dimecres, 7 d’octubre del 2009

Desafectes al règim


M'ha fet gràcia la dèria de la temporada, o una d'elles, almenys. Es tracta d'una idea, una etiqueta, que s'ha instal·lat en el vocabulari polític d'ençà de la formació del segon tri(pi)partit, més o menys, i que ha acompanyat el discurs de la nostra politiqueta en cada contesa electoral, moment de protesta airada i/o baixada de pantalons corresponent: és la situació de desafecció política que viu aquesta part del país, un eufemisme que s'ha fet seu el president de la Generalitat de Dalt (juntament amb d'altres professionals de la política i opinants a sou, auditats o no) i que es fa servir per definir l'estat de les relacions entre la ciutadania catalunyesa i la seva classe política; és a dir: de com la gent n'està fins als nassos de la colla d'arreplegats que vegeten als escons del Parlament, enviant-se missatges de mòbil mentre haurien d'estar per la feina, absolutament reclosos en el seu món, un món del tot aliè a la realitat quotidiana del personal.


Moltes vegades, els nostres politicastres intenten fer veure que en cerquen les causes o, pitjor, que fins i tot les han trobades. Una de les raons més surrealistes del per què la gent cada vegada fa menys cas als polítics la vaig sentir a l'ex-alcaldessa de Valls, que va afirmar sense ruboritzar-se (els polítics professionals no es ruboritzen mai) que la culpa de tot plegat la tenien aquells partits que, tot i perdre les eleccions, s'ajuntaven, (que dolents!) per impedir que governés la llista més votada. Ergo: si CiU manés a la Generalitat, ja no hi hauria desafecció política. Llàstima que sigui un argument tan ridícul.

Fa poc, en la cerimònia d'homenatge als regidors municipals del 1979 ençà que es va fer a Parets, Jordi Pujol (convidat estrella de l'acte), va fer gala de la seva particular visió de la realitat i, a l'entorn d'aquest tema, va venir a dir que una societat sense classe política no era absolutament res: era un cos sense cap, un vaixell a la deriva i, per acabar de reblar el clau, gràcies a la nostra classe política som on som, i si no som més enllà és perquè les circumstàncies adverses ho han impedit, per tant vist el panorama podem estar prou contents i qui es queixa és per vici. Doncs efectivament, president: gràcies. Si això era una autodisculpa, al mateix temps que una autoimposició de medalla, ja hem quedat ben retratats. Gràcies i deixi'ns tranquils d'una punyetera vegada, que ja l'hem aguantat prou.


El més greu és, però, que això fa veure que els preocupa (hi ha com una certa formalitat que no els permet d'ésser tan descarats de cara a la parròquia). Però quan apareixen elements objectius que ajuden a que la gent els enviï a pastar fang, uns ho aprofiten per fer electoralisme i els altres per retreure que els primers ja ho havien fet abans i que, per tant, no són ningú per a retreure'ls res. Vegem-ho: el recent cas d'aquests informes o estudis encarregats pel govern de la Generalitat de Dalt: no és escandalós que es destinin milers d'euros per saber si Vicenç Villatoro o Francesc-Marc Álvaro són pro-convergents? Per això cal un estudi? I el govern què fa? Dir que són legals. I us foteu. També hi ha el cas del blog de l'alcalde de Barcelona (800 euros de dispendi al dia que no servien per a una punyetera merda); el cas Gürtel, al sud; el Palma Arena, a les Illes; els sous que cobren, a tot arreu; el cas Millet, i tot el que amaga sota el pujolisme feliç; veure que segons la llei de costes han de desaparèixer els xiringuitos de la Barceloneta (o les casetes de St. Pol de Mar) i en canvi es pot construir l'infame Hotel Vela (bombes!); veure com es tomba una ILP al Parlament de la Ciutadella que tenia l'objectiu de garantir-nos un futur de salut, sostenible, econòmicament viable per a la pagesia local, respectuós amb el medi... tot per pura submissió al poder econòmic transnacional. Tot això i moltes altres raons de la mateixa arrel són les que generen desafecció. No si governen uns o els altres. Uns i altres ja governen tots alhora.


