Sense fruir de l'estipendi

Muntanyes regalades són les del Canigó...

2012-01-24T09:58:00.013+01:00

Amb son germà lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l'àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan, al sentir-hi mística cantúria,
se n'entra a l'ermitatge devot de Sant Martí.

Per cloure la Festa Major d'Hivern d'enguany a l'ínclita vila de Parets del Vallès, arribava una valenta/arriscada proposta teatral que fa a la vora d'un mes i mig va estrenar-se per primera vegada al nord del país. Era, esclar, la relectura de Canigó, l'epopeia mítica de Jacint Verdaguer segons la versió capitanejada per l'actor Lluís Soler.
I dic que la proposta és arriscada/valenta en dos sentits: era agosarat programar-ho en el marc d'una festa major, quan la parròquia probablement espera produccions més lleugeres; d'aquelles que, encara que siguin de qualitat, s'apropin més a l'epígraf per-a-tots-els-públics. I no cal dir (i aquí la segona vessant del risc de la proposta) que en aquest cas el muntatge deu haver espantat més d'un aficionat al teiatru: un text del vuit-cents que mitifica els orígens nacionals de Catalunya, en vers, reproduït en format monòleg per l'actor, acompanyat per unes pinzellades musicals i tot en una escenografia despullada de tot artifici.
Doncs ja planyo els qui s'ho van deixar perdre. En poc més d'una hora vam capbussar-nos en l'èpica verdagueriana transportats pel tremp poderós de la veu de Soler contrapuntada per les insinuacions musicals delicadíssimes del músic Eduard Iniesta. Rejovenits, els versos del poeta de Folgueroles van ressituar-nos 1000 anys enrere, enmig de la serralada mítica, i ens vam deixar seduir de nou, envoltats de fades per les esponeroses vessants del nostre Ararat particular.
Una tria acurada centra el focus en els passatges més romàntics, la història de Gentil i Flordeneu, cenyint-nos així al fil argumental que mena pels camins fantàstics traçats pel poeta, en detriment de la part en què Verdaguer aporta l'argumentari mític del nation-building català. En aquesta proposta escènica, les fades li guanyen la partida a Oliba (el Cant Onzè, dedicat al bisbe, és suprimit per complet). Tanmateix, aquesta tria és un encert si es volia traslladar Canigó al damunt dels escenaris.
Una prova: enmig de la sobrietat escènica, l'actor(às) ens fa vibrar en arribar al Cant Quart, Lo Pirineu, i ens arrossega amb els enamorats volant sobre la serralada i descobrint-ne els pics, les valls, i els llacs i, sobretot, manifestant l'enorme qualitat literària de Verdaguer qui, sense tenir a l'abast una llengua normativitzada, ni un conreu literari previ gaire ufanós, va servir-se de recursos i solucions només a l'abast d'un geni literari com el seu.
Una delícia.

(per comprovar que no sóc foll del tot, vegeu que l'amic Joan Pérez va venir a dir, més o menys, el mateix aquí)

Els de casa

2012-01-18T22:28:00.003+01:00

Seguim, amigues i amics, amb la retroalimentació i l'autopropaganda amb la darrera peça que vaig fer arribar a la gent pacient i comprensiva de VallèsOriental.com. Són aquestes ratlles que vénen a continuació:

Els de casa

No és voluntat meva pontificar sobre res, déu me'n reguard, que per això hi ha gent i actituds més autoritzades. Per exemple, si volen seguir les recents (i preocupants) evolucions sobre la dreta populista i xenòfoba a casa nostra només cal que es fixin en qui ho segueix de prop. En aquest cas els remeto a Xavier Casals, veu autoritzada sobre el tema, i a Unitat contra el feixisme i el racisme, la plataforma que, a peu de carrer, fiscalitza les barbaritats que se senten en els nostres plens municipals i en les nostres campanyes electorals. No és per prendre-s'ho a la lleugera: el seu portaveu a Vilanova i la Geltrú va rebre algunes carícies del cap de llista de PxC, Gerard Bellalta, per això mateix. I aquest és només un exemple. Un.

Ara, amigues i amics, si el volguéssiu acabar de llegir, per aquelles coses que un no sap per què s'esdevenen, haureu de pitjar sobre aquest ull de poll.

Vagues de tramvia: dels fulls volants al twitter (i 2)

2012-01-07T20:20:00.006+01:00

La vaga de 1957

“En la mañana de hoy, como consecuencia de la campaña de hojas y excitaciones personales difundidas por los distintos sectores de la ciudad, han logrado los especuladores del desorden al amparo de coyunturas adversas o circumstancias desafortunadas, que el público no hiciera uso de los tranvías en la gran población de Barcelona, sin registrarse violencias ni producirse tumulto alguno. En el Metro y en los autobuses se ha registrado escasa disminución del tráfico.

En vista de ello, y de que la fuerza pública ha hecho presencia en las calles de la ciudad, a los simples efectos de respaldar y salvaguardar a los que quisieran utilizar los medios urbanos de transporte, se ha disminuido el número de vehículos y se asegura a todos el libre disfrute de las comunicaciones, encomendándose al sereno juicio de los barceloneses una ponderada y objetiva estimación del problema”

Aquesta era la nota que va difondre el 15 de gener de 1957, l'endemà de l'inici de la segona vaga de tramvies, el Govern Civil de Barcelona i que publicà el diari La Vanguardia en l'edició d'aquell dia. El record dels fets del 51 bé havia de fer neguitejar el règim, i era normal: l'hivern de 1956-1957 fou mogut i significà un abans i un després en l'antifranquisme amb la irrupció del moviment estudiantil com a focus d'oposició, una de les tres puntes del trident (juntament amb obrerisme i catalanisme) que a partir dels anys 50 plantaria cara a la dictadura en base a uns nous paràmetres estratègics (es passava de la resistència a l'oposició) i generacionals (aquella era la dècada de la incorporació de generacions que no havien fet o, ni tan sols, viscut la guerra).

El 6 de novembre de 1956 un grup d'estudiants es manifestà pel centre de Barcelona amb l'excusa de protestar per l'ocupació d'Hongria per part de les tropes soviètiques; la manifestació fou durament reprimida per la policia i això motivà una protesta, l'endemà, per part dels estudiants, que es concentraren davant l'edifici de la Universitat de Barcelona. Tot plegat acabà amb una nova acció repressiva per part de la policia, en aquesta ocasió dirigida in situ pel governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga (conegut popularment com la mula), i amb el tancament de la Universitat de Barcelona per part d'aquest, fet que li costà un conflicte amb el ministre d'Educació, ja que Acedo havia clausurat un centre dependent del Ministeri, en una extralimitació de les seves competències.

Paral·lelament, el 22 de desembre de 1956, s'anunciava una nova pujada de les tarifes dels tramvies de Barcelona (de 60 a 80 cèntims, un 33% d'increment), que motivà, com en 1951, un nou boicot. Aquells dies, a més, pujaven també el pa, el petroli, la carn i les patates L'esclat d'una bomba al monument a la Victòria de Barcelona fou aprofitat per Acedo Colunga per situar la policia als carrers i, de pas, fer efectiu l'increment de les tarifes el dia 9 de gener. Dies més tard es convocava una vaga per al 14 de gener, tot i que aquesta vegada, les organitzacions clandestines dugueren la iniciativa, fruit de l'experiència adquirida sis anys enrere. Prova d'això en són, per exemple, els diferents comitès tècnics organitzats en què participaren persones d'ideologia ben variada, a més de personalitats independents com Josep Benet o Jaume Vicens i Vives o els 20.000 fulls volanders que edità i distribuí, sense signar, el FNC per a la vaga, juntament amb els què elaboraren PSUC, CNT i les Juventudes Monárquicas. No fou fins el 25 de gener que la gent tornà a fer ús, mica en mica, del tramvia, després d'onze dies de boicot i de durs actes repressius per part del règim.

La vaga s'havia estès també al metro i, en contra del que deia la nota governativa, al migdia ja era total, reproduint-se la imatge d'una gernació circulant a peu cap als seus destins. En aquell moment es produïren ja enfrontaments entre els estudiants i la policia.

Els estudiants s'havien involucrat del tot en la vaga: l'endemà de l'inici del boicot s'enforntaren una altra vegada a la policia franquista i aquesta carregà durament dins el recinte universitari i practicà diverses detencions; la Universitat restà tancada entre el dia 15 de gener i l'11 de febrer, quan els centres reobriren de forma esglaonada. Els fets que seguiren a la vaga, dugueren als estudiants a la convocatòria de la Primera Assemblea Lliure el 21 de febrer al paranimf de la Universitat, en què s'exposaren diverses reivindicacions, llegides per l'estudiant carlí Domènec Madolell (retirada de mesures repressives, dimissió de les autoritats responsables, reconeixement del dret dels universitaris...). En aquest context, els militants universitaris de les forces polítiques clandestines actuaren amb sentit tàctic i repartiren fulls signats per les organitzacions universitàries, i no pas de propis, i participaren en els actes de protesta sense intentar assumir-ne el protagonisme. Una de les cèlebres pancartes que presidiren l'acte, en concret la que deia "Viva el Ejército" (col·locada a iniciativa dels militants que el FNC tenia a la Universitat) pretenia treure rendiment de l'enfrontament soterrat entre el Capità General de Catalunya, el destacat monàrquic joanista Juan Bautista Sánchez González, que s'havia mantingut al marge de tota la repressió contra les protestes populars d'aquells dies, i Franco. Amb això es pretenia que l'exèrcit rebés la impressió que els estudiants dissociaven els militars de la repressió exercida pel governador civil, Acedo Colunga, i alhora transmetre tranquil·litat als estudiants indecisos de participar en la protesta. Com ja és sabut, l'acte acabà amb múltiples detencions i altres tipus de mesures represives que afectaren, en conjunt, uns 500 estudiants: pèrdua de matrícula, pèrdua del curs acadèmic, tancament de l'entrada a la Universitat... Per altra part també va circular una carta dirigida al rector, signada per "Un grup d'universitaris catalans", de la qual se n'enviaren còpies a l'ONU i a la UNESCO, al ministre d'Educació, al governador civil, als professors universitaris i als directors dels instituts d'ensenyament secundari catalans. En ella es denunciava la manca de llibertats de les Universitats de tot l'estat espanyol i la discriminació de la llengua i cultura catalanes en la de Barcelona, així com l'exclusió dels intel·lectuals del país en la mateixa, fet que la convertia en una institució provinciana i desvinculada de Catalunya. Destacats intel·lectuals, al seu torn, adreçaren també una carta al ministre d'Educació demanant l'anul·lació de les sancions (signaren des de Marañón a Riba, passant per Azorín, Espriu o Oliver, entre d'altres).

Conseqüència de tot plegat doncs era la presa de consciència democràtica del jovent educat sota el franquisme, amb una presència i influència creixent de les forces d'esquerra (PSUC i MSC, creació de la Nova Esquerra Universitària, NEU, el curs 1957-58) en detriment dels moderats (FNC, FNEC, UDC), que, malgrat tot, prenien també posicions. Tanmateix, la vaga no havia aconseguit la retirada de l'increment de les tarifes: malgrat que els dotze dies de boicot suposaren unes pèrdues multimilionàries per a la companyia, la fermesa repressiva del règim acabà per generar el cansament de la població.

Caldrà veure doncs què succeeix el proper dia 10 de gener, quan les noves formes de comunicació s'hauran aliat amb velles formes de protesta. Sigui com sigui, l'existència de la iniciativa demostra la importància de la memòria col·lectiva i el coneixement del nostre passat, recent o no. Salvant les distàncies i comparant contextos (amb rigor i precaució) podrem veure i entendre què ha canviat en les formes de lluita, en les condicions de vida de les classes populars i en les estratègies del poder per assegurar el manteniment de l'statu quo.

Més referències a:

COLOMER I CALSINA, Josep M.: Els estudiants de Barcelona sota el franquisme (2 volums). Editorial Curial. Barcelona, 1978.

PRIMS I VILA, Roger: De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008.

RIQUER, Borja de; CULLA, Joan B.: El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

SOLÉ I SABATÉ, Josep M. (director): El franquisme a Catalunya (1939-1977). Edicions 62. Barcelona, 2005.

La foto en què apareix F. Acedo Colunga pertany al Diccionari d'alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental i correspon a una concentració de la Guardia de Franco a Granollers, el 1954.

Vagues de tramvia: dels fulls volants al twitter (1)

2012-01-04T21:41:00.007+01:00

L'espectacular augment dels preus en les tarifes dels bitllets de l'Associació del Transport Metropolità (ATM) ha generat un profund malestar entre els usuaris i defensors del transport públic a l'àrea metropolitana de la capital del país. Només faltaria. L'augment és, per no fer servir paraules gruixudes, abusiu i carrega de nou l'esforç sobre les classes desfavorides i sobre qui més està patint els costos de la dura situació econòmica que patim de tres anys ençà: els que, en general, ja no lligaven els gossos amb llonganisses, fent servir una expressió del president autonòmic català, Artur Mas.

Aquest informe de l'associació per la Promoció del Transport Públic (PTP) en detalla força bé les claus i assenyala el discurs hipòcrita que es branda des de les administracions: si bé la retòrica oficial assegura defensar i promoure el transport públic (un dels pilars de l'estat del benestar, tal i com assenyala l'informe), la pràctica política se centra en beneficiar i incentivar l'ús del transport privat. Ara bé, per a súmmum de la hipocresia vegeu aquest vídeo en què l'actual Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Lluís Recoder, denunciava l'augment de preus que es preveia per al 2009.

Tanmateix, el que més m'ha cridat l'atenció és una de les iniciatives proposades com a protesta per aquest encariment dels títols de transport: una vaga d'usuaris del transport públic, com a èmul de la que es va produir entre l'1 i el 8 de març de 1951, la primera de les dues “vagues del tramvia” (la segona es produí pel gener de 1957) que conegué Barcelona en aquella dècada. Un blog creat per a l'ocasió es fa ressò de les propostes per dur-la a terme i, en definitiva, és i serà l'eina de referència per a aquesta acció.

La vaga de 1951

Què van ser, però, les anomenades “vaga de tramvies”?

D'entrada, la vaga de tramvies de 1951 i la vaga general que la seguí de forma immediata, representaren les mobilitzacions més importants amb què topà el règim franquista després de la fi de la guerra civil: autèntics esclats populars de protesta que exterioritzaven el pòsit de descontentament general i frustració col·lectiva que regnava en aquella interminable postguerra.

El desembre de 1950 havien entrat en vigor les noves tarifes que aplicaria la Companyia de Tramvies de Barcelona, que significaven un increment del preu que havia estat vigent des de 1948. Aquest fet, una qüestió, en principi, puntual que podia haver generat malestar entre els usuaris per l'increment del preu, va acabar esdevenint la primera ocasió en què la població civil plantà cara al règim franquista, cansada com estava d'aquells anys desastrosos a nivell econòmic, amb restriccions energètiques constants, greus desequilibris socials i prepotència política per part d'uns governants que mai deixarien d'exercir com a vencedors de la guerra.

La protesta consistí en la negativa de la població a utilitzar el transport públic i a fer els seus desplaçaments a peu. La consigna per boicotejar el transport començà a circular ja el 8 de febrer, per mitjà de fulls volants anònims que foren copiats massivament; el 24 del mateix mes, els estudiants organitzaven una massiva apedregada de tramvies, en què resultaren trencats més de 3,000 vidres. L'1 de març començava el boicot amb un resultat espectacular: l'afluència d'usuaris es reduí en gairebé un 98%. Aquell mateix dia es produïen enfrontaments violents entre policia i piquets amb el tràgic resultat d'un nen ferit de mort. Els ànims s'encengueren més i el fet afegí més combustible a la protesta.

Les autoritats estaven desconcertades per la magnitud de la protesta popular i el dia 3 els presidents de les principals entitats econòmiques barcelonines ja demanaven un retorn a les velles tarifes, un fet que es produïa el dia 5, quan el Ministeri d'Obres Públiques aprovava el restabliment dels preus anteriors per als bitllets.

No s'ha de perdre de vista la tensió que presidia les relacions entre el governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría (en ple desprestigi per les suposades relacions que mantenia amb l'aleshores cèlebre vedette Carmen del Lirio, a la imatge), i un important sector de la Falange barcelonina, i que contribuirien a enverinar la crisi, ja que el primer prendria represàlies en contra dels segons al considerar que estaven al darrera de la protesta, cosa per altra part que no era certa, tot i que els falangistes hi donaren suport. A banda d'això, un fet d'aquesta rellevància que s'havia escapat de les mans del règim, no va venir acompanyada d'una reacció acord amb la seva magnitud per part de les forces opositores (malgrat que el règim cerqués aquí els responsables). La vaga havia estat un fet espontani i d'entre els grups d'oposició “ningú va tenir la iniciativa de res, (...) però tothom, (...) es va sumar a la iniciativa ciutadana” (Fanés, 1977, p. 91). L'heterogeni grup dels opositors, entre els quals hi havia des del FNC fins a elements monàrquics joanistes, només arribaren a organitzar un comitè de vaga que començà a funcionar el dia 2 de març, l'endemà de l'inici del boicot, i es dissolgué quan aquest finalitzà, el dia 8 del mateix mes. El fet que transcorreguessin dos dies des del retorn al preu anterior del bitllet dels tramvies (0.50 pessetes, el 6 de març), fins que el nombre d'usuaris esdevingués, de nou, massiu (el dia 8), demostra la manca de vertebració de la protesta.

El que pot percebre és que aquest fet es traduí en un cert augment de l'autoestima de la població: el 6 de març es produí una reunió d'enllaços sindicals en un local de la CNS que acabà en una convocatòria de vaga pel 12 de març. Una convocatòria que naixia des d'una organització oficial del règim i que fou àmpliament seguida, però que, una vegada més, arrossegava els i les militants de les organitzacions clandestines, incapaços d'arribar a dirigir-la. Fruit d'aquests esdeveniments es va constatar, doncs, que els grups opositors al règim franquista, estaven en una situació de greu feblesa que els incapacitava a l'hora, no ja de posar en marxa protestes massives d'aquestes característiques, sinó, fins i tot, de fer-s'hi un lloc capdavanter. Així, a pesar de seva la magnitud “els fets de març [de 1951] no van representar cap capgirament social”(Fanés, 1977, p. 160), però inauguraren una nova etapa en les formes de resistència popular, que esdevenien de masses i es constatava que les instàncies oficials podien representar una via per a desenvolupar la lluita contra el règim. Es plantejaven, doncs, noves estratègies vinculades a reivindicacions més tangibles, més immediates, ja que la pretensió visible era la millora de les condicions de la vida de la població, però amb un rerefons prou clar: el qüestionament de l'ordre establert a partir de 1939.

Vegeu-ne versions més extenses i, per tant, amb més detall, a:

FABRE, Jaume: Vint anys de resistència a Catalunya (1939-1959). Edicions La Magrana, Barcelona, 1978.

FANÉS, Fèlix, La vaga de tramvies de 1951. Editorial Laia. Barcelona, 1977.

RIQUER, Borja de; CULLA, Joan B.: El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Accidentalisme independentista

2011-12-26T22:04:00.002+01:00

La massiva extensió de l'independentisme sociològic a la Comunitat Autònoma Catalana (CAC) s'ha produït en un lapse de temps prou curt. Tinc la sensació que, traslladades en un gràfic, les dades que proporcionen les enquestes en relació a l'acceptació de què gaudeix la independència política d'aquest tros del país, ens indicarien un creixement exponencial a partir de la darrera aventura intervencionista espanyola (frustrada), això és, el darrer procés de reforma estatutària. No sé si algú s'ha entretingut a elaborar aquest hipotètic estudi de creixement o no, però fóra prou interessant veure'l i adjuntar-hi una interpretació amb la influència de factors endògens (la dinàmica pròpia de la CAC) i exògens (els elements que des de l'estat espanyol, fonamentalment des del Madrid polític, han contribuït a tibar tant la corda que fins s'està esfilagarsant).

Així, amb un enfocament del tot apriorístic (ho admeto d'entrada), m'atreviria a dir que l'esclat actual respon a un brou de cultiu al qual hi han contribuït la retirada de Jordi Pujol i l'entrada d'ERC al Govern de la Generalitat (de dalt) el 2003 (amb la càrrega de normalització política per a l'independentisme que això suposava), la trajectòria de Josep-Lluís Carod-Rovira entre 2003 i 2004 (Perpinyà, boicot als productes catalans, coincidència temporal amb la darrera etapa Aznar al Govern espanyol), la frustració generada després de l'arribada d'un govern amic a Madrid que, paradoxalment, s'ha trobat amb les manifestacions més multitudinàries fetes en clau nacional a Barcelona: les de la PDD i, sobretot, la cèlebre riada humana del 10 de juliol del 2010. Fou aquesta darrera la que semblava certificar un punt de no retorn en les relacions Catalunya-Espanya, fruit de la constatació que la reforma d'Espanya via modificació de les prerrogatives estatutàries era ja un camí eixorc, com es van assegurar de deixar escrit per a la història en una sentència judicial els no menys cèlebres membres del Tribunal Constitucional espanyol. Enmig, tot d'iniciatives reactives recurrents (a les puntuals agressions més visibles que les institucions espanyoles van dispensant al poble català i a la seva miraculosa existència) i alguna de proactiva d'original (sobretot les Consultes sobre la independència, una de les primeres iniciatives més o menys genuïnes que deu haver fet el poble català abans que no la fes el poble basc d'ençà de la mort del dictador espanyol Francisco Franco).

Així, després d'aquesta succinta i esbiaixada perspectiva històrica, tenim al davant un escenari en què l'independentisme, o almenys la qüestió nacional, han anat obrint un forat cada vegada menys negligible en l'agenda política de la CAC. Fruit de la ràpida extensió social de la predisposició de dotar la CAC d'un estat propi ha aflorat un nou independentisme, o, almenys, una nova manera d'entendre'l; un fenomen natural, d'altra banda, quan les files independentistes s'han nodrit tan ràpidament (i massivament) de nous efectius. El sobiranisme ha acabat per germinar tant en pujolistes (regionalistes espanyols amb una ambigua ficció de país) com en els qui mantenien viva la il·lusió federal (allò que he anomenat alguna vegada “espanyolisme amb rostre humà”), passant per gent que no s'adscrivia a una banda ni a l'altra. I, esclar, això ens ha ofert contingents notables d'independentistes utilitaris o pràctics (la motivació econòmica) i fins i tot, d'una militància friqui (sovint vinculada al nacional-barcelonisme), molt voluntarista, però que, de vegades (sinó sempre), ens acosta al ridícul. Tot al costat d'una militància històrica consolidada i també creixent, i, molt majoritàriament, amb un discurs d'esquerres (englobant-hi aquí, si se'm permet, des de la socialdemocràcia més light fins al marxisme de pedra picada).

Aquest estat de la qüestió explica, per exemple, la recerca messiànica, la sensació de ser un poble escollit a l'espera d'un gran líder redemptor de les masses: les experiències fallides de Carretero i Laporta o les esperances dipositades en un entrenador de futbol (sic). També l'aparició del que s'ha anomenat “independentisme exprés” (que havia de conduir a la CAC a la independència a principis de 2011) que lliga amb lemes com “tenim pressa”, nascut arran de la convocatòria de la manifestació esmentada del 10 de juliol de 2010 per part d'Òmnium Cultural.

L'acceptació de l'independentisme com a qüestió pràctica, doncs, sembla dur associat una mena de pragmatisme inherent. Inherent perquè, en el fons, del que es tracta és d'un autonomisme radical, que, òbviament, coincideix amb l'independentisme històric subscrit a determinades variables de la dinàmica principatina. És per això que, en moltes ocasions, no és ja que es renunciï a la nació completa, sinó que no s'és conscient que ens estem amputant ben bé el 70% del cos perquè hi ha qui no en considera les dimensions reals; més greu: no les coneix. Primer tanto per a Espanya i França, doncs.

