Quan d'aquí uns anys (no gaires) ens hàgim desempallegat d'aquesta carcassa arnada i casposa que alguns en diuen Espanya mirarem enrere i, de ben segur, parlarem d'allò d'Arenys:
Te'n recordes quan aquella gent d'Arenys que van convocar aquella consulta?
Estic convençut que alguna de les batalletes que explicarem en sopars d'amics, amb plats a mig acabar i alguna ampolla de Priorat exhausta, començarà així. I, és clar, el següent serà parlar d'aquell calabós sinistre que alguns en diuen Espanya, de com s'ho van prendre tot plegat els espanyolistes, els d'aquí (Ciudadanos, sociates catalanistes, etc.) i els d'allà. De com Espanya va respondre a les expectatives que hom sempre hi diposita: aquelles pujades de pressió a Madrid, al Madrid conceptual de govern i ministeris, de judicatura, de poder, que tant esgarrifen i tant riure fan a la vegada.
I riurem. Riurem perquè direm que mai haurem agraït prou a Espanya com ens ha fet el joc cada vegada, com en allò de la crema de retrats del successor del Caudillo, com en allò del drap de Terrassa, com en moltes altres coses que han passat i que encara han de passar d'aquí a què ens traiem de sobre les cadenes rovellades d'Espanya. Perquè la consulta d'Arenys no desencadenarà el principi de la fi, però és un exercici significatiu per demostrar que estem començant a liquidar complexos estèrils i nocius per al nostre esdevenir i, sobretot, perquè ens regalarà, a la llarga, un retrat del moment impagable, amb la part nacionalista espanyola d'allà moguda (molt moguda) pels nervis i amb la part nacionalista espanyola d'aquí, amb els grillons al coll ben visibles, arrossegant-se com sempre per fer acomplir els designis de l'amo.
Te'n recordes quan aquella gent d'Arenys que van convocar aquella consulta?
Estic convençut que alguna de les batalletes que explicarem en sopars d'amics, amb plats a mig acabar i alguna ampolla de Priorat exhausta, començarà així. I, és clar, el següent serà parlar d'aquell calabós sinistre que alguns en diuen Espanya, de com s'ho van prendre tot plegat els espanyolistes, els d'aquí (Ciudadanos, sociates catalanistes, etc.) i els d'allà. De com Espanya va respondre a les expectatives que hom sempre hi diposita: aquelles pujades de pressió a Madrid, al Madrid conceptual de govern i ministeris, de judicatura, de poder, que tant esgarrifen i tant riure fan a la vegada.
I riurem. Riurem perquè direm que mai haurem agraït prou a Espanya com ens ha fet el joc cada vegada, com en allò de la crema de retrats del successor del Caudillo, com en allò del drap de Terrassa, com en moltes altres coses que han passat i que encara han de passar d'aquí a què ens traiem de sobre les cadenes rovellades d'Espanya. Perquè la consulta d'Arenys no desencadenarà el principi de la fi, però és un exercici significatiu per demostrar que estem començant a liquidar complexos estèrils i nocius per al nostre esdevenir i, sobretot, perquè ens regalarà, a la llarga, un retrat del moment impagable, amb la part nacionalista espanyola d'allà moguda (molt moguda) pels nervis i amb la part nacionalista espanyola d'aquí, amb els grillons al coll ben visibles, arrossegant-se com sempre per fer acomplir els designis de l'amo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada