Desafectes al règim

M'ha fet gràcia la dèria de la temporada, o una d'elles, almenys. Es tracta d'una idea, una etiqueta, que s'ha instal·lat en el vocabulari polític d'ençà de la formació del segon tri(pi)partit, més o menys, i que ha acompanyat el discurs de la nostra politiqueta en cada contesa electoral, moment de protesta airada i/o baixada de pantalons corresponent: és la situació de desafecció política que viu aquesta part del país, un eufemisme que s'ha fet seu el president de la Generalitat de Dalt (juntament amb d'altres professionals de la política i opinants a sou, auditats o no) i que es fa servir per definir l'estat de les relacions entre la ciutadania catalunyesa i la seva classe política; és a dir: de com la gent n'està fins als nassos de la colla d'arreplegats que vegeten als escons del Parlament, enviant-se missatges de mòbil mentre haurien d'estar per la feina, absolutament reclosos en el seu món, un món del tot aliè a la realitat quotidiana del personal.

Moltes vegades, els nostres politicastres intenten fer veure que en cerquen les causes o, pitjor, que fins i tot les han trobades. Una de les raons més surrealistes del per què la gent cada vegada fa menys cas als polítics la vaig sentir a l'ex-alcaldessa de Valls, que va afirmar sense ruboritzar-se (els polítics professionals no es ruboritzen mai) que la culpa de tot plegat la tenien aquells partits que, tot i perdre les eleccions, s'ajuntaven, (que dolents!) per impedir que governés la llista més votada. Ergo: si CiU manés a la Generalitat, ja no hi hauria desafecció política. Llàstima que sigui un argument tan ridícul.

Fa poc, en la cerimònia d'homenatge als regidors municipals del 1979 ençà que es va fer a Parets, Jordi Pujol (convidat estrella de l'acte), va fer gala de la seva particular visió de la realitat i, a l'entorn d'aquest tema, va venir a dir que una societat sense classe política no era absolutament res: era un cos sense cap, un vaixell a la deriva i, per acabar de reblar el clau, gràcies a la nostra classe política som on som, i si no som més enllà és perquè les circumstàncies adverses ho han impedit, per tant vist el panorama podem estar prou contents i qui es queixa és per vici. Doncs efectivament, president: gràcies. Si això era una autodisculpa, al mateix temps que una autoimposició de medalla, ja hem quedat ben retratats. Gràcies i deixi'ns tranquils d'una punyetera vegada, que ja l'hem aguantat prou.

El més greu és, però, que això fa veure que els preocupa (hi ha com una certa formalitat que no els permet d'ésser tan descarats de cara a la parròquia). Però quan apareixen elements objectius que ajuden a que la gent els enviï a pastar fang, uns ho aprofiten per fer electoralisme i els altres per retreure que els primers ja ho havien fet abans i que, per tant, no són ningú per a retreure'ls res. Vegem-ho: el recent cas d'aquests informes o estudis encarregats pel govern de la Generalitat de Dalt: no és escandalós que es destinin milers d'euros per saber si Vicenç Villatoro o Francesc-Marc Álvaro són pro-convergents? Per això cal un estudi? I el govern què fa? Dir que són legals. I us foteu. També hi ha el cas del blog de l'alcalde de Barcelona (800 euros de dispendi al dia que no servien per a una punyetera merda); el cas Gürtel, al sud; el Palma Arena, a les Illes; els sous que cobren, a tot arreu; el cas Millet, i tot el que amaga sota el pujolisme feliç; veure que segons la llei de costes han de desaparèixer els xiringuitos de la Barceloneta (o les casetes de St. Pol de Mar) i en canvi es pot construir l'infame Hotel Vela (bombes!); veure com es tomba una ILP al Parlament de la Ciutadella que tenia l'objectiu de garantir-nos un futur de salut, sostenible, econòmicament viable per a la pagesia local, respectuós amb el medi... tot per pura submissió al poder econòmic transnacional. Tot això i moltes altres raons de la mateixa arrel són les que generen desafecció. No si governen uns o els altres. Uns i altres ja governen tots alhora.

I nosaltres què hi podem dir en tot això, més enllà d'anar-nos allunyant cada vegada més del seu món opac? Ara seria un bon moment per a tota mena de tòpics i frases a l'ús: “tot poble té la classe política que es mereix”, o bé “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, o bé “no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”, frases totes elles certes, però una mica extenuades per la quantitat de vegades que han estat utilitzades en actes farcits de gravetat militant i combativa. Ens cal un referent polític nacional que agafi el toro per les banyes, d'una vegada per totes, que situï una nova forma de fer política i uns nous horitzons al centre del debat, que marqui el ritme i que ens ajudi a escombrar tot el borró que se'ns ha acumulat damunt del cap; i ens cal quan més aviat millor, perquè es van encenent, una rere l'altre, tots els llums d'emergència. Per dir-ho amb un altre lema que no podria faltar aquí: “O ara, o mai”.