Vinculat amb això, també ha començat a circular un accidentalisme independentista que sembla lligar amb aquell accidentalisme de què sempre ha fet gala el regionalisme català, des de la Lliga, fins al liberalisme nostrat actual. Potser és símptoma del despertar sobiranista en el liberalisme principatí; potser és justament això. La qüestió és que es discuteix l'oportunitat d'una CAC independent i monàrquica: dels beneficis que això suposaria en el concert de les nacions, via avantatges diplomàtics que la representació internacional borbònica ens reportaria.

És el “Monarquia? República? Catalunya!” de Cambó adaptat als nous vents del catalanisme; així d'explícit és, de fet, Alfons López Tena, defensor d'explorar aquesta via, i recentment així s'ha pronunciat també Xavier Roig qui en el seu dia ja va brandar allò de “Països Catalans? No, gràcies”.

Així doncs, pragmatisme, en el nostre cas, és sinònim d'introduir un argumentari utilitarista en el discurs independentista, fet que pot reportar-hi beneficis: és la qüestió del dèficit fiscal, que s'hauria de matisar i molt. Però, alerta perquè també hi amaguem renúncies que en cap cas són menors: acceptar determinats relats ens indicarà l'acceptació implícita de correlacions de forces que primaran models de societat i d'estat per damunt d'altres; que donaran per perdudes batalles (la del nom de la llengua està perduda, per exemple, al País Valencià) com la de la territorialitat; i que ens intenten fer assumibles dèficits democràtics com l'acceptació d'una monarquia (i quina una en particular!).

Banalitats catalanes

2011-12-17T13:57:00.006+01:00

Refregint materials i plataformes 2.0, respiració assistida pel blog. En definitiva, nova entrega al VallèsOriental.com o OpinióNacional, que mai sé com s'ha de citar correctament. És aquest article tan maco que us deixo, en un fragment i prou per fer-vos ennaiguar, aquí al dessota:

BANALITATS CATALANES

Catalunya país de banalitats. Què els sembla el lema? Innovador, si més no; almenys en el sentit de reconèixer-ho. Això m'ho podrien admetre i, fins i tot comprar. Ara, no voldria que l'accepció de banalitat que es prengués aquí fos del tot literal, no. No em refereixo a entendre-ho estrictament segons la definició del DIEC: Que no té cap originalitat o interès. Una conversa banal i vulgar. No. Tampoc a una segona accepció, que confereix a banal el sentit de relació a un ban, aquells edictes, comunicacions oficials, que les masses solen esperar amb candeletes, amb una pueril frisança de qui espera un gest d'aquell a qui afaiçonarà en somnis dolços i, tot sovint, humits.

Ara feu el favor d'acabar-vos-el de llegir marcant el 93 davant

Esquerres immergides

2011-11-07T23:07:00.002+01:00

Bé, seguim fent servir el blog, que de moment reposa i es pren uns mesos sabàtics de producció genuïna (però sense dormir el son dels justos), per recordar que un servidor col·labora al renascut digital comarcal VallèsOriental.com.

Si voleu llegir el segon article que m'han acceptat amb tota la bona fe del món aquí hi trobareu les indicacions necessàries.

Esquerres immergides

A l'alcalde de Cànoves i Samalús, del pessacé, no li acaba de fer el pes el sistema d'immersió lingüística. Això ho tenim clar. Ho ha fet explícit en un ple del seu municipi en què el seu partit i el de Fraga van votar junts en contra d'una moció de suport al model educatiu que tenim en aquest tros del nostre país. I, després, home de conviccions, hi va tornar en una entrevista a Europa Press que, francament, no té pèrdua.

Hareu de continuar-ne la lectura clicant aquí.

Que ens tractin com adults

2011-10-15T02:03:00.004+02:00

Finalment reprenc els articles d'opinió en un digital de la comarca. A partir d'ara (i mentre no me'n facin fora) seran a VallèsOriental.com, la franquícia de NacióDigital a aquesta banda de les nostres valls. La proposta va venir del seu director i amic, l'Eduard Mas; m'hi volia negar i no en vaig saber. Em va dir que si penjava els articles d'opinió del digital al blog seria una manera d'actualitzar-lo i, mira, em va convèncer. Aquí va el primer.

Que ens tractin com adults

D’aquí a no massa temps, farà 129 anys que Granollers emetia el seu primer eco. Sembla una efemèride una mica poca-solta, des del punt de vista numèric, almenys; però sí, el 3 de desembre de 1882, apareixia el primer exemplar de l'Eco de Granollers, una capçalera que es rematava amb l'epígraf “periódico semanal bilingüe de intereses y noticias de esta villa y su comarca”, que, tot sigui dit, faria les delícies d'algun del colonialistes més nostrats amb aquesta professió de fe bilingüe tan explícita.

Acabeu de llegir-lo aquí.

Balanços (i 2)

2011-08-11T20:28:00.005+02:00

Francament, el fet d'haver promès una segona entrega en les meves confessions blogaires, em sembla, hores d'ara, una autèntica bajanada i una tocada de pebrots, perquè, si hem de ser sincers, el més important, les elucubracions que venien tal com raja, les reflexions pel broc gros, ja van quedar fetes en el primer volum de les memòries de l'estipendi. Però alguna cosa va quedar al pap i vaig pensar, i el pitjor de tot: anunciar, que sotmetria a tortura a qualsevol lector passavolant amb un altre post sobre la qüestió. I com que ho vaig dir, ho faré; prenent la precaució de fer-ho a mitjans d'agost, això sí, quan gran part de la parròquia inverteix el seu temps d'oci en d'altres coses de més profit. Som-hi, doncs.

Hi ha veus que diuen que el temps dels blogs és prest a caure, que diria en Saruman el Blanc: ja els ha passat el vol; el blog és mort, bramen. El món del 2.0 avança de forma vertiginosa i les noves tendències relacionals en l'àmbit virtual (i en la vida en general) ens ressituen a cada pas i ara sembla que l'epicentre de la moguda digital és la xarxa social twitter. El gran temporal de Facebook sembla haver amainat i les seves aigües són més somortes que fa una temporada, i tanmateix també caldrà veure què oferirà el Google+ i si es convertirà en l'amo del tros. La xarxa social de microblogging, magnificada des de l'esclat de les revoltes (més aviat infructuoses, per ara: són més a prop del coitus interruptus que del triomf, malgrat que tot això no s'ha pas acabat) del món àrab, sembla oferir aquesta anhelada immediatesa que cerca la societat de la sobreinformació actual, una magnificació sostinguda arran del moviment del 15M i dels tumults urbans al país Shakespeare i Benny Hill. El món es mou a una velocitat vertiginosa, més de pressa que mai, i ens arrossega en la seva frisança transformadora. Les xarxes i les diferents eines 2.0 actuen com a causa i efecte, són filles d'aquest temps líquid i convuls i alhora contribueixen a fer-nos córrer, a difondre, a escampar, de vegades a empastifar i, fins i tot, a alienar-nos. Pros i contres; per ara això resisteix qualsevol revolució, digital o manual, que es presenti a la cantonada: el pou sense fons d'internet és una poderosíssima eina si la sabem utilitzar adequadament, i un artefacte més per empudegar-nos enmig d'esquemes i inèrcies sòcio-econòmques que semblen sentenciades a resistir ben poc temps més. Ja ho veurem.

El cas és, i aquí ho lligarem de manera magistral, ja ho veureu tot seguit, que de forma fortuïta s'han trobat en aquest lapse temporal aquest estat de les coses, l'aniversari del Sense fruir de l'estipendi i la voluntat inicial de l'autor de tancar la barraca. Probablement fruit d'una, diguem-ne, fatiga 2.0 (que també n'hi deu haver) i d'algunes raons que lliguen amb aquell article antològic de la Marta Rojals a Vilaweb fa uns mesos, la intenció del qui signa era la desconnexió indefinida del blog i aprofitar l'efemèride per comunicar-ho. Plegar veles, abaixar la persiana, cantar-li les absoltes a la finestreta... digueu-li com vulgueu.

Però, ara us decebré, encabat, la cosa no anirà per aquí. El que t'empeny a engegar et priva d'aturar-te, en certa manera, i l'estipendi no tanca, encara que se'n va de vacances i no sap ben bé quan tornarà: potser al setembre, potser no. No és pas perquè jo sigui dels qui defensa que els blogs són morts, ni molt menys: encara tenen recorregut i ens calen les veus autoritzades (com les que citava en la primera entrega, per exemple) que ens ajudin a contrastar, a mirar-nos l'altra banda, que ens obrin móns que abans ens eren vedats i que ens expliquin coses més reposadament, més enllà dels 140 caràcters, de les fotos fetes amb filtres per a telèfons i dels vídeos del Youtube.

En aquest blog, ja ho sabeu, no hi trobareu res de tot això, déu nos en guard. Però, bé, alguna lleterada anirem oferint de tant en tant, això sí.

Adéu, espieta

2011-07-19T23:07:00.010+02:00

"Aquella Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente empieza a amanecer".
Aquest hoy de la cita precedent era, no és poca cosa, un hoy de l'any 1939, del 17 de febrer de 1939. La Catalunya real de la cita era la flamant Catalunya sotmesa a un exèrcit i un règim especial d'ocupació. Un règim especial d'ocupació que a Barcelona va encetar-se el 26 de gener de 1939 i que finalitzaria el primer dia d'agost del mateix any. És l'únic lloc on va succeir. S'havia "Aniquilado el criminal esfuerzo de los poderes que sojuzgaron a Cataluña para ponerla al servicio de siniestras e indignas maquinaciones", segons el florit llenguatge amb què les noves autoritats del Nuevo Estado farcien els bans d'ocupació de la ciutat.
La ciutat fou liberada el 26 de gener i amb la liberación van arribar una colla d'individus, una colla de personatges que havien vingut per quedar-se: un d'ells era l'autor de ¿Finis Cataloniae?, l'article d'on he extret la cita de més amunt: Carlos Sentís y Anfruns. 70 anys més tard, un 26 de gener, se l'homenatjava a la mateixa ciutat, com recordàvem en aquest mateix blog. Ara, 75 anys després de l'Alzamiento, Sentís ho deixa i se'n va a criar malves.
Comencen ara els exercicis cosmètics, els fer-se l'orni periodístics dels grans mitjans del país, la culminació de la tasca que el propi Sentís va començar i que tan bé ha funcionat en el cas de Samaranch. Ara, tota una colla d'opinòlegs en relativitzaran, o escombraran sota l'estora de la Transició, el passat d'home en nòmina del SIM, d'espia de Franco; ens diran que la vida és molt complexa i que en temps de guerra, encara és més fotuda. Ens diran que no va poder triar, malgrat que un moment abans ens acabin de dir que no tot és blanc o negre; ens diran que Sentís no només va ser el Sentís franquista, malgrat que quan ens en facin cròniques farcides de clamorosos oblits, del Sentís franquista no en diran ni mu.
I ves per on, aquests que relativitzen, que amaguen, que estafen, ens haguessin fet combregar amb rodes de molí cada vegada que un franquista reciclat en demòcrata-de-tota-la-vida la dinya si no fos perquè en aquest país sempre n'hem tingut alguns amb ganes de trencar el plat bonic, com en Ramon Barnils quan ens va dur a fer "Un tomb per la púrria" en 1, 2 i 3 parts; o el reportatge que en va fer La Directa amb motiu que a l'espión li pengessin la medalla; o en Xavier Montanyà, que li va recordar: Sentís: mentiràs, però no enganyaràs; o el que n'ha dit Xavier Borràs avui mateix al Nació Digital.
Ja ho veuen, el dol serà nacional i es lloarà el servei al país de l'interfecte. Potser ens el podria haver estalviat.

Balanços (1)

2011-07-16T21:37:00.016+02:00

Vet aquí que l'altre dia em vaig adonar que aquest blog tenia ja 4 anys de vida i, què cony, he decidit passar-me algunes de les meves pròpies normes per l'entrecuix i iniciar un bell i carregós exercici d'endogàmia. L'audiència més afecta, sens dubte ho agrairà i imprimirà aquest post en paper setinat per si algun dia un Jordi Tardà de la vida decideix eixugar les virolles de la parròquia en una d'aquelles cèlebres cerimònies de fetitxisme postmodern.
Essent una mica justos, i parlant d'això dels blogs, hem d'admetre que, ja d'entrada, la titularitat d'una pàgina personal requereix una component endogàmica inherent i unes bones dosis de vanitat i de pretenciositat: aquesta onada democratitzadora 2.0 ha permès que qualsevol persona obrís la seva pròpia finestra al món i així hem anat empantanegant la xarxa d'opinants de pa sucat amb oli (com el qui signa), de papanatisme digital, de gent que enlloc de parlar d'oïda, ara hi escriu, al costat això sí, de casos en què s'ha fet justícia i el lectorat ha premiat els qui tenien coses a dir i les deien ben dites i que mai han gaudit d'una tribuna més àmplia ja fos per mala sort, perquè mai s'havien atrevit a trucar a cap porta o perquè han mantingut sempre aquella qualitat més escasssa del que sembla: la dignitat de no menjar-se cap cigala per fer-ho (sí: cigales, encara som en una societat patriarcal i per escalar sense escrúpols bàsicament hom ha de fer encara ingesta de polles). Bé, internet és moltes coses, però és això, també, i com que ja he justificat l'exercici onanista de torn i tenim el personal avisat, ara ja ens hi podem capbussar sense més preàmbuls.

Deixeu-me (deixeu-me, que ho faré igualment) que en aquest primer episodi del balanç hi encabeixi les històries paral·leles i personals que han anat lligades a l'Estipendi (com alguns amics han batejat el blog), d'una manera o altra:
Sense fruir de l'estipendi té un blog germà que potser alguns no coneixeu (o sí i no us interessa: que us bombin, és allò d'internet que dèiem: si un vol, a més de dir bestieses, pot obrir setze blogs per dir-les si li surt del cap de la fava), que per la seva dimensió i especificitat calia que tingués recorregut propi: es tracta d'Els dies kurds, un relat de viatge complet (amb principi i final) i molt interessant (apa), amb dosis equilibrades d'emotivitat, humor i èpica i, fins i tot, un cert lirisme que n'enriqueix la vessant literària (fot-li). Els dies kurds és el meu diari de viatge pel, nostradament diríem, Kurdistan sota administració turca, amb els filoterroristes de Sodepau, que diria la Rahola.
Després hi ha hagut la cosa aquesta de l'AraVallès, on la dirigència corresponent, no sé per quin set-sous, va creure oportú donar-me màniga ampla un cop al mes, i així hem anat fent durant una temporada. No us penseu, que encara que puguis dir el que et rota (com ha estat el cas), la cosa no és el mateix i m'han fotut una feina de nassos de pensar cada trenta dies en algun tema que fos, almenys una mica, diferent de l'anterior per no caure en la redundància... i dubto haver-ho aconseguit, ho confesso.
Encabat hi ha hagut les paternitats: la biològica, una de compartida amb els Slim Bay Seals (a 5 € la còpia) fruit de la victòria en el primer Concurs de Blues de la Societat de Blues de Barcelona, i una altra en solitari en què vaig intentar explicar un fragment de la història de l'organització d'on arrenca el camí de l'independentisme contemporani, el FNC, als anys 50 del segle XX (aquest va a 13 € l'exemplar). Fins i tot en van fer crítiques (entenc que la pobra gent va tenir la paciència de llegir-se l'artefacte) l'Agustí Barrera al Llibertat.cat i en Fèlix Rabassa i Martí al seu blog La Renaixensa, fet que els agraeixo sincerament des d'aquí. Ah, també hi va haver allò del Primer Premi d'Assaig Literari Independentista, en què em van seleccionar un text en l'apartat de territorialitat i després el van publicar juntament amb tots els altres guanyadors i finalistes de les diferents categories, tot i que el llibre, jo, gairebé no l'he tingut ni a les mans. Culpa meva, això sí. I tampoc puc oblidar els ambiciosos Vallesos, que tot just comencen a caminar.

Per matar aquesta primera autoensabonada, i de pas, per alleugerir-la, deixo estampades unes linkacions, que diria l'amic Quartera Virlot. Són les dels companys i amics i altres categories de persona amb qui he compartit la voluntat d'empastifar la xarxa amb reflexions diverses i, en tots els casos, més encertades que les meves:

Qui té gana somnia pa i De matinada... són dos blogs de dos paios del gremi, és a dir, soferts historiadors, amb qui comparteixo moltes afinitats ideològiques, preocupacions corporatives, afició pel Barça de bàsquet i amistat. Ja n'he parlat més d'una vegada, però hi torno perquè em dóna la gana.
Del meu Vallès em quedo, esclar, amb els posts En defensa pròpia que publica l'amic senyor Fusté, amb qui comparteixo, a més, exili garriguenc, amb les escletxes per on es filtren les elucubracions poètiques i revolucionàries del ja citat company Quartera Virlot, l'univers agafat amb pinces d'en k de kuantic i la rica subtilesa amb què sol arribar-nos la Primavera des fred.
Sempre pendent d'en Vilalta a ponent, el sud el deixo en mans d'en Cucarella. La resta dels que segueixo i recomano, són al llistat de més avall.

De moment ho deixarem aquí, no sense advertir-vos de l'amenaça d'una segona i definitiva part d'aquest balanç que arrribarà en breu, i que de breu no sé si ho serà.

Oliver, Valor i els altres

2011-06-29T00:31:00.006+02:00

Fa uns anys, uns vuit o deu, ara no ho sé, una colla d'amics ens havíem de dirigir a un carrer, ni llarg ni curt, ni amagat ni central, que es deia (i es deu dir encara) Joan Oliver-Pere Quart. Quan vam citar l'adreça, un dels meus amics va inquirir-nos, un pèl molest, als que semblàvem no haver-nos adonat d'un problema evident: el carrer es deia Joan Oliver, o bé es deia Pere Quart?
Una anècdota com aquesta, més enllà de plànyer l'amic en qüestió, em remet a aquell article d'en Ramon Barnils titulat Pere Calders, en què l'excepcional periodista se serveix de la trajectòria de l'irrepetible escriptor per a il·lustrar-nos què representa (què ha representat aquí) una (la darrera) dictadura. Sense fer de l'anècdota categoria (no sé si ho hem d'atribuir a un lamentable i intransferible analfabetisme cultural de l'individu en qüestió, a una herència de la mateixa dictadura que van conèixer Barnils i Calders o a la LOGSE), és prou significatiu que un jove nascut a finals dels setanta i vallesà (els versos de les Corrandes d'exili són l'himne oficiós per a molts vallesans), no conegui, no ja la vida i miracles de Joan Oliver/Pere Quart, sinó que Joan Oliver i Pere Quart eren la mateixa persona.
I em fixo ara en Joan Oliver pel sol fet de l'efemèride, que sempre és una bona excusa (el Correllengua d'enguany n'homenatja la figura), però potser en aquesta banda del país encara ens avergonyiríem més si preguntéssim a la parròquia per un home de Castalla anomenat Enric Valor, qui, per cert, va néixer enguany fa cent anys.
Siguin anècdotes o no, tot plegat ens situa sobre el mapa: ep! el que francesos i espanyols han anat dissenyant per a nosaltres (amb les complicitats autòctones corresponents) al llarg dels darrers segles, aquest mapa gens accidental, gens fortuït i que posseeix com a principal fonament les fronteres que s'hi han traçat, unes fronteres ben difícils de tòrcer: fronteres mentals.
Deixeu-me que us recomani el que en diu de tot plegat Rosa Calafat a Torcebraç entre dues cultures, un llenç prou elaborat del nostre culturicidi particular.

I sigui tot dit, de pas, també, per afegir-me al record al poeta en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

Dubtes

2011-06-16T20:26:00.006+02:00

Finalment em veig obligat a confessar-me: estic confús, francament confús, des que, ara ja fa un mes va iniciar-se tot aquest moviment popular conegut com del 15M o dels i les indignades, manllevant el títol del pamflet (no ho prengueu en sentit pejoratiu, sinó pel gènere que efectivament representa) multivendes de Stéphane Hessel.

No he pogut ni seguir-ho ni participar-ne tant com voldria, vagi això per endavant, i per tant em guardaré molt de donar consignes i directrius revolucionàries estintolat a la barra del bar, mentre critico els qui, per fi, es mouen. Ni va amb mi, ni critico pas tot el moviment: simplement constato que m'envolten una sèrie de dubtes, fruit de la pròpia naturalesa del fenomen, heterogeni fins al paroxisme i poc cohesionat, i del bombardeig constant d'informació sobre la qüestió a què estem sotmesos els qui vaguem per xarxes socials diverses i mirem més enllà de la ratlla (vermella o no, ja no ho sé) que ens marquen els mitjans tradicionals que, a la seva manera i siguin de la corda que siguin, han esdevingut un tot prou compacte a l'hora de difondre determinats missatges d'una homogeneïtat que fa feredat. No puc pas obviar que, al mateix temps, també he rebut algun missatge tranquil·litzador que ha atenuat la meva sensació de solitud oceànica quan altres companys militants (no de carnet, vull dir d'actitud militant en la vida en general) han expressat reserves o bé han deixat ben clar que la seva no era una adhesió inquebrantable a la cosa. Fins i tot firmes més o menys destacades s'han posicionat en aquesta línia: l'escriptor Roc Casagran en aquest apunt, o el periodista Roger Palà en aquest altre amb voluntat, justament, de tranquil·litzar la parròquia independentista d'esquerres, que com tothom qui m'ha vist almenys una vegada a la vida, ja deu saber que és la meva.

Sense voler fer cap anàlisi del moviment, déu me'n guard, pobre de mi, l'esclat de fa un mes s'entén per la fatiga d'una població sotmesa a una crisi interminable, amb la franja més jove d'aquella com a gran damnificada (les escandaloses xifres d'atur ho certifiquen), una fatiga que s'ha acabat convertint en indignació després de topar de nassos amb la realitat: la naturalesa del sistema polític del postfranquisme, un sistema viciat de naixença i, per si amb això no n'hi havia prou, amb vicis adquirits després de 35 anys d'exercici i normalitat ininterrompuda (el 23F no va interrompre res, va corregir preventivament desviacions perifèriques) en la gestió d'un determinat tauler de joc socio-polític. Res a dir, més enllà d'un ja era hora: que les coses han de canviar ho sabem de fa temps; que un contingent més ufanós de personal ho veiés d'una punyetera vegada és motiu de satisfacció. “Alceu el cul i no tingueu vergonya!”, que dirien els Al Tall.

Malgrat tot, i si se'm permet l'anacronisme, tot va començar com una mena de neokraussisme: és a dir, una mena de moviment regeneracionista espanyol, amb voluntat de refer moralment i espiritual la nació espanyola; en definitiva, això és un moviment nacionalista espanyol. Ens pot semblar estrany, dit d'aquesta manera, però no tota la tradició nacionalista espanyola és txusquera, malgrat que aquesta darrera sigui aclaparadorament majoritària i es practiqui a tort i a dret. El més engrescador és que siguem capaços des del nostre país de marcar una agenda pròpia i un full de ruta genuí: el fet que ahir la protesta es dirigís cap al Parlament català és un bon símptoma (com assenyala Juli Cuéllar aquí), ja que indica que hi ha una conflictivitat específica, una problemàtica, si en aquest cas es pot dir així, més autocentrada (encara que molts no hi vegin més enllà de les ratlles de les comunitats autònomes). Ara bé, no es pot negligir l'esperpèntic i lamentable serial de la discussió i aprovació (finalment efectiva o no, ja no ho sé) del dret a l'autodeterminació en l'acampada de Barcelona, el cosmopolitisme provincià que impera en matèria lingüística (allò de “en castellano, que así nos entendemos todos”) o la presència destacada d'elements tèrbols com el supremacista espanyol Francisco Garrobo. O sigui que per qüestionar l'ordre establert, en la meva modesta opinió, no ho podem fer a mitges, i aquí l'odre establert és espanyol i capitalista.

