en una situació bastant difícil a l'hora de justificar aquest episodi.

Ens cal fer autocrítica: sempre cal! I això no té res a veure amb derrotismes, tremendismes, pessimismes ni altres ismes desmobilitzadors. Al contrari: no ha anat pas malament, però hi ha indicis de que tot pot anar encara millor, i necessitem el millor de nosaltres mateixos per assolir la fita que ens hem proposat.