dimecres, 25 d’abril de 2007

De la perifèria estant



Espanya, mon amour

Ahir comentava amb els amics Slims, persones versades sobre la qüestió i, sobretot, amb prou inquietud per evitar caure en el procés d'idiotització on ens condueix la nostra societat actual, que els catalans i catalanes sota administració espanyola són els ciutadans i ciutadanes del regne que tenen el sentiment d'espanyolitat més marcat i resistent.
Aquesta reflexió s'escau en la commemoració del tercer centenari de la Batalla d'Almansa, és a dir, el principi de la fi, el naixement de l'Espanya política, que era inexistent fins aleshores. El que vull dir, doncs, és que fa 300 anys que una part dels Països Catalans (n'hi ha una altra que ja feia dies que provava de ser neta tot parlant francès) va començar a estar supeditada a una organització estatal centralista i de mentalitat exclusiva i excloent castellana. Això no vol dir que els castellans siguin mala gent, sinó que el model d'estat era un i no en podia ser d'altre; aquest un va ser castellà i no va poder ser ni català, ni gallec, ni aragonès. Doncs bé, situats ja de forma una mica barroera, tot sigui dit, la gent dels Països Catalans dels Pirineus en avall, va començar a formar part d'un model estatal que no els ha volgut mai, ni des del primer dia: n'ha perseguit la llengua, la cultura, n'ha boicotejat el desenvolupament econòmic i han estat bombardejats, perseguits, torturats, escarnits i escopits. Fins a dia d'avui.
I què ha fet la gent d'aquí? Com ha respost la ciutadania dels Països Catalans a aquesta voluntat d'anorreament contínua? Demanant perdó. Demanant permís. Volent ser espanyols des de la pròpia particularitat, un aspecte que no s'ha contemplat mai com a possible per part de promotors i dirigents de l'estat espanyol. Quantes propostes s'han fet, quantes explicacions s'han hagut de donar, amb quants projectes de reforma del model d'estat s'ha intentat, des dels Països Catalans (sobretot des del Principat), fer encaixar el que som amb aquells qui no ens volen deixar ser.
La llista és prou llarga: Cambó, Companys, Balaguer, Pujol, Maragall o, fins i tot, Frederica Montseny, en són alguns exemples. Potser amb models diferents, això és evident. Però sempre amb la intenció de modificar la nostra manera de ser espanyols.
I si tots aquests esforços s'haguessin invertit en deixar de ser espanyols?
No em negareu, doncs, que és prou curiós, per utilitzar un terme més suau, que després de tot aquest temps, amb tot el que ens ha vingut al damunt, amb tot el que encara ens aboquen a sobre, persisteixi aquesta actitud de voler estar encadenats al pes que portem al coll. Potser un estudi psicològic adequat del fet de la catalanitat explicaria aquesta mena de síndrome d'Estocolm col·lectiu que pateix aquest país i que es manté a consciència per part de polítics i intel·lectualoides de la casa (tampoc ens cal anar-los a buscar a fora). De moment però, no m'ho explico, i només pensar que els catalans i catalanes són els qui se senten més espanyols de tot el regne, m'aclareix una mica aquesta situació delirant. Perquè un s'ha de sentir molt espanyol per aguantar aquest panorama.
No sé si enteneu el que vull dir