Criticable o no, tampoc ho sé, ja he dit que tinc el cap farcit de confusió, cal abandonar una certa ambigüitat ingènua, que si bé aconsegueix ampliar la base social, o si més no les simpaties a l'entorn del moviment, també és cert que a la llarga sembla que no hagi de promoure res més que quatre cures pal·liatives a l'estat del benestar. Fins on estem disposats a arribar? Quin és l'objectiu final que mena els passos del moviment 15M? Si pel camí aconseguim derruir algunes injustícies, benvinguts els guanys, però és reformable el sistema? Percacem un capitalisme amb rostre humà, si és que això és possible? O estem realment per una revolució social? Ens seguirà tothom?

També hem de tenir clares altres coses: si això no passa d'una revolta resolta amb quatre retocs cosmètics, doncs tal dia farà un any (com la nostra casta dirigent anhela), però si ens arremanguem i ens hi posem a fons ens haurem d'habituar a més violència explícita. Algú creu, i prou greu que em sap de dir-ho, que serà possible avançar (avançar de debò, sense collonades) sense violència? Tan ingenus som per no veure que la violència ja és entre nosaltres, que la violència és estructural? Què són sinó els desnonaments, la reforma laboral, els camps d'internament d'immigrants, els migrats subsidis amb què malviu una bona part de la població o els recents pressupostos aprovats per la Generalitat de Dalt? Què era sinó aquella càrrega policíaca de plaça Catalunya (per cert, benvinguts els que han descobert els antiavalots i els secretots a les manis) sinó una expressió explícita d'autodefensa de l'ordre establert?

De cap de les maneres puc preveure com s'acabarà el moviment si és que realment s'acaba, però tot i els dubtes que tinc a l'entorn de tot plegat (que en són molts, ja ho he dit), podem estar ben segurs que si en sortim menys ingenus i més conscients (havent abandonat una determinada fraseologia tòpica i alguns gestos una mica irritants, que prou que convé de fer-ho), si hem estat capaços d'articular una capacitat de resposta de base popular (organitzada! i autocentrada!), si ja no ens deixem entabanar i participem activament i efectivament en la construcció del nostre dia a dia, haurem madurat i molt, i un cop madura, la victòria (la independència i el socialisme) caurà pel seu propi pes.

Els trolls

2011-05-25T23:44:00.005+02:00

Un dels titulars més destacats, resultats ja en mà, d'aquesta darrera contesa electoral que ha passat pel damunt de part del nostre país és la consolidació molt alarmantment a l'alça de la força xenòfoba de Josep Anglada, la Plataforma per Catalunya. Tant és així que, ves per on, el programa especial de TV3 va creure convenient passar per antena declaracions del líder del partit racista i obviar olímpicament una altra força emergent, la CUP, que amb més de 60.000 vots al sarró i 101 regidors s'erigia en una de les triomfadores de la nit. Però això ja ho comentarem un altre dia.
No es pot deixar de banda, tampoc, que altres forces han fet seu el discurs propi d'aquesta formació de l'extrema dreta populista i xenòfoba, fet que els ha acabat per resultar profitós electoralment. El cas més clar és el de Xavier García Albiol, en qui el PP ha trobat la manera, per fi, d'aconseguir la victòria en una gran ciutat del Principat, però també en Alberto Fernández i els seus penjaments gairebé extrets d'una concepció racial nacionalsocialista, que també s'han traduït en un augment significatiu dels suports a la capital del país.
Tothom qui tingui dos dits de front serà capaç d'entendre que els xaragalls amb què aquest discurs solca els camins de la vida democràtica i institucional d'aquesta banda de la Mediterrània, no tenen tant a veure amb la quantitat d'immigració rebuda, com amb les condicions socioeconòmiques amb què s'enfronta la nostra societat ara mateix. L'elevat índex d'atur, les dificultats a què s'enfronten moltes famílies catalanes, l'increment de la pobresa i de l'exclusió social estenen un terreny adobat per a cultivar-hi el populisme excloent i perillós que practiquen algunes forces polítiques i que saben que en transcendeix els seus propis límits ideològics formals. Digueu si no com PxC pot presentar llista en un municipi com Lliçà d'Amunt on els índexs de població estrangera són reduïts i, a més, han disminuït en els darrers anys, i a sobre flirtejar amb l'entrada al consistori durant bona part de la nit. O com s'explica que el número dos de PxC a Manresa (i, per tant i per desgràcia, regidor electe) sigui militant d'UGT, tal i com ha denunciat la CUP de la capital del Bages.
Tampoc sembla rellevant per a molta gent que se situa ideològicament extramurs de l'extrema dreta, la declarada trajectòria franquista de Josep Anglada; o que el terrorista neonazi Carlos Francisoud formi part del partit i encapçalés la llista a Badalona; o que Gerard Bellalta, el candidat de PxC a Vilanova i la Geltrú perpetrés una agressió contra el portaveu d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme al Garraf en plena campanya electoral.
Tant li fa que PxC i aquells qui practiquen la simbiosi populista i irreponsable a la recerca del vot, basteixin un discurs amanit de tòpics, sense fonament, ple de mentides. Un discurs edificat sobre els fonaments de la rumorologia popular, que es retroalimenta amb el malestar social, perquè l'atia i hi respon amb allò que la gent vol sentir. Ofereix pinso a aquells qui voten amb l'estómac, obviant que una praxis elemental de la política responsable no és entonar cants de sirena, sinó ballar pel ball que toquen: el nostre demà més immediat no és senzill, però el responsable de tot això no s'individualitza en veïns pobres de les nostres poblacions.
Desmuntar els tòpics era senzill i breu com ho demostra aquest argumentari d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme. O aquesta nota de premsa de l'Obra social La Caixa, que ens recorda que els immigrants aporten més del que reben.
I continua essent senzill. Només cal amarar-nos de realitat i qüestionar el recurs fàcil de convertir la xafarderia en categoria. I combatre'l, com va fer de seguida la gent d'Igualada amb aquest vídeo en resposta al cèlebre i insultant espot elaborat per PxC a la capital anoienca.
Combatre, ens pertoca ara, quan encara no és del tot tard, malgrat que els trolls es veien a venir han arribat, són ja entre nosaltres i s'han instal·lat a les nostres viles i ciutats per quedar-s'hi una bona temporada. Combatre, perquè encara hi ha temps, i no defallir, abans no sigui massa tard.

El biaix

2011-05-16T22:40:00.002+02:00

D'uns any ençà ens han fet prendre l'habitud, si-et-plau-per-força, a aquest artefacte pretesament informatiu dels blocs electorals. El situa en la seva justa mesura el periodista Àlex Romaguera en aquest article al setmanari El Triangle. El que hi diu cau pel seu propi pes i tothom amb dos dits de front n'arriba a treure conclusions prou evidents: els blocs esdevenen un signe de la mala qualitat de la nostra democràcia, amb limitacions a la informació que ens proporcionen els mitjans públics, és a dir, aquells la gestió dels quals depèn dels governants de torn.
Però on Romaguera posa el dit a la nafra és aquí: a banda de la jugada perversa que representen els blocs (un club tancat en què accedir-hi esdevé una proesa), en l'article es denuncia "la feble resposta d'un gremi de periodistes que hauria de rebel·lar-se amb contundència per raons deontològiques". Com sabem, a cada contesa electoral els periodistes dels mitjans públics es limiten a la protesta (rebequeria?) de no signar les informacions que apareixen als blocs (les imatges dels quals són sovint proporcionades pels propis partits polítics, no ho oblidem), fet que certifica la disconformitat del gremi però que no altera en absolut les penoses i prescindibles performances dels personatges grotescos que les protagonitzen. De fet, no hi veiem informació: els blocs electorals són spam que eliminaríem sense vacil·lar si de nosaltres depengués i que només consumeixen amb èxtasi els acòlits més ferms de cada causa/paradeta.
Tanmateix, que no hi hagués blocs electorals (fet desitjable), garantiria una informació veraç i equilibrada? Ha variat substancialment la informació que hem rebut en clau electoral abans del període estricte de campanya? Doncs rotundament, no. La precampanya de les eleccions municipals d'enguany ha resultat eterna amb la presència ja de blocs oficiosos de propaganda electoral en què l'única diferència rau en la distribució del minutatge, però en què els actors han estat sempre els mateixos i s'han bandejat sense escrúpols altres forces que també concorren a les eleccions als nostres ajuntaments.
En definitiva, són moltes les coses que cal revisar, perquè el mal ve d'arrel, els vicis són antics, de primera hora i fins i tot s'encomanen a les televisions comarcals, que segueixen patrons de control similars als mitjans públics de més abast. Per sort, la fatiga es va convertint en ràbia i disposem de nous canals per a difondre i rebre informació, el potencial dels quals no hem explorat a fons. Cal anar-ho fent més sovint.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-12T13:09:00.000+02:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Presumpcions d'innocència

2011-05-05T18:32:00.003+02:00

En el fons les declaracions del conseller d'Interior de la Generalitat de Dalt, Felip Puig, defensant la presumpció d'innocència d'uns quants números dels mossos imputats per tracte de favor a un grup de narcotraficants no m'han sorprès. Ni els presumptes fets (quina novetat!) ni les declaracions del conseller, que de ben segur deu tenir com a consigna marcar paquet per tal de distanciar-se de la discutida gestió de l'anterior, el president de l'eco dels socialistes, Joan Saura. O sigui que cal alinear-se sempre amb els mastins, encara que tornin a casa amb el cap d'un antisistema (de fet, segurament, això encara mereix un os més gros).
Coses com aquestes, sobre les quals es passa ben de puntetes i ningú no ens hi fa fixar gaire, només serveixen per constatar la misèria moral i la mesquinesa dels qui ens governen. La casualitat (o la manca de) fa que dos casos ben recents ens permetin il·lustrar-ho: una noia se suïcida després de passar sis mesos a la presó acusada d'un delicte presumptament comès cinc anys enrere i del qual, primer, sempre se n'havia declarat innocent, i, segon, no hi havia proves que l'encausessin. Insisteixo, la noia és morta, es va suïcidar perquè tot plegat va poder amb ella. En segon lloc hi ha el cas d'en Jonatan Ivorra, que després d'una manifestació el 5 d'octubre de 2006 pel cas del "Forat de la Vergonya" de Ciutat Vella fou detingut pels mossos d'esquadra acusat de llançament de coets contra la policia i li van atribuir delictes de desordres públics, danys i atemptat a l'autoritat. Es va acabar per demanar 8 anys de presó per al jove i gairebé 5 anys després se l'ha absolt. La jutgessa qualificava l'acusació de "marasme confús" i de sorprenent l'actuació dels mossos. La sentència desarma l'Ajuntament de Barcelona i suposa una victòria per al moviment veïnal i les sinergies construïdes a nivell associatiu i demostra, com diu el mateix Jona en aquesta entrevista, que els encausats eren "només" uns cap de turc presos per pagar l'atreviment de plantar cara als plans de la ciutat oficial.
En aquest darrer cas, els encausats han passat un infern de més de 4 anys per gentilesa de la prepotència del poder; en l'altre, el de la Patri, tot ha acabat de la forma més tràgica: una noia innocent és morta. En cap dels dos casos, cap dels polítics de torn van posar-se davant de les càmeres per defensar la presumpció d'innocència que els encausats mantenien. En algun cas, que van mantenir fins a la mort.

No acabi aquí la teva gesta! Lluita! Lluita sempre!

2011-04-14T19:34:00.004+02:00

Amb el dictador Primo de Rivera caigut en desgràcia, correspongué al govern liderat per Berenguer convocar unes eleccions municipals que havien de suposar un retorn a una certa normalitat, malgrat que, de forma efectiva, la contesa electoral es convertí en un plebiscit que hauria de decidir la continuïtat o no de la monarquia d'Alfons XIII. Com és ben sabut, aquelles eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 donaren una àmplia victòria a les forces republicanes a les ciutats més importants de l'estat espanyol i convertiren la flamant Esquerra Republicana de Catalunya en la força hegemònica al Principat, amb Francesc Macià com a líder indiscutible de l'escena política, fet que quedaria del tot certificat quan es convertiria en el primer president de la Generalitat republicana.

Amb els resultats del 12 frescos, s'inicià un impasse d'eufòria que arribaria al clímax amb les proclamacions de la República de Companys (espanyola, des de l'Ajuntament) i de Macià (catalana, des de la Generalitat), i la posterior de Madrid.

Efectivament, el sentiment popular més generalitzat arran de la proclamació de la República fou l'eufòria i l'aurèola heroica i el prestigi de Macià no només l'acompanyaren els dos anys llargs que li quedaven de vida, sinó que l'han sobreviscut fins a dia d'avui.

Poc sabem de com es visqué realment, per exemple, l'adveniment republicà a pobles petits com Parets del Vallès. M. Àngels Massaguer ens en dóna indicis en el seu llibre Segona República, Guerra Civil i primer franquisme a Parets del Vallès (Ajuntament de Parets, 2007), com també en trobem en el d'història de les escoles de Parets (Escola Lluís Piquer. 75 anys. Ajuntament de Parets, 2004) que vam elaborar en Josep Comas, na Rosa Martí i jo mateix, malgrat constatar en ambdós casos que no n'ha quedat constància escrita. Sabem per exemple que la proclamació fou celebrada a l'escola, on una de les mestres de nenes (doña Cecília) exhortà a tothom a cridar visques a la República i on en Pepet Tomàs, el taxista, va penjar-hi una bandera republicana. Si volem imaginar-nos aquests fets a Parets o a la resta de la Vall del Tenes, avui és un dia d'aquells per burxar avis i àvies amb bona memòria.

D'on sí que en sabem més coses és de Granollers, gràcies als relats que en feu la premsa local. La brama, aleshores encara sense xarxes socials, va córrer com la pólvora i cap a primera hora de la tarda, al cafè de la Unió Liberal tothom estava pendent de Barcelona, d'on es rebien notícies de manifestacions al carrer i de les proclamacions de Companys i, sobretot, de Macià, a qui el poble aclamava com a president. Mica en mica, les notícies i els gestos (una bandera republicana fou llençada al pas de Granollers per un tren exprés de França) confirmaven els rumors ingents.

Avisats els candidats d'ERC i el president de la Unió Liberal, la gent començava a abandonar la feina i s'anà agrupant. Un obrer ferroviari, Joan Úbeda, feu arribar la bandera republicana a la seu de la Unió Liberal, on anava creixent el contingent de granollerins que s'hi aplegaven. Òbviament, el següent pas era la proclamació republicana a la ciutat i els qui no marxaren directament a Barcelona es dirigiren a la Porxada en manifestació; una marxa que obrien desenes de músics de totes les formacions locals i dirigits per Josep Mª Ruera i que presidien banderes republicanes.

Arribats a la plaça, els qui encapçalaven la processó republicana accediren a la Casa de la Ciutat i ja des del balcó es proclamà la República (les imatges més cèlebres, amb una Porxada plena a vessar, són del vell republicà pimargallià Sebastià Fontcuberta adreçant-se a la gernació) i es desplegà una gran bandera republicana, moment en què la improvisada banda arrencava la Marsellesa i la joia esclatava a plaça enmig de visques a la República. Des del balcó foren llançats daltabaix els retrats d'Alfons XIII i altres borbons, que foren trossejats i cremats.

Posteriorment es constituïa el Comitè Revolucionari, un episodi no exempt de tensió ja que els membres del Comitè (els líders d'ERC i de la CNT) ocuparen les dependències municipals i poc després hi arribaren membres de la Lliga amb els regidors electes de la candidatura del partit Catalanista Republicà, proper a ACR i guanyador de les eleccions del dia 12 a la ciutat. La tensió es resolgué amb una comunicació de Macià que comminava a acatar els resultats dels recents comicis.

El retrat que ens queda d'aquella jornada és força similar com es veu, per exemple, en aquesta narració dels fets del mateix dia a Igualada i ens permeten rememorar un moment únic, un esclat de joia popular en què afloraven els anhels de progrés social i nacional. Una esperança de millora es dibuixava en un horitzó immediat, una esperança que quedaria brutalment estroncada el 1939 i que, encara avui, en paguem les conseqüències en aquesta banda del país.

Pels fets de Parets del Vallès vegeu Segona República, Guerra Civil i primer franquisme a Parets del Vallès (Editat per l'Ajuntament de Parets, 2007), de M. Àngels Massaguer, i Escola Lluís Piquer. 75 anys (Editat per l'Ajuntament de Parets, 2004), de Josep Comas, Rosa Martí i Roger Prims.

Els de Granollers podeu seguir-los a les planes d'Inquietud i de La Gralla que trobareu a l'Arxiu Digital de Granollers. El títol correspon a una frase de la crònica elaborada pel redactor d'Inquietud i membre del Comitè Revolucionari, Andreu Fusté, un dels qui es dirigiren a la multitud de la Porxada des del balcó de l'Ajuntament.

Història 2.0

2011-04-12T19:40:00.008+02:00

Quan els de la meva promoció vam acabar la llicenciatura amb prou feines duiem mòbil. Bé, i me n'he resistit, de tenir-ne, fins que l'he hagut d'acceptar per imperatius vinculats a la perpetuació de l'espècie humana que em vinculaven d'una forma ineludible.

Poc temps després, recordo com per poder realitzar la meva primera activitat remunerada vinculada més o menys amb la història (de guia a la Casa-Museu l'Agustí, a Tagamanent), dues persones van assistir-me i guiar-me per obrir el meu primer compte de correu electrònic.

No és que faci catúfols: això que explico ha succeït tot just en el transcórrer dels darrers deu anys, en el transcurs dels quals alguns dels meus companys i amics, i jo mateix, hem arribat a ser capaços d'endinsar-nos, amb més o menys gràcia en el món 2.0: De matinada i Qui te gana somnia pa en són els exponents més destacats, mentre que servidor va explorant les vies blogaires en aquesta mateixa pàgina i en el relat de viatge Els dies kurds.

I vet aquí que la sacsejada tecnològica ha anat arribant al món de la Història; de l'estudi i la divulgació de la Història. Noves eines han anat apareixent que han anat possibilitant l'aprofitament de les noves tecnologies en benefici d'investigadors, divulgadors i aficionats en general.
Recordo que en vam parlar amb els dos autors dels blogs que he citat (suposo que no per casualitat tots tres n'hem acabat perpetrant un), però la cosa no va anar més enllà: els historiadors han d'incidir en el 2.0 (no era aquesta la terminologia emprada, esclar). Sigui com sigui, en Joan té bona vista: ha acabat passant, i un dels exemples més celebrats és la recent iniciativa al Twitter a través de l'etiqueta (hashtag, en diuen els entesos) #historiadors20 (és a dir, historiadors 2.0), de la qual se n'ha parlat fins i tot en 3cat24.cat, gràcies a la difusió d'Albert Sierra en el seu blog. Gràcies a la iniciativa, doncs, tenim un espai de conversa sobre la Història en una xarxa social, un espai d'intercanvi, de suggeriments, per reclamar suport o bé oferir-ne. O sigui que magnífic! Com els mateixos impulsors es proposen, cal donar una empenta a la difusió del coneixement de la ciència històrica i arrencar-la de la, a voltes escleròtica, dinàmica tradicional, que fa que no en transcendeixin molts dels seus fruits. En definitiva, adaptar el llenguatge d'una disciplina a la societat contemporània en la qual s'insereixen els qui s'hi dediquen d'una manera o altra. O és que no havíem quedat que cal conèixer el passat per entendre el present i transformar el futur? Doncs, això: el present és 2.0 (i bé n'havia de fer un retuït gegant).

Conegueu la feina d'alguns dels culpables aquí:

Jordi Bonvehí i Castanyer, Dani Cortijo, Xavier Carmaniu Mainadé, Ferran Vital, Arkpadoc

Són també els impulsors d'Histotube una base de dades de vídeos sobre història i patrimoni.

Dels messies als redemptors

2011-04-04T00:35:00.004+02:00

La velocitat a la qual circulen els esdeveniments en la nostra societat suscita des de fa temps tota mena d'estudis i reflexions, de les quals ha fet força fortuna, per exemple, la de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman.
Si concentrem la mirada al tros de país nostre des d'on escric aquestes ratlles, la cosa encara és més diàfana: en un tres i no res hem passat dels messies independentistes que ens assenyalaven el camí (Carretero i Laporta) als gestos redemptors de vells autonomistes de pedra picada (el sí anticipat de Pujol en la consulta barcelonina del 10A).
La gran esperança de l'independentisme semblava passar fa tot just un parell d'anys per l'aposta unilateralista i transversal de Carretero i no gaire més enllà, la sort d'aquest tros de país va passar a dependre d'a què dedicaria el seu temps d'oci Joan Laporta quan abandonés la presidència del FC Barcelona. Si el de Puigcerdà i en Jan s'agafaven de les mans, res semblava haver-los d'aturar.
Bé, el temps, que sol ser malparit però ens ajuda a veure les coses amb perspectiva, ha deixat madurar les coses i enmig hi ha hagut intrigues entre partits què a ulls del gruix de la parròquia deien ben bé el mateix i, sobretot, unes eleccions autonòmiques (que molta gent es pren com a nacionals, quines coses). Amb aquest conjunt d'ingredients el que se'ns ha configurat és un paisatge ben diferent d'aquest sector de l'independentisme (cívic? del lliri a la mà?): els dos personatges estan desactivats i molts dels qui en reclamaven el guiatge ara blasmen els personalismes. Fantàstic. No entraré a valorar el per què no es van posar d'acord, perquè no ve al cas, no tinc els elements per fer-ho perquè no pertanyo a cap de les dues formacions (RCat i SCI) i, principalment, perquè em fa prou mandra. Però el cas és que aquí els tenim, tots dos aixoplugats sota el paraigües d'ERC, ironies del destí, i amb els seus actius força a la baixa davant el que mesos enrere havien de ser els seus votants potencials.
I vet aquí que, enmig de tot això, apareix un Pujol amb el seu habitual verb exasperantment prudent per dir-nos que ens dona permís per ser independents, perquè ell ja ho ha provat tot i no se'n surt. Doncs gràcies. No vull negar pas el poder del gest del president, ni la seva importància, perquè la té: el més emprenyador és que en aquest tros de país hi ha qui encara necessita el consell del pare (de la pàtria); a l'altra banda quedem els qui ja érem independentistes quan el feien español del año. Canviem messies per redemptors.

I n'hi ha uns altres que s'apunten al carro de la redempció col·lectiva amb força més barra, perquè, en el fons, l'evolució pujoliana no ha estat pas massa sorprenent a tenor de gestos més antics. Em refereixo ara a la confirmació final que a Can Godó es materialitzaran les ensabonades a la Casa Real en català. I ens n'hem d'alegrar, esclar: però no pas per La Vanguardia, sinó per nosaltres mateixos, que en som els artífexs, moltes vegades sense saber-ho i, sobretot, sense que el diari dirigit per l'inefable Pepe Antich ho admeti (un fet natural, d'altra banda).
Hi ha hagut presentacions de la nova edició en què les declaracions han estat per llogar-hi cadires: considerar el conde com un home digne de monument pels serveis prestats a la cultura catalana ja ho diu tot, però creure que La Vanguardia fa un gest altruista, de compromís amb el país on s'ha editat, on va néixer fa... 130 anys!, és d'una candidesa i ingenuïtat digne d'estudi.
Que el fet és important no crec que ho discuteixi ningú i no és just amagar-ne la importància real. En té. Però, com deia més amunt, la importància de debò rau en els qui empenyen: l'aparició de l'ARA, el canvi de context socio-polític amb la qüestió nacional ocupant una part essencial de la centralitat política... Perquè, canviarà el que ofereix el diari barceloní, o algú també és tan ingenu de creure que ja no tindrem espanyolisme i ordre, per molt que ens ho diguin en la llengua del país?