I nosaltres què hi podem dir en tot això, més enllà d'anar-nos allunyant cada vegada més del seu món opac? Ara seria un bon moment per a tota mena de tòpics i frases a l'ús: “tot poble té la classe política que es mereix”, o bé “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, o bé “no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”, frases totes elles certes, però una mica extenuades per la quantitat de vegades que han estat utilitzades en actes farcits de gravetat militant i combativa. Ens cal un referent polític nacional que agafi el toro per les banyes, d'una vegada per totes, que situï una nova forma de fer política i uns nous horitzons al centre del debat, que marqui el ritme i que ens ajudi a escombrar tot el borró que se'ns ha acumulat damunt del cap; i ens cal quan més aviat millor, perquè es van encenent, una rere l'altre, tots els llums d'emergència. Per dir-ho amb un altre lema que no podria faltar aquí: “O ara, o mai”.

5 comentaris:

Unknown ha dit...

Estimada rata paretina.... completament d'acord amb la teva proclama, però qui o quins faran el que tu reclames? sincerament seria un grup minoritari, una elit de gent qui agafaria aquest toro per les banyes ( volkish??? i ja saps de que parlo), seria una autoregeneració dins d'alguna força política ( cosa que dubto), o potser un partit de nova formada? o enviem el sistema parlamentari més enllà de sanvi? realment crec que el problema es que la majoria, si la majoria i som relativament democrates no? està venuda... referint-me realment a que el "sistema" ha triunfat en el sentit que ens ha venut un modus de vida que fa que l'única activitat política sigui el crit al cel... però desgraciadament res més. L'egoísme personal i l'ansia de bens materials s'ha instalat en nosaltres... gran casa, gran cotxe, l'ultim en tecnologia i aquesta actitud de que malament ho fan els demés, que lladres són però que el meu no ho toquin, com va dir aquell només poden cambiar el mòn els qui tenen temps per fer-lo, els altres bastant tenen per sobreviure... i sobreviure avui en dia es tenir tot el que he descrit allà dalt, no tenir un plat a taula... Espero que tinguis raó i per descontat que un moviment així contaria amb el meu suport i la meva adhesió i participació... però serà posible?

Anònim ha dit...

Tant de bo et llegís molta gent i despertés de sobte, ja veuries com canviaria la política actual!!! Però em sembla que encara n’hi ha molts que dormen!!! No perdrem l’esperança!!!
Salut

Roger ha dit...

Benvolgut Josep,

hi ha una frase de Carlos Taibo que m'agrada molt i que lliga amb el que esmentes en la teva resposta: "la classe obrera va entrar al supermercat a cercar una barra de pa i encara no n'ha sortit".
Estic plenament d'acord amb el que dius, el retrat social majoritari és probablement aquest que dibuixes. Per tant, ens pertoca als que no combreguem amb aquest escenari d'alçar la veu i burxar, fins allà on poguem arribar, fins allà on ens sigui possible i fins on arribin les nostres forces. És a nivell individual que s'ha de prendre consciència per, de seguida, treballar col·lectivament en la transformació d'aquesta farsa.
Forces polítiques n'hi ha algunes, i són evidentment minoritàries a hores d'ara. Com saps prou bé, la meva preferència en aquest àmbit és la CUP, en tant que referent polític d'un moviment que du implícita la voluntat de ruptura. La pega és que potser ni la CUP mateix es vol creure referent polític, i llavors ja no és que triem gairebé el camí. Però això són figues d'un altre paner...

Gràcies pel comentari i una abraçada!

I pel que fa al segon, doncs gràcies, moltes gràcies, llàstima que no sàpiga qui signa! (O sí!)

ACV ha dit...

El problema de tot plegat és que molta gent no té temps ni per pensar en política, i quan disposen de deu minuts per pensar-hi no és precisament que vegin un panorama massa esperançador. (No m'extranya, la veritat, amb els polítics que corren per aquest país. Són tots uns FDPDM???). Si disposes de deu minuts per pensar el que passa és que t'acabes indignant. I si, si que hi ha moviments interessants però si no fem una mica de força junts encara que després ens haguem de matar a cops de bastó els uns als altres, em sap greu, però no anirem enlloc.
Potser és un futur una mica negre però la veritat és tal i com ho veig.

Roger ha dit...

A.C.V.,

no dic pas que no tinguis raó, perquè la tens. Gran part de l'èxit del sistema suposo que es basa en què no dediquem ni temps ni esforços per canviar-lo, i no descobreixo res de nou dient això, ni molt menys. Per això en un moment com el que vivim ara ens cal fer aquesta força junts, sí, ens cal posar-nos-hi i aprofitar els instruments que tenim, que no són pas irrisoris. Al teu poble ja hi ha gent que ho ha fet, no?

Petons