En Ramon Barnils

2011-03-13T22:59:00.004+01:00

Demà, 14 de març, farà 10 anys que es va morir en Ramon Barnils, un periodista que feia periodisme, i em penso que amb això ja ho diem gairebé tot. Sempre crític, sempre sorneguer, en les seves opinions escrites i parlades hi trobem un referent ineludible de compromís i catalanitat ("Un periodista CATALÀ", diu d'ell Rosa Calafat), amb un punt de vista lúcid, al·lèrgic a la genuflexió tan practicada entre els membres de la seva professió, carregat d'humor i amb un domini del llenguatge excepcional.
De fet, més que parlar d'ell, la millor manera de recordar-lo és sentir-lo a parlar a ell mateix. Però no només ara, amb l'encertada iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils, sinó sempre.

Comunicat de la CUP de La Garriga amb motiu del Dia internacional de les dones

2011-03-08T18:56:00.002+01:00

8 de març, Dia internacional de les dones
Comunicat CUP La Garriga 2011

Un any més recordem les companyes de la Cotton de Nova York i ens reapropiem de l’espai públic. Aquest any, en plena crisi econòmica i en un context de creixents retallades socials, cal més que mai tornar a dir en veu alta que el treball domèstic -el treball no remunerat, invisible i realitzat fonamentalment per les dones- representa el 40% del PIB del principat. Nosaltres, les dones, més enllà de patir nivells més alts de precarietat laboral, d’obtenir salaris el 30% inferiors i de tenir nivells d’atur similars als dels homes mantenim dobles i triples jornades laborals garantint, així, tots els serveis a les persones i la plena disponibilitat laboral dels homes.

Ja en tenim prou. Prou de polítiques d’ocupació centrades en l’atur masculí que ens segreguen als sectors amb més precarietat i ens ofereixen formació sense cap valor. Prou d’una llei de la dependència que -mancada d’ambició- no ha estat capaç de generar la professionalització de les cures i ens condemna a vides precàries, a nosaltres i a les dones migrades. Prou de polítiques socials que parlen de les dones com un col·lectiu desafavorit intentant ignorar que som el 50% de població i que la nostra situació no és individual sinó col·lectiva, que la desigualtat de gènere és estructural i relacional. Prou de reformes del mercat laboral i de les pensions que ens culpabilitzen per les nostres discontinuïtats laborals i ens abocarà a velleses dependents. Prou de feminismes institucionals que converteixen en anècdota la lluita contra el patriarcat.

Exigim, doncs:

La corresponsabilitat entre homes i dones en el treball domèstic i de cura.
El desplegament de la llei de l’avortament, amb tots els recursos necessaris.
La supressió de les reformes del mercat de treball i de les pensions.
La creació de polítiques d’ocupació amb perspectiva de gènere que tinguin com a objectiu la millora de la qualitat de l’ocupació, l’emergència de l’economia submergida, l’impuls de l’economia social cooperativa.
La regulació laboral dels sectors vinculats a la cura.
La millora de la qualitat i l’extensió dels serveis públics vinculats a la cura: infància 0-3, persones amb discapacitat i gent gran.

#sensesenyal

2011-02-17T23:48:00.004+01:00

Xantatge

2011-02-17T18:37:00.005+01:00

Quina és la ratlla que delimita la legimitat de les accions que emprèn un estat, o una de les seves administracions, de la prevaricació o del més mafiós dels xantatges?
L'estat espanyol i els seus tentacles semblen entestats en oferir-nos un catàleg de la seva deficiència democràtica, cosa que no fa més que recalcar el resultat fraudulent de la presunta transició democràtica.

Ho veiem en les traves, inadmissibles i impensables en una societat amb un mínim de cultura democràtica, que va trobant l'esquerra independentista basca per tal de poder concórrer a les elccions municipals de maig. I no és només això, esclar: admetre la legalitat de Sortu és avançar cap a la pau i cap a la solució del conflicte. No cal donar-hi gaires voltes per entendre-ho, i l'estat espanyol ho entén perfectament, només faltaria. Passa que s'hi barregen interessos electorals, mesquineses polítiques i genètica fundamental del movimiento. Les raons que s'esgrimeixen com a obstacles per a legalitzar la nova organització són tan ridícules que fa mandra comentar-les.

I no cal que ens movem del nostre país (no el de l'anunci d'Estrella Damm, el país sencer vull dir) per trobar alguns articles del catàleg. Segurament els exemples de més mal gust són els que se succeeixen un darrera l'altre al País Valencià on els governants més esperpèntics d'Occident (amb permís de Silvio Berlusconi), amb més tones de caspa troglodítica espanyola, s'obstinen en exercitar l'odi anticatalà d'una forma més barroera i, per desgràcia, impune. Què és sinó xantatge la darrera amenaça proferida per la Generalitat Valenciana a ACPV?

Però encara hi ha un cas més particular que sempre m'ha inquietat i fascinat alhora i que se circumscriu exclusivament a la política principatina i el seu esdevenir, més o menys carregós: Unió Democràtica de Catalunya. UDC, l'UDC de després de 1975, em vinc a referir, sempre m'ha semblat un artefacte tèrbol (i a Pallerols em remeto) i un autèntic paràsit polític: mai han volat sols i no en coneixem la força real, la força traduïda en vots, per exemple. Però el que és més greu és que tant en la llarga marxa pujoliana com en l'actual govern dels millors (sic) alguns dels seus homes i dones han acaparat càrrecs de molta responsabilitat i, també molt sovint, espais clau en la governabilitat de la comunitat autònoma catalana. Un cas per estudiar, sens dubte, però sobretot, un cas de xantatge polític si ens parem a pensar el poder que un personatge del perfil de Josep Antoni Duran i Lleida i el seu cercle acaparen: vicepresidència de la Generalitat de dalt, conselleries directes i de sotamà (la senyora Bozal és una jugada del d'Alcampell), presidència de la mesa del Parlament de la Ciutadella (que tampoc és que serveixi per a res, tot i que la solvència lingüística de la titular fa enyorar el Molt Honorable Pepe Montilla), la representació exterior del govern autonòmic català...
Paparres polítiques engreixades a l'ombra d'una de les bandes de la plaça Sant Jaume... i el que ens espera.

Dignitat 2.0

2011-02-01T22:40:00.004+01:00

Pot semblar una redundància, i segurament ho és, però els fets sempre s'esdevenen condicionats per les particularitats del temps en què ens ha tocat viure.
La darrera prova que en tenim és l'onada generada pel poble en moviment que sacseja el món àrabo-musulmà, amb una metxa que va prendre a Tunísia (la revolta del gessamí) i que no sabem encara on acabarà d'esclatar del tot. I sembla evident que la perplexitat general no és tan pels orígens que poden fer saltar pels aires l'statu quo regional com pel ràpid contagi que s'està produint.
Les raons de tot plegat són clares: condicions de vida precàries de la immensa majoria de la població, que viu sense perspectives de futur en un context de fort control policial i impunitat per part del poder per reprimir la dissidència; nepotisme i corrupció desenfrenada en els cercles de poder; connivència de les potències occidentals en aquest estat de coses per tal de garantir l'accés a matèries primeres de les quals en són deficitàries o assegurar-se mercats i zones d'inversió. Els diferents governs regionals, que ni tan sols s'esforcen gaire en mantenir una aparença democràtica, esdevenen els interlocutors, els principals beneficiaris i els pacificadors d'Occident permetent així aquestes relacions neocolonials (post independències polítiques de mitjans del segle XX). I és evident que la població d'aquests països sap que Europa i els EUA són les principals crosses dels seus tirans particulars.
Potser l'èxit de tot plegat és el triomf (momentani) del poble tunisià: que l'esclat més important s'hagi produït en un dels països més petits i menys estratègics (tenint en compte també les protestes simultànies d'Algèria) del sud del Mediterrani ha facilitat l'acceleració dels esdeveniments i potser per això veiem (i en directe!) el que succeeix a Egipte, impensable fa un mes i mig, per exemple.
L'escenari egipci, a més, ajuda a clarificar moltes coses. S'ha repetit fins la sacietat (i no està de més recordar-ho una vegada més) la magnitud de la tragèdia (de Mubàrak, segurament): la dimensió (80 milions d'habitants) i la importància estratègica del país (els recursos del Delta del Nil, el canal de Suez, la vital aliança d'Egipte amb Israel i amb els EUA)... i hem vist com les coses no són el que semblen. Ha estat fantàstic, per exemple, veure com els Germans Musulmans, a qui tothom donava com a virtuals vencedors en unes eleccions lliures en aquest país han estat incapaços de situar-se al capdavant de la revolta; de fet, ni tan sols van piular els primers dies en què la gent es va sollevar i és probable que la presumpta força dels islamistes egipcis no fos més que un argument legitimista més de Mubàrak... davant d'Occident. També és d'agrair la sinceritat del govern Netanyahu, reclamant a les potències occidentals suport al rais egipci: aquí no valen mitges tintes (a qui no he sentit és a Pilar Rahola opinant al respecte, però). També és gairebé entranyable, si no fos tan cínic, veure el govern turc reclamant al govern egipci que escolti les demandes de la seva gent. I també són significatius els símbols: des d'El Baradei, l'home que sembla tenir tots els números per liderar una transició incerta per ara i que justament els té perquè també té el vist-i-plau d'Occident, fins als retrats de Nàsser que s'han pogut veure sovint en les manifestacions. Avui mateix apareixia el seu fill enmig dels opositors: el record de Nàsser a Egipte és un record glorificat de dignitat i sobirania, cosa que va desaparèixer amb l'apertura de Sadat ("bikbachi sah") i que no s'ha conegut ja amb Mubàrak.
I tot plegat en l'era en què les tecnologies incideixen de manera significativa en l'esdevenir de les revoltes populars: una de les primeres coses que va fer el govern egipci és tallar la connexió a internet per evitar la pandèmia en les xarxes socials. És prou rellevant que, informativament parlant, primer es prengués aquesta decisió, abans i tot de tancar la barraca als xicots d'Al-Jazeera.
Caldrà veure com evoluciona aquest escenari en què ja s'ha instal·lat una por fonamentada en les elits dirigents, en què les ingerències estrangeres ajudaran a definir les escenes finals i on els militars són, com ja és habitual i per desgràcia, àrbitres de les crisis en curs.

Allò que no (es) toca

2011-01-22T21:39:00.007+01:00

Confesso que la cosa aquesta del català al Senat m'interessa ben poc, més enllà de la utilitat que pot tenir per demostrar, o més aviat refermar, algunes obvietats: una l'arrelat i agut regionalisme d'algunes de les forces del nostre país, i l'altra el monolitisme espanyol incapaç d'admetre esmena a l'estat (i la nació sobre la qual se sustenta) que van fundar al segle XIX.
Perdre energies en la reforma de l'estat és bastant absurd, ja ho haurien de saber els qui s'ho proposen: fa més d'un segle que només genera fatiga, desencís i estirabots per als qui ho han proposat des de la perifèria. A més, és pretensiós, fatxenda: qui som nosaltres per reorganitzar un estat que no és nostre? Doncs no en parlem més.
Als espanyols no els descobrirem ara. Fa gairebé 120 anys, quan aquella colla de pròcers assenyats es van reunir a Manresa per elaborar les Bases per a la Constitució Regional Catalana (sí, les Bases de Manresa) van incloure la oficialitat única de la llengua catalana per al Principat com a un dels punts d'aquesta pseudoconstitució. I no només això: la llengua catalana havia de ser vehicle de relació normal en la interlocució amb les institucions estatals.
Les reaccions de la premsa madrilenya: urticària, pressió arterial alta, escuma que brolla per la comissura dels llavis... Res de l'altre món. Però davant d'aquest intent de pervertir l'ordre establert en la relació de domini entre la cultura castellana i la resta de les del regne d'Espanya un diari madrileny (La Iberia) es preguntava "¿Qué sería de nosotros si (...) se le ocurriese pronunciar en el Congreso un discurso en catalán?", entenent que això representava afavorir el català (cosa molt lloable, segons ells mateixos) però que anava en perjudici d'un tercer (els espanyols) i que seria un daltabaix si a sobre si afegissin bascos i gallecs, per exemple. Bé, 120 anys després el fons no ha canviat gens; les formes sí, abans eren més elegants.

La història els absoldrà?

2011-01-10T22:57:00.004+01:00

La historia me absolverá, aquest és el títol del cèlebre al·legat que Fidel Castro Ruz va utilitzar per construir la seva autodefensa en el judici pel no menys famós, en l'imaginari revolucionari cubà (i part de l'estranger), assalt al Quarter Moncada del 26 de juliol de 1953.
Bé prou saben, aquells qui no es mamen el dit, que aquesta absolució dependrà dels ulls que mirin la Història quan la trajectòria de Castro acabi definitivament. I no cal dir que en el món occidental, el discursos oficials, aquells que brollen dels poders que sustenten l'statu quo, no l'absoldran pas, al compañero comadante en jefe.

Avui ETA ha anunciat un alto-el-foc "permanent, general i verificable" que no fa altra cosa que avançar o aprofundir en una línia estratègica encetada temps enrere per l'esquerra independentista basca i que probablement té en Arnaldo Otegi el seu dissenyador principal. Els socialistes bascos (és a dir l'esquerra abertzale; els del PSE són, com a molt, socialdemòcrates espanyols d'Euskadi més algun despistat més o menys honest) han entès que en el context actual la lluita armada entesa com a enfrontament directe amb l'estat espanyol no és el camí més desitjable: genera patiment i frustració en tots els bàndols, genera cansament en la base social que l'aprova i la nodreix, ja no és capaç de captar simpaties ni suports remarcables en l'àmbit territorial ampli en què s'insereix (la Unió Europea) i dificulta la via política ja que els altres contendents (els estats espanyol i francès, però sobretot l'espanyol) ho aprofiten per construir arguments que els permeten suspendre llibertats elementals, eliminar actors de l'escenari (que molt sovint res tenen a veure amb ETA) i bastir un control al seu gust.
No sabem la força real d'ETA, hores d'ara, però sí que és evident que a l'esquerra abertzale li cal escapolir-se de la situació d'asfíxia a què la sotmet actualment l'estat espanyol gràcies a la llei de partits, un més dels exemples que mantenen viu l'eslògan de Fraga de l'Spain is different, més si ens referim en l'observació de drets bàsics (encara que sempre ens quedarà Turquia).
Els passos de l'esquerra abertzale semblen doncs anar en el bon camí: s'ha teixit una xarxa política que agrupa l'ala esquerra del nacionalisme basc i que es va exemplificar a Guernica (amb EA i Aralar entenent que si es deixa jugar a Batasuna en un escenari d'absència de violència poc tindran a pelar en el mapa polític basc), s'ha teixit una xarxa internacional que ha de donar veracitat i rigor als passos que es van produint, s'ha mostrat la força de la unitat amb la manifestació a Bilbao del dissabte passat i s'ha fet entendre a ETA que per facilitar un procés democràtic cap a la normalització política i, si s'escau, cap a la independència, cal abandonar la lluita armada. No és pas poca cosa: les circumstàncies obliguen, això passa sempre i en tot; però cal saber respondre-hi i l'esquerra abertzale sembla haver respost amb gran maduresa.

Però i l'estat espanyol? Sembla evident que el més sensat, si la voluntat real és posar fi al conflicte, és alguna mena de gest. El més senzill hauria de ser l'apropament dels presos al seu país: modificar una política penitenciària degradant. Però també alliberar Arnaldo Otegi i altres representants de la mesa nacional de Batasuna, permetre la presència de l'esquerra abertzale a les eleccions municipals de maig i permetre la verificació internacional de l'abandó de les armes proclamat pels militants etarres. Per ara les respostes abocades pels principals agents espanyols implicats en el conflicte no encoratgen gaire i el posat de fura de Rubalcaba ho ve a remarcar; òbviament la xerrameca incendiària i pamfletària del nacionalisme espanyol més furibund certifica que els abanderats del Santiago y cierra España provaran de dinamitar l'entesa: això no ens ve pas de nou.

El tauler va registrant moviments visibles i interessants. Quan acabi la partida sabrem a qui absoldrà la Història.

Independència és supervivència

2010-12-22T22:30:00.002+01:00

He sentit diverses vegades, de boca de reputats lingüistes fins i tot, que la independència política dels Països Catalans no garanteix pas que la llengua catalana sobrevisqui, o que quedi automàticament salvada. És cert, i jo també crec que la independència no és en si mateixa la solució de res, sinó la clau que ens permetrà solucionar molts dels nostres problemes, és la caixa d'eines per a construir, per a reconstruir-nos en i amb llibertat; en l'aspecte lingüístico-cultural és on es veu més clar. Però justament, com deia en Joan Solà, amb la independència política no sabem què passarà: dependrà de nosaltres. En canvi, sí que tenim ben clar què ens pot passar sí ens quedem engabiats a Espanya i França: desapareixerem com a poble, com a nació, desapareixerem, fonamentalment com a cultura. És un destí inexorable, un camí traçat pels nostres amos, pels amos de la gàbia, que fa segles que ens collen, que ens trepitgen, que ens escupen. Torno a preguntar: fins quan? Què més ens cal?

Avui ha estat la sentència indecent, prepotent, que ens refrega la relació de jerarquia metròpoli-colònia per la cara. Amb l'excusa de quatre inadaptats que volen fer valer els seus drets de colons i amb l'empara de la sentència del TC es torpedina un model educatiu, que és un model de convivència: furguem en la ferida! Fem retrocedir més encara l'ús social del català, dinamitem els minsos avenços aconseguits després de la mort del dictador, restringim els èxits de dècades de patiment, humiliacions, vexacions i agressions físiques i verbals que no han acabat mai de desaparèixer!
Suposo que una sentència com aquesta, que dibuixa gradacions en els drets segons el territori d'on provinguis, que no fa més que refermar que hi ha ciutadans de primera i de segona, farà feliç al flamant Nobel de Literatura, el reconegut (i) imbècil Mario Vargas Llosa que potser podrà retrobar la Barcelona que tant enyora: la franquista.

Davant la sentència: insubmissió! Per la supervivència: independència!

Les ideologies són ben vives

2010-12-20T11:53:00.007+01:00

Publicat a AraVallès el 17 de desembre de 2010

Sovint fa certa gràcia analitzar els contextos i la resposta del personal que hi va associada. Amb la caiguda del mur de Berlín i l'enfonsament dels règims de l'autoanomenat socialisme real i amb la feina de fons feta des de feia una dècada al món anglosaxó (Tatcher i Reagan al capdavant) desapareixia un important mirall sobre el que se sustentava l'estat del benestar i la garantia d'uns certs drets socials. Desaparegut i desacreditat un model, valents uns i acollonits els altres, l'imperi del mercat s'escampa arreu sense traves i ens comencen a fer creure que les ideologies havien mort. I així segueixen, Fukuyama en mà (encara que ni ell ho defensa), proclamant la bona nova neoliberal, fins i tot ara, quan al sistema se li han obert unes quantes vies d'aigua.
I per a què s'ha aprofitat tot això? Doncs per furgar en una involució en l'estat del benestar que ha passat per la mercantilització de serveis i la precarització de drets que veiem arribar al paroxisme en els nostres dies. Pretesos governs d'esquerres, a la comunitat autònoma catalana i a l'estat espanyol, han abanderat la regressió més bèstia en matèria laboral que hi ha hagut mai amb una reforma que abarateix i fa més fàcil l'acomiadament, que anul·larà convenis, que elimina prestacions per desocupació als qui més pelut ho tenen, amb rebaixes de sous a treballadors públics, si és que no se'ls envia l'exèrcit directament. I arribem a aquesta situació amb unes classes populars ensenyant la llengua a mitjans de mes, després del foment de l'endeutament perpetrat per bancs i caixes en època de bonança. Aquestes entitats, les financeres, són les que ara exerceixen una extorsió més obscena sota la població: després d'haver-se fet d'or amb el boom immobiliari, es decideixen a no deixar escapar ni un cèntim amb l'onada de problemes que s'anunciaven a l'horitzó per a les economies familiars, que no mouen fortunes, però sí la seguretat dels seus membres, ja que, com sabran, qui ja no és capaç de continuar pagant la lletra cada mes, no només perd el seu habitatge (que passa a titularitat del banc), sinó que ha de seguir pagant el deute. I el banc, què en fa, de l'immoble? Doncs el porta a subhasta i, com que la majoria de vegades ningú se'l queda, se'l torna a fer seu a la meitat del preu de sortida. Després, esclar, el tornarà a vendre, si pot, al preu inicial. I més a la pila.
Aquesta és una de les conseqüències més dramàtiques de la mercantilització del dret a l'habitatge reconegut en la sacrosanta, quan convé, Constitución Española; la més greu de totes és la violència, contra un mateix i contra els altres: ja n'hi ha i més que n'hi haurà amb gairebé un 20% de la població del Principat abocada a la pobresa.
Per això creure que no hi ha ideologia al darrera de les polítiques econòmiques i socials que regeixen els nostres destins quotidians és fal·laç i pervers, i, el que és pitjor, és que la gent s'ho creu i ho repeteix: ja no és que se'ns pixin a sobre i ens diguin que plou: és que ens ho creiem. O és que fer jubilar a la gent als 67 anys, rebaixar les pensions a partir de modificar el càlcul de la vida laboral o fer pagar dues vegades pels serveis sanitaris, no són polítiques ni de dretes ni d'esquerres?
El més urgent és sacsejar les consciències, Només així es podrà començar a avançar i arribarà l'organització i la defensa amb garanties. Si no és així ens haurem d'acabar esforçant per reconquerir espais que s'havien guanyat dècades enrere. I no ens ho podem permetre.

[La imatge és de la manifestació d'ahir diumenge a Granollers, "Pel repartiment de la riquesa i el treball"]

I qui dia passa, any empeny?

2010-12-08T01:05:00.004+01:00

Ningú més s'esgarrifa amb el què ha passat a l'estat espanyol els darrers dies?

És evident que això que dic no és del tot cert: hi ha, per exemple, l'editorial precisa d'en Vicent Partal del proppassat dia 4, les paraules d'en Jordi Martí en el seu blog o aquest i aquest altre apunt demolidors a la bitàcola d'en Xavier Díaz. Però, els opinòlegs oficials, els mitjans de masses i les seves línies editorials caminen marcant el pas, com aquells que van anar a controlar els aeroports ara fa quatre dies.

No crec que descobreixi res en absolut, però de vegades val la pena en insistir en algunes coses que la gent tendeix a oblidar.

Deixant de banda detalls (dels quals tothom parla, però ni es coneixen!) com ara quines són les reivindicacions dels controladors aeris i que el col·lectiu en qüestió ens pugui ser més o menys simpàtic; deixant de banda que les molèsties provocades han estat moltes, quantitativament i qualitativa; deixant de banda tot això: hi ha hagut algun mitjà de màxima difusió, públic o privat, que hagi posat més èmfasi en la resposta del govern espanyol que en l'afectació dels usuaris? És més, hi ha hagut algun mitjà de màxima difusió, públic o privat, que hagi posat el crit al cel per aquesta mateixa resposta del govern de Madrid? És a dir: necessitem més proves de que els mitjans de màxima difusió, públics o privats, responen a dictats de corporacions econòmiques i despatxos polítics (al seu torn també entregats al poder econòmic i per tant lacais de l'statu quo socieconòmic occidental) i que el que fan és passar-se per l'arc del triomf el rigor, la veracitat i el contrast de la informació en benefici de preparar el terreny i posar vaselina a la gent per entomar decisions gravíssimes preses pel poder polític per acontentar les línies que traça el poder econòmic?
És el mateix esquema d'esgrogueïment que s'ha seguit en d'altres ocasions, exactament el mateix guió. Si voleu hi ha gradacions relacionades amb l'impacte de les vagues en funció de quin és el col·lectiu que les fa, d'acord, però se segueix la mateixa pauta ara que quan un col·lectiu de treballadors va saltar a la pista del Prat o quan els conductors d'autobús de TMB van dur a terme les seves accions per reclamar els dos dies de descans setmanal: els ciutadans, convertits per l'art d'erosionar consciències capitalista en consumidors i usuaris, emprenyats i importunats en la seva rutina diària per culpa d'uns malandandos privilegiats, que, com a nens malcriats que han estat sempre, fan patir la seva rebequeria als pobres usuaris que no en tenen cap culpa. I vinga, traiem el pot de titanlux de l'armari i a pintar de groc amb brotxa: casos i casos de gent que s'ha hagut de fotre (i jo que els planyo sincerament) i expliqueu-nos pel Facebook i pel Twitter i pel pati de l'escala que putes que les heu passat, mentre anem colgant de terra l'origen de tot plegat, les raons que condueixen un col·lectiu a actuar de la manera que ho fa, i així ens anem oblidant que un dia ens pot passar a nosaltres i, de pas, esquerdem tot bri d'empatia que pugui sorgir amb el col·lectiu en lluita.
És prou simptomàtic que en la darrera vaga general un dels arguments que més tinta i saliva va fer córrer és el dret de la gent a treballar quan hi ha vaga i les afectacions dels perversos piquets. Però, i les raons que ens han dut a la vaga? I la gent que està a l'atur, que no en té de dret a treballar, o què? I les coaccions d'empresaris que no van deixar fer vaga als seus treballadors?
Però és que cada vegada més quan ens assenyalen la lluna amb el dit nosaltres mirem el dit com imbècils, o què ens passa? Doncs que, com diu en Quim Monzó, el personal va a toc de corneta.

A més, tal i com comenten els autors dels enllaços que he deixat més amunt, el govern espanyol fa experiments, ni més ni menys. Fa provatures per quan apliqui a fons els dictats en política econòmica que vénen d'Europa i recorda a tothom qui és l'amo del tros (és a dir, ni ells mateixos); per sort les lluites seran aïllades per l'entreguisme de les principals centrals sindicals espanyoles (i catalanes), ben aferrades a la menjadora. Però, malgrat tot, potser és un toc d'atenció als combatius i els díscols: a callar o ho arreglarem manu militari. Per què quina és la línia que marca el límit dels civils a militaritzar, quantes són les professions susceptibles de ser requerides a punta de pistola? Ja hem vist que a d'altres col·lectius altament antipàtics i amb sous desorbitats, i principals contribuïdors al desgavell socioeconòmic actual, no els han fet tastar la disciplina militar, oi?

I apa, la privatització dels aeroports servida per la porta del darrera, els drets laborals suspesos amb total impunitat i l'exèrcit al carrer a l'estat espanyol, una associació d'idees, aquesta darrera, que per si sola ja ens hauria de fer tremolar. Però no, aquí l'únic que ens ha de fer tremolar és el fred de les pistes d'esquí, no caldria sinó!

En Xavier Díaz admet en el seu blog que potser fa demagògia. Molt bé, i jo també; però m'afegeixo a la seva, a la minoritària. I com que estic ben avesat a estar amb minoria, no em ve de nou.

[Foto: Ara.cat]

Aires favorables?

2010-11-11T18:59:00.003+01:00

Darrerament allò que s'ha convingut a anomenar l'espai comunicacional català o bé ha experimentat certs moviments de rellevància o o bé ha registrat algunes dades que van més enllà de l'anècdota estricta i que fan pensar que, en determinats àmbits, encara no ho tenim tot, ni molt menys, perdut.

En el primer dels casos em refereixo a la imminent aparició del diari ARA, una aposta valenta pel risc que, a dia d'avui, se li pressuposa a un mitjà de comunicació fet en paper. El fet és que l'experiment ha generat prou expectació com per a què aquesta derivi en una certa esperança d'un rotatiu autocentrat, modern i de qualitat. Caldrà veure si respon a les expectatives i si, al mateix temps, acaba esdevenint el certificat de defunció de l'Avui, que sembla connectat a la màquina de respiració assistida d'El Punt sense gaire gaire capacitat de resistir cap sobresalt.

Per altra banda, recents efemèrides que tenen com a protagonistes alguns dels mitjans del país en l'àmbit digital (i també en paper!) vénen a demostrar que quan tenim camp per córrer, amb llibertat, sense la fiscalització estúpida dels paladins de l'autoodi o dels qui s'erigeixen en diligents guardians de la nostra cel·la, les coses ens van raonablement bé.

Ho dic per la gent de VilaWeb, els nostres pioners, que han celebrat 15 anys erigint-se en mitjà de referència del país, per Llibertat.cat que n'ha fet 4 amb la voluntat d'esdevenir una eina al servei de l'independentisme revolucionari, per l'AraVallès que ha arribat a l'any de vida aquest agost consolidant-se i renovant l'escleròtic panorama de la premsa comarcal al Vallès Oriental i també per la Directa (fusionada amb Illacrua) que assolia els 200 números no fa gaires dies.

Per molts anys i per molts números a tots ells: ens convé que així sigui per la nostra salut social, democràtica i nacional.

Bon viatge pel guerrer

2010-10-27T13:51:00.003+02:00

Mala notícia per encetar el dia, mala notícia per acabar l'any. Mala notícia pel nostre país i per la nostra cultura: se n'ha anat en Joan Solà, un dels imprescindibles de debò.

Un d'aquells que no pot faltar mai perquè, per desgràcia, la nostra llengua no gaudeix de la consideració necessària per viure sense sobresalts; perquè no som un país normal i d'això se'n ressent la nostra cultura; perquè de personalitats dignes, honestes i compromeses no en tenim per donar i per vendre; i perquè sempre ens cal i ens caldrà gent intel·lectualment d'alçada que, com Joan Solà, va saber transcendir el seu mestratge més enllà de les aules.

És per això que molts que no n'hem estat alumnes el podrem recordar com un mestre i en podrem brandar l'exemple sempre que ens calgui, parafrasejant-lo, plantar cara. I ens ha calgut fer-ho, i ens caldrà continuar fent-ho, molt sovint, encara.

Gràcies per tot, mestre.

Sortint de l'armari

2010-10-21T20:10:00.001+02:00

Sabem d'on venim. Sabíem més o menys els que érem, els que som ara i que, si no ens hi seguim trencant les banyes, en el futur cada vegada en serem menys, parlant la nostra llengua. Sabem el que ens han fet i el que ens continuen fent, malgrat la banalització i el negacionisme criminal: dels qui neguen un passat de persecució i dels qui neguen que persisteixi la voluntat avui dia d'eliminar-nos com a comunitat lingüística i cultural. També sabem que en el passat i també avui dia, fruit de pertànyer a aquesta comunitat de llengua minorada, quan ens expressem en la nostra llengua patim; fins i tot patim abans d'utilitzar-la, per la incertesa de la reacció que hi trobarem per part d'aquells que no estan sotmesos a la submissió lingüística o, fins i tot, per part d'aquells qui tenen el català com a primera llengua però que han estat, de vegades sense saber-ho, submergits en aquest esquema de submissió construït sobre la base de la dominació política, econòmica i social. Per això és d'agrair que, després de dirigir els Tallers per la Llengua que va engegar la CAL, Ferran Suay i Gemma Sanginés hagin plasmat l'experiència en un llibre: “Sortir de l'armari lingüístic”, un estudi de les conductes lingüístiques d'una comunitat de parlants minorada com la nostra fet des de la perspectiva de la psicologia.

Per una banda, com assenyala Bernat Joan en el pròleg, prendre-ho des d'una òptica psicològica és prou innovador i amplia així la nòmina de disciplines que, lògicament, s'han de dedicar a afrontar la qüestió. Així mateix, recorda Joan, els comportaments derivats de les pautes de conducta lingüística “es donen en relació amb unes llengües, però mai no es produeixen en relació a unes altres. Per tant, no es tracta, per molt que molta gent s'ho pugui creure, de decisions individuals, sinó de conseqüències col·lectives individuals d'unes actuacions col·lectives determinades sobre la llengua i sobre el seu estatus en el si de la societat” (pàg. 16).

Així doncs, a partir d'uns estereotips de contorns ben definits, els autors presenten el conjunt de la casuística que acompanya l'abandó, puntual o sistemàtic, de l'ús de la llengua catalana per part dels seus parlants, per passar a utilitzar la llengua dominant, en aquest cas la castellana (s'ha de dir que el treball se centra en els Països Catalans sota dominació espanyola); i el més interessant és la resolució de les situacions comunicatives en base a l'estrés que això genera.

Aquests personatges estereotipats, malgrat estar basats en personatges reals (i fins i tot els lectors hi identificaran més d'un veí, parent o amic), ens mostren un ampli ventall de situacions comunicatives i de respostes per part del parlant de la llengua minorada, fins i tot, amb capítols dedicats a nous parlants de català, gent vinguda de fora dels Països Catalans que ha decidit (ai!) d'adoptar el català com a llengua pròpia.

I és en el capítol dedicat a la Neus (“la parlant militant”) on es donen algunes claus genèriques del per què de l'actitud de gran part dels parlants que tenen el català com a primera llengua: “quan una persona practica sistemàticament la submissió (lingüística o d'un altre tipus), sol tenir la percepció que no hi ha situacions de conflicte. (...) La raó és que la persona submisa n'assumeix íntegrament el cost (...) i així, el xoc d'interessos no aflora en cap moment: d'ací la percepció de no-conflicte” (pàg. 124-125). Són aquells qui, fruit de la subordinació lingüística, acaben per adoptar el castellà com a llengua vehicular: només quan hi ha la certesa que l'altra persona parla català ells el parlen, malgrat que no són personalment culpables d'aquesta situació, ja que “responen a principis d'aprenentatge i consolidació de la conducta que ens afecten a tots” (pàg. 131).

Finalment, un hexàleg de normes de conducta lingüística aporta els darrers consells per a parlar en la llengua del país en la majoria de situacions comunicatives i, a més, d'una manera que allunyi l'angoixa.

En definitiva, un treball innovador, que aporta una nova perspectiva a la particular (per dir-ho amb un eufemisme) situació de la llengua catalana, que pot esdevenir una eina útil i que, personalment, no m'he estat de recomanar en general i a parlants especialment submisos en particular.

70 anys després

2010-10-15T11:48:00.003+02:00

70 anys després del seu assassinat, un crim exemplar per alliçonar un poble, Lluís Companys continua essent considerat un delinqüent per part dels seus botxins, per part de l'estat espanyol.

Cal continuar donant arguments cada dia o ja ens en sobren?

A casa meva no! (a casa dels altres ja és una altra cosa)

2010-10-09T21:09:00.004+02:00

Si bé hi ha hagut una certa unanimitat en celebrar la unitat dels partits polítics lliçanencs en front de la proposta de traçat del Quart Cinturó, també és cert que molts comentaven que això de conjurar-se a misses dites feia una mica de ferum electoral. I és que en alguns casos, l'oposició a l'autovia que vol certificar la mort de la plana del Vallès arriba uns 20 anys tard, per a ser més precisos; alguns no havien mogut mai un dit fins ara.
I, esclar, molts han dit: benvinguda sigui l'aparició de nous opositors esparverats davant la dalla orbital. I sí, ja està bé, bé prou que ens ajuda sumar forces, i lluir muscle pot modificar el curs dels esdeveniments i, sobretot, el del ciment.
Llàstima que, a banda de la tardança, quan ja hi ha trams fets, alguns pobles, alguns consistoris i alguns partits (i les seves clienteles) juguin a l'individualisme més mesquí: per aquí no, bramen; així no, somiquen. Cosa que vol dir: per allà sí i aixà, també. Per això no comparteixo el que diu en Quim Ferriol al seu blog, sobre l'esperit que s'havia de viure, i s'ha viscut, avui en la marxa de rebuig al Quart Cinturó: no crec que es compartís una idea de país, de progrés, ni de territori i no crec, malgrat que no ho vaig veure (feia només uns mesos que voltava per aquest món), que s'assembli massa al que es va viure en el final de la volta en carro als Països Catalans. Ja m'agradaria, ja; però no.
El que hi he vist és individualisme, interessos particulars, insolidaritat, res que anés més enllà del propi nas, en alguns casos. No dic que no passi en d'altres manifestacions i moviments puntuals: sempre ens movem en major nombre si una cosa ens toca més de prop. És natural. Però avui el sector majoritari probablement fos aquest... També és natural: Lliçà d'Amunt, malgrat la inèrcia històrica, és un poble segrestat pel seu propi urbanisme deficient i això, a nivell social, es paga.
I no cal dir que una manifestació d'iniciativa institucional té les seves particularitats, tant d'organització com de parròquia (també imagino que hi haurà coincidència de xifres entre organitzadors i policia municipal).

I, encabat, el crit que més hi he enyorat ha estat el que justament més hem cridat alguns al llarg dels anys: Quart Cinturó, ni aquí ni enlloc!

No perdem el Nord

2010-10-07T19:25:00.002+02:00

De forma inconscient o no, per atzar o no, a voltes la vida ens estaciona davant un mateix tema dins del qual hi quedem atrapats una temporada. Poden ser dies, mesos o anys.

En el meu cas ja fa mesos que vaig encadenant episodis que em permeten aprofundir en el coneixement d'un dels territoris del nostre país que no pateix el llast de la dominació espanyola; tot i que la càrrega és prou ben feixuga: em refereixo, en aquest cas, a la Catalunya Nord.

Si fins ara a través de llibres, m'havia apropat al tros de país que queda per sobre la ratlla de França (o d'Espanya) a través de la visió autobiogràfica i literaturitzada d'en Joan-Daniel Beszonoff (Un país de butxaca, 2010; Una educació francesa, 2009) o del cèlebre relat pamfletari d'en Joan-Lluís Lluís (Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, 2002), ara ha estat el torn al recentment publicat treball de l'activista nord-català i professor de la Universitat de Perpinyà Alà Baylac-Ferrer, Catalunya Nord. Societat i identitat. Reflexions, vivències i panorama català (Edicions Trabucaire, 2009), una visió de pretensions més globals i analítiques sobre la realitat de les comarques del nord.

En efecte, Alà Baylac-Ferrer ens ofereix una síntesi, que al mateix temps esdevé una actualització de treballs anteriors com Qui sem els catalans del nord (Arrels, 1992) o El petit llibre de Catalunya Nord (Ed. De l'Hérisson, 1978), i que aplega des de la consciència de la catalanitat i els signes externs i la naturalesa d'aquesta, la situació econòmica, la demografia, la societat, el procés d'aculturació programat per l'estat francès (ja sigui monarquia o república) des del Tractat dels Pirineus i la catalanofòbia institucional (que en aquest cas és equivalent a la bascofòbia, la corsofòbia... i tota la tirallonga de fòbies que França ha dispensat sobre totes les seves colònies hexagonals i de mars enllà).

És probablement sobre la catalanitat i el futur d'aquesta a Catalunya Nord, en què rau gran part de l'interès de l'obra de Baylac-Ferrer, enfocant-ho des de la perspectiva de la pròpia consciència, del conflicte amb França i amb l'esmentada relació amb la resta de la catalanofonia. Ja en el capítol inaugural l'autor s'interroga sobre el fet que encara sigui possible el naixement de catalans conscients en aquesta part del país territori; curiosament, el naixement d'un fill de l'autor i la tria del nom de Martí li ha valgut un llarg i penós plet amb l'estat francès que ha acabat per arribar a Estrasburg. Raó? La i amb accent tancat no existeix en l'alfabet francès i, per tant, tampoc podia existir aquest nom i, esclar, molt menys registrar-se. Us sona allò de les lletres prohibides a Turquia? Doncs no cal anar pas tan lluny. Les vergonyes a què han estat sotmesos els catalans al llarg dels segles i, en especial, arran del Tractat dels Pirineus (probablement la pitjor agressió a la nació catalana), queden prou clares en aquestes paraules de l'autor:

“Fins al decenni dels 1990, els passos fronterers entre Portbou i Cervera a la Costa Vermella, o entre Molló i Prats de Molló al coll d'Ares se tancaven, ben clavats amb cadenat, cada nit. És fàcil de denunciar Corees separades, Murs de Berlín o baluards separadors entre palestins i israelians, però aqueixa va ser la realitat dels catalans fins fa encara ben poc temps” (pàg. 128).

I encara més, i a major glòria de Schengen, la frontera francoespanyola a l'alçada de la Jonquera és ben vigent: controls, comissaries noves, vexacions a catalans del sud i del nord.

Però també és prou reveladora la relació entre catalans de banda i banda de la ratlla que indica l'autor. Tot plegat fora ben senzill si no fos tan complex, perquè només cal tenir el mapa del nostre país al cap i, com diu Baylac-Ferrer, una mica de comprensió vers la situació de minorització i diglòssia salvatge a què ha estat sotmesa la Catalunya Nord: “Hom es dirigeix sempre amb més cautela i delicadesa a un malalt en una cambra d'hospital que a una persona ben portant a ca seua” (pàg. 170). Ara bé, si tots els del sud actuem amb normalitat i trenquem l'esquema regional espanyol al qual se'ns ha sotmès i emmotllat contribuirem, encara que sigui a base de pessics, a fer m és normal i visible la nostra llengua en un territori on es parla de forma ininterrompuda des de fa mil anys: “resulta bastant impresentable i desolador per als catalans “nacionalment conscients”, constatar l'efecte negatiu de tots aquells sud-catalans que acudeixen a “Perpignan” -o caldria dir “Perpiñán”- a França, a practicar i lluir un francès més que aproximatiu, sense cap mena de consideració ni de sensibilitat per la situació lingüístico-identitària del lloc que visiten” (pàg. 171).

Tot plegat, una bona eina aproximativa a la realitat de les comarques del nord dels Països Catalans; una presa de contacte per descobrir o aprofundir sobre la queixalada que va patir la nostra terra, i com França i Espanya fa més de tres-cents anys que proven de digerir-nos. Una nova sacsejada a la presumptuositat dels del sud (sobretot els del Principat), que sovint ens creiem l'essència última i única de la catalanitat. I, aquí hi ha el futur i l'esperança, sempre que encara no ha reeixit del tot.

Vegeu els comentaris que també han fet sobre el llibre en Pere Mayans i l'Oliver Saquer.

La punyalada

2010-09-14T00:46:00.006+02:00

Ineptitud o mala fe? Mai acabem de saber quina d'aquestes qualitats guia determinades iniciatives polítiques, com ara presentar l'anunci d'informació pública del Quart Cinturó (l'anomenarem així, sense eufemismes orbitals) a tocar del mes d'agost, fet que situava el termini màxim per presentar al·legacions al projecte per al dijous 2 de setembre. No cal trencar-se gaire les banyes per entendre que una jugada com aquesta desactiva d'entrada qualsevol resposta organitzada potent i que la casta dirigent que ens ronda entén el concepte de participació ciutadana com un accessori cosmètic en l'exercici del poder al segle XXI. Tanmateix, o bé han estat conscients que se'ls veia massa el llautó (qui dimoni tenia temps d'estudiar-se com cal les 2800 pàgines de l'estudi informatiu en aquest termini i en ple mes d'agost?) o bé la ineptitud citada era qui guiava els seus passos perquè el termini de presentació d'al·legacions s'ha acabat ampliant fins al 4 d'octubre. Un bri de racionalitat benvinguda.

Però si l'anunci d'informació pública ja grinyolava pel fet d'haver-se fet efectiu el 30 de juliol (cada vegada que ho esmento me'n faig creus), el respecte a la pròpia legalitat ambiental espanyola ja fa una pudor de socarrim que tomba d'esquena: l'estudi informatiu no es podia fer públic sense haver clos abans un procés de tramitació ambiental que inclou consultes que s'han de traslladar a les parts afectades, fet que es va produir al juny; doncs bé, com es pot llegir a la nota de premsa del 16 de juliol d'enguany de la Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC), tot plegat ens condueix a un període d'almenys cinc mesos (en situem al 16 de novembre) abans la Dirección General de Carreteras no pugui iniciar la redacció d'un estudi d'impacte ambiental. Què ha succeït? Doncs que s'ha fet valer (s'ha convalidat per ser més exactes) un estudi anterior del 2004, ja caducat d'acord amb la legislació ambiental i així reconegut per una resolució del propi Ministerio de Fomento de l'abril d'aquest mateix any per tirar endavant l'anunci del 30 de juliol.

Així que quin és l'escenari se'ns presenta? A banda d'enfrontar-nos a un projecte que es passa per l'arc del triomf la legalitat ambiental o alguns preceptes del propi Pla d'Energia de Catalunya, a banda d'això, deia, i com assenyala la CCQC en particular i el sentit comú en general, això no respon a res més que a un interès electoralista particular del PSOE d'aquí, interessat en sintonitzar amb el poder socio-econòmic del país, malgrat aquesta façana progre tan estiregassada que s'entesten en mostrar (i que tan bé els ha anat històricament, no ens enganyem). Un fet que entra en la lògica d'anunciar, per exemple, que Chery, l'empresa automobilística del govern xinès, la més contaminant del sector, que paga sous de misèria als seus treballadors i que està perseguida per plagi per Daewoo i Nissan, entre d'altres mèrits, vindrà a instal·lar-se a la comunitat autònoma catalana i que crearà llocs de treball i que tot seran flors i violes. Au va.

I als que fa gairebé vint anys que ens enfrontem al Quart Cinturó, al costat o dins mateix de la CCQC, des de fora o des de dins dels ajuntaments, a nivell particular o en equip, ens queda el de sempre, restar aquí, tossudament alçats que diria el de Verges, defensant la terra. I defensar la terra en aquest cas no és pas oposar-se al progrés: és oposar-se a un determinat concepte de progrés que té el seu esquema fundacional en el desarrollismo franquista i que ha conegut un auge esplendorós amb la mentalitat nou-rica dels governants espanyols i catalans que basen les seves estratègies de desenvolupament econòmic en apostes caduques farcides d'interessos inconfessables i la resolució dels problemes del personal en funció de la durada de les legislatures.

Imatge AraVallès, on també s'ha publicat l'article.

(Un altre) 11 de setembre

2010-09-12T14:10:00.006+02:00

Primera diada principatina després de la gegantina manifestació del 10 de juliol passat: ulls esbatanats i orelles netes de cera per veure'n els efectes i conèixer l'abast de determinades pulsions (delegat de la metròpoli José Montilla dixit) en aquesta banda del país.
I, més aviat, detalls que diuen molt: l'estelada gegant que oneja penjada de l'Arc de Triomf , ha mutat la seva pigmentació i s'ha mimetitzat amb l'estètica independentista d'ara, presa de la febrada unitària i transversal. No passa res: el blau i el blanc han substituït els colors sang i or, que diuen al nord. Mentre la convicció sigui real i mentre no perdem de vista el mapa, des del punt de vista estrictament nacional el que ens cal és un gavadal d'estelades; i anem fent bullir l'olla. Malgrat que això no és tot, almenys per mi...
A diferència de l'any passat però, quan a l'entorn dels organitzadors de la consulta d'Arenys de Munt, s'aplegaven alguns messies de l'independentisme del que alguns anomenen del lliri a la mà, enguany cadascú anava per la seva banda, en especial el nostre salvador de la pàtria més mediàtic, Joan Laporta, que va abandonar la manifestació per anar allà on es juga el futur el país: el Camp Nou... Potser un botó de mostra ben significatiu de l'independentisme d'ara? Vés a saber.

Nosaltres hem seguit cap al Fossar, com sempre, perquè som allà on érem ja fa molts anys i no ens en mourem fins que la feina sigui feta

Lliçà d'Amunt es declara "moralment exclòs de la constitució espanyola"

2010-07-27T00:23:00.006+02:00

En el ple municipal de dijous passat, es va aprovar per majoria absoluta la Moció presentada per la Plataforma Lliçà d'Amunt Decideix, en què es declara el nostre municipi "moralment exclòs de l'àmbit de la Constitució espanyola".

Després d'un debat força intens, amb argumentacions diverses dels 5 grups polítics de l'Ajuntament, la Moció es va aprovar amb 5 vots d'ERC (el grup tenia una regidora absent), 4 vots de CiU i 1 vot d'ICV-EUiA. Els grups del PSC (4) i del PP (2) hi van votar en contra.

Des de la Plataforma LLIDAD manifestem la nostra satisfacció i felicitem els grups que van votar a favor de la Moció.

Aquesta és la moció aprovada:

MOCIÓ DE RESPOSTA A LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL CONTRA L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA PER LA QUAL ES DECLARA LLIÇÀ D’AMUNT MORALMENT EXCLÒS DE L’ÀMBIT DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

Davant la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol contra l'Estatut d'autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum popular el 18 de juny de l’any 2006, l’associació cívica Lliçà d’Amunt Decideix! presenta aquesta moció al Ple municipal en què insta la corporació a declarar Lliçà d’Amunt municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució espanyola, seguint l’estela de la decisió presa per diversos ajuntaments catalans, arran de la iniciativa pionera de l’Ajuntament del Port de la Selva (Alt Empordà), que el 5 de juliol passat va prendre la decisió per unanimitat dels seus set regidors, pertanyents als grups de CiU, ERC i PSC. Aquesta proposta té encara més sentit després de la multitudinària, contundent i ja històrica manifestació de rebuig a la sentència del TC celebrada a Barcelona del 10 de juliol passat, sota el lema “Som un nació. Nosaltres decidim”.

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

Els anteriors antecedents ens fan proposar al Ple de l’ajuntament de Lliçà d’Amunt, per al seu debat i votació, els acords i consideracions següents:

1. La sentència retalla molt greument l'Estatut en qüestions clau per a l'autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament. Tenint en compte que la carta magna catalana és ja un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005, que ja va ser substancialment retallat per les Corts espanyoles, i que va ser aprovat per àmplia majoria a les urnes pel poble de Catalunya, la conclusió evident que se’n desprèn és que les aspiracions d'autogovern de la nació catalana no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.

2. La reforma de la Constitució espanyola amb l’objectiu de fer-hi possible l’encaix de les aspiracions d'autogovern catalanes es certifica com una quimera del tot impossible, atès que requeriria el suport de dues terceres parts de les Corts espanyoles, una Cambra dominada pels mateixos partits espanyols que van retallar l’Estatut aprovat a la Cambra catalana per una amplíssima majoria o que el van recórrer després al Tribunal Constitucional, i que han designat els membres d’aquest tribunal polític fet a la seva mida.

3. La sentència del Tribunal Constitucional tanca, doncs, de forma definitiva el sostre d'autogovern de Catalunya dins l’Estat espanyol, molt per sota de les aspiracions del poble de Catalunya, que reclama avançar cap a noves fites de llibertat nacional.

4. Des d’aquesta corporació municipal creiem arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya i, com a representants legítims dels nostres veïns, acordem declarar el nostre municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola, en un gest conscient d’afirmació nacional i democràtica, de resposta a aquesta sentència humiliant.

5. Així mateix, cridem els veïns de Lliçà d’Amunt i els ciutadans i ciutadanes de tota la nació catalana a participar massivament als actes públics en contra d’aquesta sentència i en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.

Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental), a 22 de juliol de 2010.

(També ho ha recollit Llibertat.cat aquí)

La Llibreria Catalana

2010-07-21T22:04:00.008+02:00

El dia és xafogós, no cal dir-ho. Després d'haver quedat xops amb mesos i mesos de pluja, la calor ens assetja sense massa contemplacions des que s'han retirat els núvols i un blau metàl·lic s'ha escampat per tota la volta; tant se val, els viatges amb aire condicionat són insostenibles, però molt agradables. I sempre ho són més quan amaguen un propòsit d'aquells que t'empenyen a la carretera amb una mena de sentit de la responsabilitat (encara que sembli molt gruixut de dir-ho) i de passar-s'ho bé, que és el que mou, fonamentalment, la catalanitat militant. I millor que així sigui, que sinó això seria insuportable.

El cas és que cada vegada els intervals que passem sense visitar el nord del país, el nostre destí d'avui, són més curts. Pel nord del país em refereixo, esclar, al que per aquí en diem Catalunya Nord, els territoris que van quedar a l'altra banda de la ratlla de França (per nosaltres) després de 1659. De primer anàvem a fer-hi excursions esporàdiques o a la cloenda del Corellengua cada dos anys, i després ja va ser cada any; en la darrera edició ja hi vam fer parada i fonda i vam aprofitar per anar fins a Ceret l'endemà, i mig any després ja hi hem tornat a fer cap per mostrar el nostre suport moral, connacional i (modestament) econòmic a en Joan Miquel Touron, el responsable d'aquest miracle que és la Llibreria Catalana de Perpinyà.

La Llibreria Catalana, tal i com ens van explicar allà mateix, és un concepte de llibreria escàs a la capital rossellonesa (a les antípodes d'aquell tan proper, geogràficament, FNAC de la plaça Catalunya), i si hi afegim que exerceix de focus de catalanitat en un terreny ben advers, la seva singularitat esdevé ja majúscula. Això, per si sol ja es motiu de visita en qualsevol escapada a Perpinyà, com ja havíem fet altres vegades. Però si, a més a més, arran de sinistres episodis de mobbing la llibreria veu perillar la seva existència, doncs cal que, exercint de ciutadans nacionals (que diria Fuster) una vegada més, hi fem una visita expressa; exclusiva, fins i tot.

Després d'una primera alarma rebuda via Facebook (amb la creació d'un grup de suport per part dels escriptors Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís, que ja ha aplegat milers de membres), el dissabte passat vam participar d'aquest peculiar Correllibres organitzat per tal de fer efectiu el suport a la llibreria i transformar el suport digital en ajut econòmic d'una forma lúdica.

De camí cap al nord, els peatges de la República ens van fer la guitza una vegada més: cues per guanyar l'altra banda, targetes de crèdit vàlides al sud que aquí no hi són benvingudes (deu ser allò de la grandeur)... Un cop allí, per sort, el nostre hoste va tenir la delicadesa de rebre'ns amb moscat, vi occità i barreja exòtica (el fuet s'havia exhaurit abans d'hora i en Touron ens va assenyalar el culpable d'aquest fet tan greu, tot i que en preservaré l'anonimat), i dos amics de luxe de la llibreria (Bezsonoff i Lluís) departien (i signaven) amb tothom qui va tenir la bondat (i la sort!) de treure el cap aquell dia en aquell espai de dignitat.

Un plaer, al capdavall, mostrar el nostre suport allà estant, conèixer en persona dos monstres de les nostres lletres contemporànies, parlar amb la resta de gent que vam compartir espai i experiència i, esclar, conèixer en Joan Miquel Touron i encomanar-nos de la seva eufòria i vitalitat, i riure amb la seva sornegueria a l'hora de mirar-se el país del capdamunt estant, tot amb un got de moscat a la mà i, en l'ànim, la satisfacció de saber que mai ens acabaran de doblegar les adversitats si, encabat, restem units. Els del nord i els del sud; els de terra endins i els de mar enllà.

Un dia per a la història

2010-07-11T22:51:00.002+02:00

Això va ser el que vam viure ahir: un dia que durarà anys; un dia que, esdeveniments a venir, potser serà aquell que recordarem com el que va certificar el tomb.
Aquells qui intenten amagar la realitat del que es va viure ahir a Barcelona, potser s'acabaran per trobar que, aquesta realitat, els esclatarà al rostre.

Òmnium ha de canviar el lema

2010-07-08T16:18:00.001+02:00

La polèmica que s'ha generat els darrers dies a l'entorn de l'encapçalament de la manifestació convocada per Òmnium Cultural (repeteixo convocada per Òmnium Cultural) ha provocat la conversió d'una anècdota en tot un problema. Però, ho és tant, d'anecdòtic, tot plegat?

La cosa està, fonamentalment, entre mantenir el lema inicial “Som una Nació. Nosaltres Decidim” o substituir la capçalera amb pancarta i lema per una bandera catalana muda, que és el que voldria, suposo, el PSOE d'aquí, que restéssim ben muts fins a diluir-nos en el silenci final. No oblidem, abans que res, que el lema havia estat consensuat per, entre d'altres, els representants del PSC que en el seu moment es van reunir amb la gent d'Òmnium.

Però per què. Per què se senten incòmodes amb el lema? Què no li agrada al president de la comunitat autònoma catalana? La part en què hi diu som una nació? O la darrera, en què, entenent que, en tant que nació, tenim el dret de decidir? Què hi ha d'inconstitucional en la sintaxi pancartista que Montilla i els seus no puguin pair? És de debò més inclusiva la bandera catalana que el lema d'Òmnium? No és tan clar: la nostra bandera inclou també a les sensibilitats socio-polítiques que representen els votants del PP, de Ciudadanos i als seguidors més desacomplexats de la roja; per tant, aquests catalans també es podrien sentir insultats per una utilització partidista d'un símbol nacional-estatutari-sense-valor-jurídic. Què s'han cregut doncs aquests que s'embolcallen en la senyera en va i la utilitzen en contra dels interessos d'aquells dels qui ja els va bé la sentència i també són catalans? Així doncs, tenint en compte que la bandera catalana no es pot fer servir a la lleugera i que nació, aquest terme sí que val justament si es fa servir a la lleugera, és constitucional, el que molesta al montillisme és el dret de decidir. Per tant, el PSOE d'aquí no li agrada que decidim. No podem decidir res. Res. Ni podem votar els nostres alcaldes. Ara resultarà que aquells processos participatius que munten els ajuntaments sociates per triar si les fotocòpies del municipi es fan en paper reciclat o no, tampoc valdran. Està bé, tot plegat.

Però en el fons, la discussió de la pancarta, el que fa és clarificar l'escenari. Una manifestació no ho resol tot, però aquesta es preveu important, perquè si no, no estaríem assistint a l'espectacle que ens ofereix la nostra lamentable classe política. Estem davant d'una pugna: una pugna entre una societat civil que està fent el tomb, que es va apropant cada dia més cap a una majoria social que aposta per la independència (si més no, d'aquest tros de país), probablement una pugna decisiva i l'autonomisme (o encaixisme o, sense eufemismes, espanyolisme de províncies) ho sap i s'esforça per controlar la situació. És per aquest motiu que, honestament, als independentistes ens cal ser-hi presents: no perquè ens tornin el tros d'estatut que ens falta, sinó perquè se'l quedin sencer; venim a cantar-li les absoltes i a començar a anar acabant la feina i començant a construir la llibertat definitiva dels Països Catalans. Jo, particularment, hi vaig per això i em situaré al bloc de l'esquerra independentista, perquè tinc un model de país ben definit al magí.

Per tot plegat crec que sí, que Òmnium hauria de cedir la capçalera a la nostra classe política, que hauria d'anar sola però en bloc sostenint una pancarta en la qual el lema seria diferent: “Vergonya, cavallers, vergonya”, amb l'afegit, al capdavall i si es vol, de la cirereta: “Montilla dimissió”. A banda d'esgargamellar-me per la independència del meu poble ja podeu ben creure que em deixaré el coll amb aquest altre lema.

S'ha acabat el bròquil

2010-06-29T13:48:00.004+02:00

Vist a cop calent (bé, potser és agosarat parlar de cop calent després d'un lustre marejant la perdiu) l'estat espanyol sembla refermar-se en la seva voluntat d'empènyer els catalans cap al gest de l'adéu: això és l'esgotament d'un discurs, la fi d'un camí, el fracàs del relat de la plurinacionalitat, del federalisme, de l'encaix i de tota la tirallonga d'eufemismes que s'han fet servir per fer-nos sentir una il·lusió d'espanyolitat més suportable; per creure que Espanya ens volia tal com érem. N'hi ha que no hi hem cregut mai, en això. Però encara n'hi ha molts que ho creien i/o ho volien possible.

Espanya es va inventar com a nació al segle XIX i des de llavors no ha admès esmenes. Molts catalans, en especial les seves classes dirigents, han cregut, al llarg de les dècades que sí, que se'n podrien fer, i una vegada darrera l'altra s'han anat estavellant totes les estratègies de reforma pensades des de la perifèria en front de la granítica nació espanyola de matriu castellana: federalisme, polaviejisme, autonomisme... Des d'Almirall i la Lliga, fins a Pujol i Maragall... Res a fer. Els recomano que desfacin el camí per tornar a arribar al present: que arrenquin des de Roca i Farreras i segueixin per la via que els mena al sentiment popular d'avui mateix.

Això darrer, i malgrat haver votat no en el referèndum i malgrat no haver tingut mai al magí cap mena de pla encaixista, és un insult a la nostra dignitat. Esperem que sigui l'últim que admetem i que formulem la nostra sentència de forma ben clara: INDEPENDÈNCIA.

S'ha acabat el bròquil, Espanya. Tu ja m'entens.

Altres opinions:

Vilalta: Lliçó per a autonomistes, federalistes i altres carallots

escletxes: Sentència

Emigi Subirats: Ja ha parit la burra!!!

Juli Cuéllar: Prou d'estatuts: INDEPENDÈNCIA!

Vicent Partal: Ací se separen els camins

Macianisme i messianisme

2010-06-23T01:00:00.003+02:00

Després de la victòria del candidat del Grupo Godó, i altres conspicus grups de poder polític i econòmic catalunyesos, a la presidència del F. C. Barcelona, sembla que aviat es desvetllarà, a la fi, el destí polític que el fins ara president blaugrana, Joan Laporta, té preparat per al futur més immediat. El futur més immediat vol dir, esclar, les eleccions autonòmiques de la tardor d'aquest any.

El creixement objectiu del sentiment independentista dels últims dos lustres a la comunitat autònoma catalana ha anat acompanyat d'alguns fenòmens curiosos i d'una amalgama de causes sense les quals no seria possible entendre, ni just, interpretar la situació actual. I aquesta situació ve tenyida d'un cert ambient de principi de la fi, per la certificació de la mort de l'invent espanyol de l'estat de les autonomies, però al mateix temps i per això mateix, i per desgràcia, aquest sentiment es vertebra en gran part com un autonomisme radical i representa, per tant, un cert triomf d'Espanya, que pot veure com perd una part de les seves colònies però que haurà aconseguit esquarterar-nos com a poble.

I amb tot el conjunt de factors que empenyen a definir més encara els contorns d'aquest atzucac que semblem tenir com a escenari s'esdevé l'aparició de tota la tirallonga d'actors que tenim a l'auca que, hores d'ara, en són una bona pila: tenim plataformes, grups d'opinió, agrupacions de caràcter polític sense ser del tot partits, partits que no passen de ser agrupacions més o menys freaks, grans partits que fan implosió i forces emergents que no es decideixen a esclatar, tots acompanyats d'una colla de cares que han decidit assumir finalment un compromís ferm, d'altres que han mantingut el que sempre havien tingut i uns darrers que estan convençuts a exercir de guies en el camí traçat per la providència. Això no és cap desastre, no és l'enèsima ocasió en què la nostra pròpia incapacitat ens conduirà a una nova derrota... almenys si som capaços d'evitar-ho, esclar. És, senzillament, una conseqüència del terreny en què ens movem: cap dels principals grups polítics majoritaris als quals se'ls pressuposa cridats a ser capdavanters del procés de ruptura amb Espanya sembla tenir ganes d'assumir aquest rol; però, i el que és pitjor, és que cap d'ells sembla, encara menys, capacitat per a fer-ho. Un dels llocs comuns en les converses de terrassa argüit com a factor negatiu sobre la qüestió nacional sol ser: amb aquests polítics no sé si vull un estat independent, jo. Precisament: no és aquesta classe política la que ens conduirà a la independència. Actualment la nostra classe política és un llast, perquè les circumstàncies la superen. Almenys a gran part d'ella.

I com que els presumptes capitans no menen la nau, alguns es regiren per erigir-se en nous Macià per aglutinar allò que es va conèixer com a independentisme sociològic, a semblança del que va aconseguir el polític republicà el 1931: esdevenir la figura respectada i la clau de volta simbòlica de la unió de les famílies republicanes de Catalunya, des de federals fins a independentistes com ell mateix. Aquest fet, envoltat de mitologia i transportat als nostres dies, converteix un macianisme un pèl necessari en un messianisme que pot acabar esdevenint inconsistent. Laportes o Carreteros no són la solució: són fruit del moment, encara que contribueixin a fer bullir l'olla, en especial el primer, que ha dotat la primera entitat esportiva dels Països Catalans, d'una dignitat nacional com mai s'havia vist. Deixant clara la meva aversió per els lideratges carismàtics i estructures verticals, no ens confonguem.

Paradoxalment, tenim un independentisme invertebrat políticament pel seu creixement massiu que ha depassat els límits de les formacions que el defensaven (i que creien monopolitzar-lo, en algun cas) i, alhora, tenim una societat ben madura (i tant que sí) per escriure la seva pròpia història i, sobretot el seu propi futur, com bé ho demostra la normalitat amb què arrela l'independentisme avui. I la millor prova d'aquesta maduresa d'aquesta capacitat, d'aquesta il·lusió, generositat i força és la pròpia empenta popular certificada en l'organització de les consultes sobre la independència que ja s'han celebrat a centenars de viles del Principat. Prenguem consciència, doncs, de l'energia que ve de baix per tal que no se'ns escamotegi des de dalt. Com sempre.

Crims israelians, hipocresia turca

2010-06-03T19:05:00.003+02:00

L'atac en aigües internacionals contra la flota d'ajut humanitari que es dirigia a Gaza per part de l'exèrcit d'Israel ha estat un acte de prepotència criminal. No ho sé veure d'una altra manera.
De vegades m'esforço en no caure en el panfletarisme en aquesta qüestió tan masegada, però els governs i estats majors israelians ho acostumen a posar francament difícil massa sovint. I en aquesta ocasió fins i tot els opinants més conspicus de l'anomenat prosionisme català han quedat sense arguments per defensar la política defensiva practicada pels hebreus. No n'hi ha per menys.
Dit això, un dels múltiples vèrtexs de la notícia que em pertorba de la mateixa manera que em fastigueja el procés de canonització al que s'està sotmetent el jutge estrella del TOP espanyol, Baltasar Garzón, és el paper de l'estat turc en tot això: que un estat genocida, que nega els drets de la principal minoria nacional de la república, que practica el terrorisme d'estat i l'apartheid, que assassina, tortura i mata amb total impunitat exigeixi a un altre estat (que fa més o menys el mateix, per cert) respecte per la democràcia i pels drets humans, em sembla, com a mínim, d'allò més cínic. Òbviament això no resta cap mena de pes a l'acte criminal comès per Israel aquesta vegada, però veure als turcs convertits en uns campions contra la violació sistemàtica dels drets que practiquen els israelians, quan ells no fan menys, és per fer-s'ho mirar.

Espanyolassos

2010-05-26T23:29:00.001+02:00

Ja fa uns anys vaig cursar una d'aquelles assignatures obligatòries per les quals es triaven uns títols a mig camí entre el manual a l'ús i el concepte genèric que vestís prou sense voler dir gran cosa. Era la injustament menystinguda (bàsicament perquè t'hi feien treballar una mica més que en d'altres crèdits troncals, obligatoris, lliures o oprimits) Època de la Il·lustració. Encara recordo la primera sessió en la qual en Lluís Roura, el professor que ens impartia la matèria, encetava el curs mostrant-nos un mapa cap per avall, amb la higiènica intenció de capgirar també la nostra perspectiva geogràfica i, per tant, el nostre arrelat eurocentrisme, un concepte que, en aquest cas, va més enllà dels factors merament geogràfics.

Doncs bé, acabo d'engolir voraçment Un país de butxaca, de l'autor nord-català Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) i he experimentat una sensació similar a la que em va produir mirar aquell mapa del revés en una de les aules de formigó de la Facultat. Resseguint les evocacions del passat i de la presa de consciència de la pròpia catalanitat de l'escriptor rossellonès, hom pot patir a escala nacional una petita sacsejada en la seva percepció geogràfica i cultural del seu catalanocentrisme (en cas que se'n disposi, esclar). I és que Bezsonoff, a través d'aquest tapís sentimental esquitxat de personatges diversos, fonamentalment catalans del Rosselló, i fonamentalment el seu padrí (l'avi, pels vallesans), fa desplaçar el centre de la catalanitat (de la seva catalanitat) cap a Nils, un petit poble rossellonès a mig camí entre Tuïr i Perpinyà. És evident que això canvia tota la perspectiva i no cal ser una llumenera per entendre que així ha d'esdevenir el relat: no és el mateix viure la catalanitat des de Pego que des de Riells del Fai, ni des d'Alaior que des de Calaceit. Però hi ha un element que distorsiona encara més el conjunt: la ratlla de França (la frontera més activa de les fronteres inactives d'Europa). Quan Bezsonoff parla del seu besavi es veu més clar el que vaig desgranant:

“El meu besavi, Rossendo Montalat, havia nascut a Can Cabreta, un mas de l'Alt Empordà a uns cinquanta quilòmetres de Nils, però, per als nilsencs, sempre fou un estranger, un espanyolàs de merda. Per a ells representava una nosa, un intrús que venia d'un país endarrerit. Parlava català, i què? Potser ni ho notava, la gent. Era un accident històric. Tothom sabia català al Rosselló en aquell moment, fins i tot els franximans que s'aventuraven pels poblets”

Com diu l'autor, malgrat la persistència del nostre idioma al nord de l'Albera, cap al 1900 i al marge de romanticismes, ja hi havia dues Catalunyes mentals, i el comentari a l'entorn del seu besavi deixa clar que els catalans del sud distàvem molt de ser uns herois culturals per als germans del nord. Més aviat succeïa el contrari.

Sovint aquí, a la comunitat autònoma catalana, ens creiem el centre de la catalanitat i potser no ens manca part de raó si ens referim a la situació de la llengua i a la seva presència social, a la militància quantitativa, a alguns instruments dels quals disposem. Però, sense mala fe, com els catalans del nord pensaven que la seva Catalunya sempre havia estat francesa i així havia de ser, els catalans del sud ens hem deixat encotillar en una realitat territorial fabricada per l'estat espanyol i ara, quan l'independentisme sembla desfermat i sense complexos, el que branden molts és un regionalisme inflamat, un canvi d'estatus per a l'autonomia espanyola de Catalunya. I, justament, molts presumptes líders messiànics de l'alliberament nacional, només propugnen la salvació d'unes quantes quarteres.

Gràficament Bezsonoff exposa els motius de la manca d'arrelament de TV3 a la Catalunya Nord, una cosa amb què molts ens hem extenuat per aquí al sud (per allò d'haver d'anar explicant sempre les mateixes obvietats): a l'audiència de Baó, d'Elna o de Cotlliure els importa gaire que esclati una bombona de butà a Burgos? Entenen els algueresos i els ceretans els incomptables anuncis, gags, reportatges i d'altres peces televisives que apareixen dia sí i dia també en la llengua de Cervantes i de Juanito Navarro en un canal de televisió que pretén emetre per a tot l'àmbit lingüístic català? Doncs prou que cau pel seu propi pes, malgrat els pingüins i els apòstols de la crosta, a qui no han de patir, per sort, de la Jonquera en amunt.

Pas cap bri d'ideia!

Visca el Vallès!

2010-05-13T16:55:00.006+02:00

Hi ha publicacions la lectura de les quals ve embolcallada en una certa morbositat inherent. Si la freqüència en l'absorció de la dosi és mesurada, les expectatives solen ser satisfetes pràcticament sempre i en un grau elevat.
Aquesta vegada no em refereixo pas a El Periódico, ni tan sols al Parets al dia. Parlo de la Revista del Vallès, que fullejo un cop l'any, com a molt. No cal dir que mai en surto decebut (si mireu la web avui hi trobareu una cita de Donoso Cortés, l'únic pensador espanyol que al XIX va exercir una influència posterior a algun corrent ideològic europeu: el feixisme).
Així que avui, per casualitat, i després d'espolsar-ne la caspa, l'he fullejada i, vet-ho aquí, que hi he trobat el següent i interessantíssim article intitulat: "1.200 euros por no rotular en catalán", acompanyat d'una esmolada columna d'opinió contigua que acabava de reblar el clau a l'hora de detallar el cas d'un negoci audiovisual de Granollers víctima de la dictadura lingüística que, com tothom sap, es pateix a la comunitat autònoma catalana. L'espai de reflexió, que du el nom de "El bisturí", no podia ser, esclar, una altra cosa que esmolat, i el títol ja promet: "Jo hablu molt bé el catalán". Tot plegat, article i comentari quirúrgic, van signats per, ves per on, Jaume Ribell, un paretà a qui conec des que fèiem solfa junts a l'Escola de Música Municipal, aleshores situada a Ca n'Oms. Esclar que jo, aleshores, no sabia que ell acabaria al Vallès. Un cop certificat el seu destí professional, les opinions amb què esquitxa els folis ja ho fan tot més comprensible.
Com ja es deu haver entès, la notícia ens informa sobre la sanció patida per un negoci granollerí per excloure el català del seu rètol exterior després que una ciutadana anònima (de la qual l'article en dóna el nom i el cognom) interposés una denúncia per aquest fet el 3 de maig del 2008. L'abril del 2009 els arriba la carta als propietaris informant-los de la denúncia i el 9 d'octubre reben la visita per sorpresa (malparits!) d'una inspectora de la Generalitat (va triar aquesta data per explicitar l'acreditat pancatalanisme del govern catalunyès? Oh, escolta...). Finalment els ha acabat arribant la multa mig any després: 1.200 moniatos. No cal dir que tot el text està tan esgrogueït que cal un filtre de color per seguir-lo. La voluntat de confondre el personal és insistent a l'hora d'indicar els motius de la denúncia: tan aviat és per no retolar en català (per tant, versió verídica) com "por tener el letrero externo en castellano" (això, que és fals, és l'encapçalament de l'article, per sobre del títol).
Però el que m'ha robat el cor, de debò, és l'article que acompanya la notícia. Ribell obre foc especulant amb què, posats a prohibir, podríem prohibir els xandalls "ya que la estética de quillo de extrarradio choca frontalmente contra la identidad catalana" i llavors, "con la ley modificada a mi gusto", apa, ja podríem multar tots els que van en xandall pels llocs. I després de la llicència permesa en el petit sarcasme inicial apareix la indignació de periodista compromès :"¿Qué legitimidad es ésta que da a una normativa que se hace uno a medida de sus intereses ideológicos?", ens diu en Ribell, a qui veig que se li ha enrogit la cara a la foto després de deixar anar aquesta qüestió a mode de denúncia. Aquest noi (li dic noi perquè és una mica més jove que jo) es deu pensar probablement que només les lleis elaborades per la Generalitat en matèria lingüística són atzagaiades ideològiques d'uns nacionalistes ultramuntans. Pobret. No ho deuen ser lleis i normatives adaptades al patró ideològic de qui governa la resta de lleis i pactes nacionals que es fan aquí, a la resta dels Països Catalans (ai! se m'ha escapat!), a Espanya i a Burundi. Què hi farem.
Seguidament, en un atac de lucidesa, admet que la qüestió de la llengua és més seriosa que la dels xandalls, però que la hipèrbole ens serveix per il·lustrar l'arbitrarietat de la normativa i aleshores ens interpel·la sobre una situació amb els papers intercanviats: un comerciant multat per retolar en català a Madrid, posem per cas. Ah, ah, ara què? Eh?
El més greu però, a parer de Ribell, és que l'existència única de rètols en català per decret afecta la normalitat de la nostra societat, i, per acabar-ho d'adobar, tu vas per Barcelona i trobes tot de rètols d'establiments regentats per immigrants que han posat el seu rètol en català, però ple de faltes, cosa que sí que fa un favor pèssim al català. Esclar, a ell si estiguessin en castellà no li faria mal als ulls.
Remata la jugada dient que, ja que hi som, podrien multar doncs l'ús incorrecte del català. És una gran jugada, perquè fixint-se que a ell no l'afecta, no perquè en faci un ús més o menys correcte, sinó que per escriure les seves cabòries a "El bisturí" simplement no el fa servir, universal i amant de la normalitat com és.
És un quimera reclamar-ho, però no estaria de més que la gent com en Jaume Ribell i els qui dissenyen la línia editorial del Vallès sabessin coses com que "Més del 99% de les multes lingüístiques a Catalunya estan previstes per no utilitzar el castellà", com ens informava la Plataforma per la Llengua fa unes setmanes. Però, esclar, contribuir amb mentides a generar l'estat de percepció contrari a la realitat, pot fer que un mateix es cregui la impostura que escampa.

I demà...

2010-04-24T22:21:00.003+02:00

... doncs a veure què. Com diuen a Cuba "nuestra suerte está echada", és a dir, que fins aquí ha arribat la nostra feina... per ara. Com que no arribarem al 100% de participació sempre ens semblarà que podríem haver-ne fet més, que sempre ens hi podíem haver deixat la pell més del que ja ho hem fet, però precisament per això, perquè han estat mesos intensos de feina, de rumiar-hi, de trencar-s'hi les banyes, precisament per tot això, ja hem obtingut la primera victòria.
Perquè a la gent de Lliçà, com a la resta de pobles on es viu aquesta festa, els haurem dit, aquí ho teniu, digueu-ne el què us sembli, no tingueu por i parleu clar!
Ara ja hem començat i no es qüestió d'aturar-se. Amb pas ferm i decidit anem fent-ne via, a Lliçà, a Parets, a Bigues i a Riells, a Granollers, a Mollet, a la Garriga, a Reus, a Girona, a Olot i potser ben aviat a l'illa de Mallorca, tot sense perdre de vista els milers que avui són al carrer a València, on la gent del nostre tros de país més maltractat continua un combat digne i duríssim per resistir i vèncer, que és el que farem malgrat hipocresies progres garzonianes, malgrat llepades al cul de feixistes morts, malgrat la impunitat al País Valencià dels corruptes i els violents, malgrat els nostres dirigents i, de vegades, malgrat nosaltres mateixos. Vencerem, això és ben clar.

Mort d'un fatxa

2010-04-22T20:10:00.002+02:00

Juan Antonio Bardem va escriure i dirigir una gran pel·lícula titulada “Muerte de un ciclista” (1955). En aquest film, perseguit per la censura franquista, s'hi retratava de forma fina la hipocresia d'una burgesia que preferia sacrificar la vida d'una persona (el ciclista atropellat del títol, a qui una parella d'amants infidels abandonen moribund a la carretera) que no pas renunciar al seu estatus.

Metafòricament, això és el que passa a nivell social en la comunitat autònoma catalana com ha vingut a demostrar la mort d'un dels feixistes més pinxos que ha conegut aquest tros de país nostre. Em refereixo, esclar, al falangista reciclat, corrupte i autoritari Juan Antonio Samaranch (pronuncieu-ho amb tx final). El paper del nostre establishment, aquí en el seu conjunt (polítics, empresaris, esportistes, monarquia, periodistes, etc.), ha exemplificat de forma ben lluminosa el segrest caspós que patim arran de la consolidació del model de transacció triomfant iniciat amb la mort al llit del dictador. El currículum d'aquest fosc personatge que era Samaranch, a qui se suposa hem d'agrair que portés els Jocs Olímpics a Barcelona, no ha quedat del tot en l'oblit a què ens han intentat sotmetre els mitjans oficials (La Vanguardia española d'avui feia feredat: segons sembla Samaranch va néixer el 1975, perquè abans d'aquest moment no té història) gràcies per exemple a aquest reportatge de Vilaweb en què se'ns informa que la premsa internacional es fa ressò tant de la tèrbola gestió al capdavant del COI com del seu passat falangista a diferència de la d'"aquí", a l'article que li van censurar a Josep Mª Huertas que ha difós Vicent Partal al seu blog, o a les paraules de Juli Cuéllar. També la Comissió de la Dignitat ha fet honor al seu nom i ha clamat al cel quan s'ha dipositat el feixista de cos present al Palau de la Generalitat; no es pot dir el mateix per part del Memorial Democràtic, que assisteix a homenatges al braç repressor de Samaranch al 92, però que li deuen semblar bé els honors a aquest oportunista impresentable i admirador de Franco. Almenys jo no els he sentit obrir la boca (potser em fico de peus a la galleda).

Així que, com sempre, com ja ha passat en d'altres ocasions, la nostra dirigència política, social i econòmica, calla de forma vergonyosa. Ja ha passat amb Sentís o amb Pablo Porta, un espècimen menyspreable com Samaranch, que va arribar a president de la Federación Española de Fútbol tot i haver estat un torturador del SEU (era qui estomacava a les txeques de l'UB). Uns callen i els altres no només no passen comptes pels seus actes criminals, sinó que acaben essent premiats per l'aristocràcia de l'anomenada Transició: bé, de fet, uns i altres es van posar d'acord en aquells dies, no veig perquè no s'ha de notar això ara. És per això que com a “Muerte de un ciclista”, la nostra dirigència atropella la democràcia i marxa sense atendre-la, perquè l'amant que anava al cotxe era Samaranch i els feixistes reciclats, i la por és que si es coneixen les circumstàncies de l'incident es pot enfonsar el model de país que van construir tots junts. I això és irrenunciable.

S'ha mort un fatxa, un fatxa català. Des d'ahir estem més amples.

Egunkaria, llums i ombres

2010-04-13T22:32:00.006+02:00

Altra gent n'ha parlat i a mi em passa el mateix, el que transmet el cas Egunkaria és una doble sensació d'alleujament i de ràbia: per una banda hi ha l'alegria que suposa que s'hagi absolt els cinc acusats, i, per l'altra, la indignació que provoca que l'evidència trigui set anys a imposar-se. Set anys per decidir que el tancament d'un diari és inconstitucional i que les presumptes vinculacions amb banda armada es van construir sense proves, amb guàrdies civils declarant que reconeixien que no s'havia investigat si la línia del diari era de suport a ETA o no, cosa que fa incomprensible la imputació. Això què és?

I, a més, s'ha d'aguantar el cinisme sense límits dels partits nacionalistes (PSOE i PP, esclar) dient que es congratulen perquè tot plegat demostra que la justícia espanyola funciona i que estem en un estat garantista. Després d'un calvari com aquest, amb el tancament d'un diari que és, només per començar, un atac a la llibertat d'expressió; amb treballadors que se'ls fa fora de la feina per ordre judicial; amb els processats patint tortures; amb els 1500 accionistes amb un pam de nas; amb set anys d'espera per determinar no només que tot és mentida sinó que no es va aportar res perquè semblés que era veritat; amb tot això podem parlar alegrement i infantil d'un estat garantista?

La veritat ha esclatat als nassos de l'estat, aquesta vegada, però quantes vegades succeeix això mateix? El cas d'Egunkaria no és un cas aïllat, n'hi ha que ho sabem prou bé. A casa nostra el record del 92 n'és l'exemple més esgarrifós, per molt que ara un dels màxims responsables d'aquell disbarat repressiu sigui elevat a la categoria de màrtir de la democràcia. No tenim sort de tenir un sistema garantista; el sistema és el problema, perquè el més greu és que no hi va haver cap error quan es va decidir processar aquests cinc ciutadans, sinó que hi havia plena consciència del per què es feia.

I ara caldra veure què passa: com i qui assumeix la reparació de tot aquest despropòsit, perquè si de debò hi ha justícia, les associacions fanàtiques, retrògrades, feixistitzants, que van emetre la fatwa contra Egunkaria haurien de carregar amb les conseqüències de la ceguesa que els impedeix percebre la seva radicalitat antidemocràtica. I tot amb tot, hi ha mals que s'han fet que ja són irreparables.

Ganxons

2010-04-08T20:22:00.002+02:00

Una altra d'aquestes ocioses jornades vam aprofitar-la per endinsar-nos pels dominis ganxons, allà on fa una mica més de cent anys va néixer el terme que va fer fortuna per designar aquest tros de litoral del país de la mà de Ferran Agulló.
Si bé Sant Feliu de Guíxols té un passeig de mar agradable, fet amb gust i que convida a estirar-hi les cames, la primera línia pateix del mateix mal que moltes de les poblacions de la Costa Brava: una avantguarda d'apartaments en franca competició per mostrar la seva manca de gràcia, quan no directament la seva lletjor. Un recordatori dels desastres de l'urbanisme perpetrats arreu i a la costa en particular, que bé prou té les seves característiques específiques. Un dels pocs que se salva d'aquest tram és el Casino “La Constancia”, conegut localment com a Casino dels Nois, en contraposició al que fou conegut com a Casino dels Senyors, una divisió social de l'oci força estesa arreu del país (a Parets mateix teníem el Cafè de Dalt i el Cafè de Baix que es diferenciaven per la mateixa raó que els dos locals ganxons). El fum, les cartes i la parròquia habitual i jovenassa conviuen a “La Constancia” encara avui amb els qui, estiuejants, passavolants, s'hi apropen per dinar per quatre rals.
Més endins hi ha el patrimoni més granat de la vila, capitanejat pel Monestir i la seva Porta Ferrada (ss. IX-X), un dels emblemes de la vila. A tocar de l'edifici, i aprofitant una de les múltiples fires artesanes que se celebren en dies festius a tota una tirallonga de viles de la costa (i de l'interior), els abnegats voluntaris de Guíxols Decideix recullen vot anticipat per a la convocatòria del 25 d'abril (la de Parets i Lliçà). Una de les coses més interessants de tota aquesta història, dels referèndums populars, vull dir, és la solidaritat immediata que hom experimenta amb les plataformes d'altres viles, l'intercanvi d'impressions, d'idees i recomanacions; poder parlar amb gent a qui no coneixes de res, engrescada, que esdevé còmplice tot d'una. I t'acabes desitjant sort.
Pels carrers del centre hi ha algunes cases de ganxons il·lustres: la d'Agustí Calvet “Gaziel”, on una placa testimonial certifica que allí va arribar al món el cèlebre periodista de La Vanguardia. Encara més enmig, gairebé al mateix dret del Casino dels Nois caminant d'esquena al mar i en un carrer costerut hi ha els fruits de la flamant restauració de la Casa o Museu Irla, la que fou casa del president de la Generalitat a l'exili. Una exposició permanent en fa un repàs de la vida i trajectòria política a la primera planta. A baix, la cosa s'ha reconvertit en un deliciós espai per a concerts. No cal dir que el retrat és hagiogràfic, només faltaria; tampoc me l'esperava d'una altra manera. A mi el personatge sempre m'ha semblat un titella d'en Tarradellas en la seva etapa a l'exili, una època en què es va veure superat per les circumstàncies, que el van empènyer a exercir un paper que potser ell mateix no va voler ni cercar. Bé la història és així, i de vegades situa els homes i els fets més enllà de previsions o anhels personals.

Martinet i les guerres dels altres dies

2010-04-07T00:36:00.003+02:00

Durant aquests dies de desconnexió de la quotidianitat més feixuga m'he permès el luxe de trepitjar diferents racons d'aquest país nostre d'esperit estiregassat i rostre malmès.

Un d'aquests racons, un d'especialment malmès m'atreviria a dir, és la vall pirinenca de la Cerdanya. Com bé sabem la comarca ceretana està trossejada entre dos estats (francès i espanyol) i dues províncies d'un d'ells (les províncies espanyoles de Lleida i Girona), amanit tot plegat amb la cirereta de l'oblit clamorós de Llívia a l'altra banda de la ratlla de França. Ja és curiós que un dels elements gastronòmics més emblemàtics d'aquesta terra sigui precisament el trinxat...

I és justament gràcies a aquesta condició fronterera a la qual ha quedat condemnada la comarca que avui podem passejar entre el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, un bocí de la paranoica línia defensiva que es va construir al llarg dels Pirineus (des d'Hendaia fins a Portbou, coneguda com a línia P o línia Pirineus) als anys quaranta per tal prevenir, per part del règim franquista, una invasió militar aliada provinent de l'Hexàgon.

Bé, avui ens pot semblar paranoica aquesta infraestructura (la Línia Maginot no era paranoica, era imperfecta), però, com s'ha de fer sempre, vist des del seu just context, no ho és tant, ni de bon tros. Justament quan explico, a aquells qui em volen escoltar, la lluita del FNC contra la flamant dictadura que estrenava Espanya i com es va enfocar als anys quaranta (també, esclar, per part d'Estat Català, el POUM, etc.), el que cal entendre és això: la resistència d'aquells anys va fonamentar els seus esforços immensos (hi va haver cost humà, hi va haver sang) en la solució aliada, en la vinculació del règim de Franco a la resta de col·legues feixistes europeus i en la necessària intervenció a l'estat espanyol una vegada s'haguessin liquidat del tot les forces de l'Eix. És prou conegut com els militants del Front, malgrat les penúries econòmiques que passaven, rebutjaren totes les gratificacions ofertes pels serveis aliats pels qui es jugaven el coll en pro d'uns compromisos (intervenció contra Franco, reconeixement del “problema català”) que salta a la vista que no es feren efectius ni pel Deuxième Bureau, ni per l'Intelligence Service, ni per cap oficina diplomàtica, ni per ningú. I de la mateixa manera que els resistents catalanistes, i altres, empenyien en aquesta direcció, els franquistes temien un desallotjament armat provinent de fora i és per això que d'una banda es va procedir a la fortificació i, hàbilment, de l'altra a jugar la carta anticomunista que tant de rendiment havia de donar (fins el 1975 i més enllà, de fet).

Així que, amb previsió, mirant horaris i telèfons abans d'atansar-se a l'espai museïtzat, no com el qui signa, per cert, hom podrà gaudir a l'aire lliure d'aquests vestigis recuperats que mica en mica van esquerdant el mur d'amnèsia que es va construir quan aquell dictador amb veu de canari flauta però amb urpes letals, va treure, per fi, el bitllet per a l'altre barri.

I ja que estem immersos en recomanacions i que el Parc dels Búnquers està vinculat al Memorial Democràtic llegiu els que ens en diu, d'això darrer, en Joan Pérez aquí.

Rapinyaires

2010-03-23T11:32:00.003+01:00

Un parell d'energúmens disfressats de periodistes s'han presentat a Lliçà d'Amunt aquest matí. Diuen que volen saber què en pensa el personal de l'afer de mossèn Valentí Alonso, rector de les parròquies de Lliçà d'Amunt i Lliçà de Vall, petita bomba local difosa ahir al 9 Nou i avui a l'AraVallès. Són de Telecinco, ni més ni menys.

És impressionant que de pressa i que bé fan la feina aquestes emissores en el seu terreny: la rapinya de temes escabrosos, truculents, llefiscosos i pudents. La femta social és allà on es rebolquen els porcs televisius. I de merda, l'Església catòlica, apostòlica i romana, n'ofereix a cabassos...

Desafecció política i postfranquisme

2010-03-18T19:21:00.005+01:00

Sempre he admirat en Josep Fontana. La seva forma d'analitzar el passat és tota una referència per a aquells i aquelles que ens dediquem, més o menys, a això: a l'estudi de la història i a entendre la ciència històrica com a una eina de transformació de les mancances del present i, en conseqüència, de construcció d'un futur més lliure i més just. Almenys jo ho entenc així i sempre he entès també que aquells qui necessiten un futur més lliure i més just són les persones i els pobles.
Ell no s'ha cansat d'apuntar-la, aquesta manera de veure la història, i ho ha fet en les seves obres d'anàlisi històric i historiogràfic. Ara ja no ho sé, espero que així segueixi, però a molts dels de la meva promoció de contemporània a la UAB ens va fascinar la seva obra "Historia. Análisis del pasado y proyecto social", on, per cert, es reparteixen bufetades a tort i a dret.
A "La construcció de la identitat" (Editorial Base, 2005), una obra bastant recent que és alhora una mena de miscel·lània d'articles i conferències de l'historiador, hi ha com sempre algunes postures prou suggerents.
Una d'elles ens remet a aquest fenomen tan d'actualitat que ha estat qualificat com a "desafecció política", del qual ja n'he parlat i que vindria a sintetitzar l'allunyament de la ciutadania de la classe política. L'altra és una visió molt dura i crítica de l'anomenada transició política i dels seus presumptes protagonistes (o herois). I no cal dir que una i altra cosa, desafecció i transició, van més lligades del que ens pensem.
L'arrel de tot plegat se situa en el moment de la mort del dictador i com la dirigència del règim va anar pactant amb les forces de l'oposició (segons com s'anaven desenvolupant les coses: res de plans preconcebuts ni rumbs preestablerts ni altres mandangues) per tal de construir una sortida impune i digne per a un règim mig estiragassat que ja es veia que no podria sobreviure al seu líder sense efectuar cap retoc.
I això és el que es va fer: retocs aquí i allà, jugades intel·ligents i control del tempo per part de Suárez i el seu entorn, en connivència amb González i Carrillo, fonamentalment. Un procés ben conduït i ben finalitzat com en donen fe la pervivència de la monarquia o l'activitat de polítics com Fraga o Rodolfo Martín Villa que, políticament, també moriran al llit.
Però no és només això: la gestió de la configuració del postfranquisme, en el qual encara estem instal·lats, es va fer des de dalt i així s'inaugurava una concepció de la democràcia (la que s'ha imposat a l'estat espanyol i, esclar, als Països Catalans al sud de l'Albera) totalment vertical, que ha espremut la representativitat al màxim (en favor, òbviament, dels delegats de la ciutadania) convertint el règim espanyol en una partitocràcia tancada. La ciutadania és exclosa des d'aleshores de qualsevol decisió (important o no), els acords es prenen al marge de la societat civil (organitzada o no) i només en determinats moments es crea una il·lusió d'amplitud social en la presa de decisions: quan es convoquen els anomenats agents socials a taules de negociació; és a dir, fòrums creats per i per a els propis puntals del règim actual: partits polítics, sindicats dòcils i esgrogueïts i empresaris. Fontana defineix aquest estat de coses així: "Una pràctica de negociacions per dalt, d'acords poc transparents entre dirigents, ha acabat allunyant els partits del contacte amb el conjunt de la societat, que no pren part en la vida política com ho feia en els temps anteriors a la Guerra Civil, quan centres republicans, ateneus populars i Casas del Pueblo eren els punts de contacte entre els ciutadans i els seus representants".
Però com deia, això no només succeeix a escala espanyola: aneu a sentir alguna conferència, xerrada, acte o el que sigui en què hi participi Jordi Pujol; n'hi ha per esgarrifar-se. Un altre exemple de rabiosa actualitat: la Llei d'Educació perpetrada per Ernest Maragall se'ns ha vengut com un gran èxit, fonamentalment pel consens aconseguit. Consens? Mestres, pares i alumnes en contra, una desena de vagues acumulades... i això és consens? Sí, perquè els partits polítics ho van pactar. Així de clar (els mateixos consensos s'apliquen, sigui dit de passada, quan ens volen fer entrar Quarts Cinturons, transvassaments, o MATs, amb vaselina o sense).
Per tant, i des d'aquest punt de vista, resulta obvi que la desafecció no prové de tot el procés estatutari de la comunitat autònoma catalana (tot i que la pot haver aprofundit, està clar) i un dia rere l'altre són més els ciutadans i ciutadanes que s'adonen que aquest tinglado és insostenible, fet, fins a certa manera, lògic: noves generacions que no arrosseguen les hipoteques de la malanomenada transició (en tot cas, arrosseguen una altra mena d'hipoteques) i forces polítiques i socials que en el seu moment no van voler combregar amb rodes de molí van enfortint la musculatura: i les consultes sobre la independència hi ajuden considerablement i ens ajuden a madurar socialment i democràticament.
Hi han eines, sempre n'hi han hagut, però potser avui n'hi ha més, i cal aprofitar-les: per exemple, els grups de poder no controlen en exclusiva els mitjans de comunicació i això ja és una petita victòria, hi ha propostes polítiques que han reviscolat amb força (i justament no penso en les opcions cabdillistes de Laporta i Carretero), hi ha perspectiva històrica i la sensació que la pressió popular pot, de forma efectiva, esquerdar l'estantissa organització política que ens va caure al damunt fa ja més de trenta anys. Cal aprofitar-ho, doncs.

Zweig

2010-03-11T20:22:00.002+01:00

Llargament havia esperat el moment d'escometre una obra d'Stefan Zweig, i per fi n'he pogut gaudir d'una de cap a cap. Les meves llacunes bibliogràfiques són prou bastes, no tinc cap mena de mania en admetre-ho, i entre les absències s'hi comptava l'escriptor austríac. Ara ja no.

El món d'ahir, és un llibre de memòries prou personal, però no personalista. M'explicaré. Zweig, a través del propi recorregut vital ens apropa a l'escenari de l'Europa que transita del XIX al XX, el món que s'enfonsa amb la Gran Guerra, l'stand by d'entreguerres i el desastre final que suposa l'arribada de Hitler al poder i l'inici de la II Guerra Mundial. És, per tant un relat que ens allunya de l'autobiografia més clàssica per apropar-nos a una manera d'entendre la vida (des d'una visió cultural cosmopolita) en un temps-espai ben concret (Europa, des de finals del vuit-cents fins a mitjans del nou-cents), tot plegat amb un ritme literari gens feixuc, ans al contrari (cinc-centes pàgines llargues ben fàcils de digerir).

Ara bé, cal tenir presents aquests paràmetres per enfrontar-se a l'òptica d'Zweig. Servidor és un apassionat d'aquesta Europa convulsa, especialment la d'entreguerres, i transitar de la mà de l'autor per l'ambient literari, cultural i intel·lectual de l'època és prou estimulant. Veure desfilar per les pàgines d'aquesta obra a Teodor Herzl, Rilke, Strauss, Freud, amb qui l'autor va tenir-hi tracte i amistat personal, o d'altres com Lenin, Ravel, Bartók, Trotski, H.G.Wells, als quals va conèixer, en un context històric en què se succeeixen dirigents com Wilson, Mussolini, Chamberlain, Hitler, Daladier, Dollfus... i s'esdevenen les caigudes dels imperis, la Revolució Russa, la guerra civil espanyola o l'ascens del feixisme, ens pot ajudar a dibuixar l'alçada del personatge o l'atractiu sociopolític de l'època.

Tot i això, si bé és lloable el pacifisme insubornable d'Zweig (heroic, durant la Gran Guerra) i la seva voluntat de traslladar aquesta idea al continent com una entesa cultural (Europa com a comunitat), no es pot negar un cert elitisme i una ingènua candidesa en alguna de les seves apreciacions. L'ensorrament de la moral burgesa de preguerra, la moral de les elits dirigents d'on prové l'autor austríac (és fill d'una família jueva acomodada), no és evocada amb nostàlgia, però creure que tot aquest món envernissat de seguretat fou corromput només per l'arribada de diferents ideologies alienes a, per exemple, el tarannà austríac, com si les diferents nacionalitats englobades en el vell Imperi austro-hongarès fossin d'allò més felices o el proletariat estigués satisfet de les estructures de dominació, sense aspirar a transformacions d'arrel en els paràmetres de submissió a què estaven sotmesos, només es pot proferir des d'una talaia un pèl despreocupada pel batec real de la societat. Per a dir-ho més clarament, els estiuejants que se n'anaven a banyar-se i fer bronzo a la costa belga o al mar del Nord, no eren representatius de la majoria de la parròquia europea de l'època.

Malgrat tot, Zweig serà recordat, amb justícia, per la seva tasca de reivindicació d'entesa entre els pobles i de combat intel·lectual compromès amb aquesta causa. No en va, es va refugiar a Suïssa durant la Gran Guerra i els nacionalsocialistes el van situar ràpidament en el seu punt de mira, agreujat tot plegat pel seu origen jueu. Stefan Zweig es va suïcidar el 1942 a Brasil convençut de la victòria de les forces de l'Eix en la guerra.

El món d'ahir és doncs el testimoni d'un europeu que va creure en una unió cultural del continent fins la fi dels seus dies i que va predicar amb l'exemple mentre l'odi no es va instal·lar del tot en la cancelleria del Reich i va esmicolar les expectatives benintencionades (i un pèl quimèriques) d'aquest gran talent de les lletres germàniques.

El 28-F, en calent

2010-02-28T21:01:00.004+01:00

No veig gratuït, ni electoralista, ni triomfalista que ens tornem a felicitar aquesta nit. El fet que aquest procés vagi fent camí ja és, de per si, una petita victòria. Democràtica i nacional. Perquè la nostra voluntat de ser i de decidir el nostre futur va lligat, com així ho estem veient, a un aprofundiment de la democràcia. Hi ha manca de democràcia a l'estat espanyol, i la que hi ha és de mala qualitat: va néixer viciada, amb importants defectes de forma i de fons. Això ja ho sabíem, però no per aquest fet ens ho hem de callar, i no ens ho hem callat. Molt bé.
Però més enllà de tot això cal analitzar bé la jornada d'avui, tant de cara al 25 d'abril, com de cara al nostre futur en general (i no em refereixo a les eleccions regionals del novembre a la Comunitat Autònoma Catalana, d'on no crec que en surti res de massa interessant). Els resultats de participació ja hi són (21%), i no ens hi hem d'encaparrar, però val la pena potser que en tinguem en compte la tendència que semblen oferir. I aquesta tendència sembla d'un petit estancament a la baixa: a les dificultats de tenir les institucions autonòmiques i estatals en contra, al silenci informatiu, a la manca de mitjans i recursos, a tot això i més, s'hi ha d'afegir, potser, i en calent, que l'efecte de la novetat ja no hi és i que l'immens poder que tenim en contra n'ha après, i molt, des d'aquell 13 de setembre a Arenys de Munt. Han entès que un combat a la callada els beneficia molt més, que allò de no parlar d'una cosa és condemnar-la a no existir. Sobretot això ho entenen els portaveus i garants de l'ordre autonòmic establert com La Vanguardia, El Periódico o TV3.
També és important que refermem el caràcter cívic de tot plegat, així com el rigor i la seriositat amb què es du a terme el procés, perquè en les condicions en què es treballa és digne d'elogi i una mostra de maduresa que ja voldrien molts. L'extensió del dret de vot als immigrants, als joves de 16-17 anys, la introducció del vot electrònic, les garanties amb què es realitzen les consultes... És un procés dut a terme amb molta més pulcritud que no pas la darrera contesa electoral europea on l'estat espanyol es va comportar com una república bananera en el recompte (i abans), o en les eleccions autonòmiques gallegues, o balears, o als EUA. I també deia això del caràcter cívic, perquè és important que no deixem als polítics que se n'apropiïn: aquesta vegada els pertoca menys que mai, a ells, que justament ens condemnen a referèndums alegals, de mentida, perquè no tenen la voluntat de fer-ne un de debò.
Així que prenem-ne nota, de tot plegat. Felicitem-nos aquells qui creiem en democràcies reals i més directes, populars i adultes, valentes i responsables, però no ens podem relaxar. Cal molta més feina encara, i cal que el 25 d'abril, que és aquí, a tocar, ens intentem superar una altra vegada. A la nostra comarca, per començar, on els "meus" tres pobles decideixen: Parets, Lliçà d'Amunt i La Garriga, i també les seves dues principals ciutats, Granollers i Mollet. Però també cal treballar a tot el país: tot. I vull dir tot.
Hi ha feina, doncs.

Me'n vaig a Badalona

2010-02-17T13:02:00.006+01:00

Dissabte a Badalona, a la sala Els Genis, a tocar del passeig de mar, i primer bolo amb maqueta; és a dir, primer bolo amb merxandatge.

No hi havia estat mai a Badalona (si descomptem l'Ikea). I veus, gràcies als Slims, ara hauré visitat les tres ciutats més grans del Principat.

Quines coses.

Alhambra

2010-01-30T18:02:00.003+01:00

Avui he vist a l'AraVallès que finalment s'ha esvaït el dubte que planava sobre el Cinema Alhambra de La Garriga.
Abans d'ahir vaig enviar l'article i vaig decidir ser prudent i no citar les sales que seguirien el tancament patronal i les que no. L'Eduard Mas va inquirir-me sobre l'Alhambra i li vaig respondre el que molta gent devia haver vist, com jo mateix: el Cinema Alhambra sortia a la llista roja (i gualda) dels cinemes que feien lock-out. Glups. Tot i així em vaig resistir a creure-ho, com va fer altra gent a qui li vaig comentar.
I, per sort, la incredulitat que ens assetjava anava en el bon sentit: l'Alhambra no tanca (com tampoc ho farà l'Esbarjo Verdi de Cardedeu) i s'embolcalla d'una capa més dignitat. N'afegeix una més a les que ja lluïa.
És per això que sales com l'Alhambra, o com l'Esbarjo, que ja es mereixien el favor del públic, ara ens mostren un motiu més de respecte i reconeixement.

Pampallugues

2010-01-28T23:04:00.003+01:00

Tota la tarda picant de dits sobre el contrast de blanc sobre negre de les tecles. Tarda, vespre i nit.
Els dits no se'n ressenten gaire, però; més aviat són els ulls i el cervell, que hores d'ara, ja sua una mica.
Preparar esbossos d'arguments per a conferències, redactats per a plataformes d'aquestes decidides, article per l'AraVallès, tasques de difusió Slim, tot mentre rumies en textos per dossiers de presentació de grups crustacis, guions d'actes multitudinaris, relats que veuran la llum o no i plantejaments generals per a redirigir investigacions que començaven a quedar estantisses en arxivadors de coloraines comprats a La Guineu fa anys i panys. I el gmail, el Facebook i l'acústica a punt.
I el primer que et passa pel cap és tornar a seure, tornar-te a enlluernar amb la pantalla i tornar a picar de dits sobre...

Decidint!

2010-01-19T22:54:00.002+01:00

Doncs bé, sembla que la Vall del Tenes pràcticament en ple, incloent-hi Parets i descartant, de moment, Lliçà de Vall, haurà exercit el dret de decidir en format arenyenc. És a dir, a partir d'un referèndum popular sorgit des de baix, organitzat de forma apartidista, amb adhesions individuals de pràcticament tots els colors (hi ha colors polítics que s'automarginen del paisatge cromàtic del futur en llibertat dels Països Catalans: psociates, peperos i brigades dels màrtirs d'Stalin, o PSUC viu), molt voluntarisme, pocs recursos i molta il·lusió. Desafecció zero, senyor president Montilla.

El cas és que de cara el 25 d'abril, justament una de les diades del nostre país, Bigues i Riells, Lliçà d'Amunt i Parets del Vallès organitzaran la consulta. A Santa Eulàlia ja tenen la feina feta.

Segurament ja és un bon símptoma que això estigui passant, i d'aquí a l'abril hi ha prou temps perquè les coses es fagin amb seriositat. Fem-ne una festa, però no perdem el temps; siguem conscients de les nostres forces i actuem en conseqüència. De força en tenim més de la que pensem, però ens cal saber-la administrar.

Parets decideix

Lliçà d'Amunt Decideix!

Horta fa pudor de socarrim

2010-01-16T17:50:00.005+01:00

La utilitat social d'un partit com ICV no m'ha quedat mai gaire clara, però des del seu aterratge al govern de la Generalitat de dalt encara n'estic menys convençut, sobretot des que es va perpetrar la segona versió d'aquest artefacte polític conegut com a tripartit.

A banda de les bondats repressives amb què ens ha obsequiat el líder de la formació, Joan Saura, des de la seva conselleria d'Interior, aquest partit ha desgranat un altre mostrari de despropòsits des de l'altra parcel·la de poder que li pertoca en aquest gran govern civil en què s'ha convertit el govern de la comunitat autònoma de Catalunya. Com tothom sabrà, aquesta altra parcel·la a la que em refereixo no és altra que la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge, una àrea que qui més qui menys preveia que recauria en els autoanomenats ecosocialistes d'una forma, diguem-ne, natural, tenint en compte que aquest partit s'ha adherit l'epítet d'ecologista.
Doncs bé, si prou lamentable va ser la gestió de la crisi de l'aigua amb el colofó d'aquell eufemisme de la captació temporal i reversible d'aigua per evitar pronunciar la maleïda fórmula de transvasament, que és del que es tractava, la cirereta que ens ofereix el conseller Baltasar per cloure la legislatura també té a veure amb les Terres de l'Ebre. Parlo, esclar, de tot l'afer de l'incendi d'Horta de Sant Joan (de principi a fi), en el qual, recordem-ho, hi van perdre la vida unes quantes persones. No és poca cosa, doncs.
Resulta que l'any passat hi va haver un virulent incendi, resulta que s'hi van morir bombers, resulta que el llamp, encabat, no hi tenia culpa, sinó que foren dos podrits els qui van desencadenar aquell infern mortal... I resulta que ara se sap que Medi Ambient autoritza l'explotació d'una mina en la zona cremada.
Perdoneu l'acudit fàcil, però fa pudor de socarrim. La zona on s'autoritza l'extracció de minerals per a la producció de materials per a la construcció és dins l'espai protegit del Parc Natural dels Ports, està inclòs en la Xarxa Natura 2000 i consta com a Espai d'Interès Natural: hòstia! Sort que aquesta zona gaudeix de totes aquests consideracions que si no...
Però si a més, la sol·licitud per a dur a terme aquesta activitat per part de l'empresa extractora és del 2006 i s'aprova ara, després de l'incendi, d'un incendi provocat per dos subnormals, tot plegat podria voler dir, que tan tocats de l'ala, aquest parell no ho estaven i algú els va passar una minuta per la feina feta. No té aires d'escàndol tot plegat? És lícit que un home com Baltasar ocupi una conselleria? Ens mereixem tan poca cosa?

Edito: acabo de veure a Vilaweb que un estudi va descartar a l'agost el llamp com l'origen de l'incendi d'Horta de Sant Joan i assenyalava que aquesta era una versió "impossible, infundada i matussera". Algun dubte més sobre la solvència del cap del Departament?

La ignorància no té límits

2010-01-11T13:49:00.003+01:00

En efecte, hom mai pot estar segur de fins allà on arriben els límits de la ignorància. I que consti que parlo per mi mateix. Sí, sí, mai pots saber com de bast és el teu propi desconeixement: cada dia s'aprenen coses noves, fins i tot d'un mateix, ves per on. I no és allò de no saber com respondràs en situacions límit, no, perquè podem convenir que això entra al terreny de l'especulació, són certeses aproximades, un estar a l'expectativa que, més o menys, a tothom se li suposa. No em refereixo a això, doncs.
Resulta que un paretà anònim, però “no exiliat” (en un agut sarcasme dirigit a mi mateix) ha deixat un comentari al meu darrer article publicat a l'AraVallès que diu, textualment: “Tots coneixem a Parets les vinculacions de Roger Prims amb NOPP i el seu estil "tan democràtic"”. Caram! He quedat ben parat. He deixat la pàgina oberta i l'he ensenyada a casa amb un: tu en sabies res, d'això? El rostre de perplexitat de la Xell ha estat el mateix que el meu. He interpel·lat els meus pares i tampoc en tenien coneixement, primera notícia. Estupor generalitzat. Però és que a més, potser el més greu no és ja que jo no sàpiga quines són les meves vinculacions amb el NOPP, que ja ho és, sinó el fet que aquest anònim digui que “tots coneixem a Parets” aquestes vinculacions. Bo! Tothom a Parets sap no només que tinc vinculacions amb el NOPP, sinó també la naturalesa d'aquesta relació. No me'n sé avenir.
Faig un repàs mental, ràpid. A veure, eleccions municipals del 2003, per primer cop es presenten la gent del NOPP i em diuen si vull anar a les llistes i jo els dic que no. Després hi ha les eleccions del 2007, en què el NOPP es presenta per segona vegada; em tornen a demanar si vull ajudar-los i jo els torno a dir que no. Enmig, i fins a dia d'avui imagino que aquesta agrupació política ha fet desenes de reunions, a les quals no m'han convidat, per la poderosa raó que no sóc un d'ells i jo no hi he anat per la mateixa regla de tres. Potser sí, potser aquest és un primer punt de coincidència sospitós que jo no havia tingut en compte. No se sap mai.
Perquè de cap manera vull creure que aquest paretà no exiliat extregui les informacions de les xafarderies infantils de bar o de reunió de partit, que més o menys deu venir a ser el mateix. Imagino que si té dos dits de front ho sap de forma fefaent i no es deu creure el primer que li passa per les orelles, de la mateixa manera que rebat el primer comentari, d'un tal Paco, en el qual l'individu en qüestió insinuava algunes pràctiques de nepotisme per part de l'equip de govern només perquè el director de l'emissora municipal de ràdio i futur director del nou consorci de televisió comarcal és parent directe de l'alcalde. L'acusa de demagògia barata per aquest fet, però en canvi fa gala del mateix analfabetisme funcional que denuncia quan es tracta d'establir vincles entre persones i partits al poble. Només per tranquil·litzar-lo una mica li diré que si se'n va fins a Lliçà d'Amunt potser allà els vincles d'un servidor els trobi amb ERC. Això sí, partint del mateix rigor de parvulari del que es val per determinar veritats absolutes a Parets.

Impresions del 13-D (2): una crònica de la jornada

2009-12-18T01:16:00.001+01:00

El vot i el fred i el nostre dret. Article publicat a AraVallès.cat el 14-12-2009

Aparquem prop del carrer Major. Hi ha dues pancartes, una amb el groc viu que identifica la CUP i l’altra, de fons taronja, de la plataforma que organitza el referèndum a Sant Celoni i La Batllòria, on som ara. Passem pel costat d’unes pintades, una apologètica de Terra Lliure i una altra que proclama que “La Batllòria no és Sant Celoni”. Aquí, doncs, el sentiment independentista és, podríem dir-ne, polièdric. Molta tranquil·litat, dia rúfol.

A la plaça de l’església hi sona un bolero: és el disc de La Marató. Uns i altres comparteixen espai. Hi ha un senyal de prohibit aparcar just en la intersecció del carrer Major amb la plaça: “A partir de les 8:00. Diumenge 13 de desembre 2009. Actes festius”. En efecte, avui se celebra una festa; una festa democràtica.

A càrrec de la mesa hi ha la Mar, en Josep, l’Annabel i la Marta. Són dos quarts d’una i ha votat a la vora d’un 10% del cens. Les noies m’expressen, tot alhora, sorpresa i satisfacció pel fet que m’hagi desplaçat fins a La Batllòria: “la gent normalment passa de llarg”, diu l’Annabel. Els dic que és el lloc que he triat per començar. L’alegria és més explícita.

La Marta és d’Arenys de Munt i n’està orgullosa. Avui viu la festa amb la satisfacció no només de venir amb la feina feta, sinó de formar part dels qui van proferir el crit amb què va començar aquesta allau.

Al cap d’un estona s’apropa per votar un xicot. Va endiumenjat, per dir-ho d’alguna manera, amb un xandall del Real Madrid Club de Futbol i parla un català molt tancat, no ben bé de La Batllòria, sinó més aviat de Càceres. Això és el que interessa: que aquesta parròquia voti. El que sigui, però que voti. El que ja no ha entès és això que li demanessin el suport perquè TV3 es veiés al País Valencià si ell aquí no podia veure el Canal 9. “Però, tens TDT?”, “si, claro”, “doncs ho hauries de veure”, “si, una vez la encontré, pero la volví a perder”. En fi.

A Sant Celoni quatre meses desafien el fred creixent que va envoltant aquesta jornada. Són a la banda dreta de la plaça, mirant cap a l’Ajuntament, davant de Can Ramis (s. XVIII hi diu a la placa). Un cantautor no aconsegueix atreure una massiva atenció de la concurrència: plega veles sense dir ni ase ni bèstia.

M’adreço a en Jaume Figueras, membre de l’organització, que em transmet totes les seves impressions sobre la jornada. Mentre la fem petar, a l’altre punta de la plaça, mirant de cua d’ull i amb pas lleuger, circula en Joan Castaño, ex-alcalde de la vila pel PSC i desallotjat en la present legislatura. Em comenten que pateix una síndrome per la qual encara es pensa que ostenta la batllia i actua en conseqüència en els actes públics, fent salutacions a tort i a dret. Avui no és el cas. El paperot del PSC, és un dels fets més comentats per tothom.

Al Cafè de la Plaça de Cardedeu, on dinem, comentem això amb en Blai i la Montse. Això del PSC i de la premsa regionalista del Principat. Però avui és un dia d’il·lusions, de sensacions en positiu. És per això que en Blai m’ensenya les fotografies de les cues per poder votar al centre, un lloc on hi ha certa animació, fressa, activitat frenètica. Mentre parlo amb la Marta Cordomí (responsable del col·legi en aquella franja horària) entra gent a votar, es resolen dubtes tècnics en veu alta. Que Cardedeu té avantatge respecte Sant Celoni i La Batllòria ho demostra el fet que no es vota al ras: aquí s’està calent.

Em trobo amb en Ricard Ginjaume que s’ofereix a fer-me una ruta per tot l’operatiu: comencem per la seu logística de la campanya, un local habilitat ad hoc allà on abans hi havia hagut el Cibercafè Xacs. Hi ha ordinadors on es van rebent i introduint dades, s’hi faciliten acreditacions i hi ha una pantalla de seguiment amb les dades que va oferint la web de Catalunya Decideix. Allí els membres de la coordinadora van discutint sobre el discórrer de la jornada a Cardedeu i a la resta de pobles del Principat que ja han perdut la vergonya i la por. En Ricard em diu que fins i tot posen vídeos de motivació per als membres de l’organització i, encabat, riu sorneguer. No sé si creure-m’ho.

El col·legi del barri de l’Estalvi (“no dels Estalvis”, puntualitza en Ricard) és més lluminós i més ampli. Aviat seran les sis de la tarda i aquí la cosa es comença a animar. Ens desplacem fins al tercer dels col·legis, al Poble Sec, més tranquil, més acollidor, i, sobretot, amb una estufa elèctrica tukson l’escalfor de la qual esdevé una obra de caritat per al meu cos, en un estat proper a qualsevol dels productes de la Sirena. En Ricard no ha deixat el mòbil ni un moment: qüestions tècniques i logístiques l’assalten, a banda d’altres d’índole general (“Néstor, on t’has fotut?”). Em comenta tots els detalls que envolten la jornada: urnes mòbils per als qui no s’han pogut desplaçar, anècdotes, participació (la gran preocupació), el lloc on s’han de proclamar els resultats...

Amb en Ricard hem estat d’acord en pràcticament tot, fins i tot, en què, un altre dia, el recorregut el farem en cotxe.

Impressions del 13-D (1): una valoració general

2009-12-15T10:36:00.008+01:00

Ja han passat un parell de dies des de la primera gran onada de consultes populars i es pot dir que la digestió de tot plegat es pot anar fent amb més calma. És evident, però que en alguns sectors, justament, està costant de pair el que va passar diumenge (o potser el que va passar ahir dilluns?) i que aquesta calma és més aviat tensa.

En primer lloc, en la meva modesta opinió, jo, que no represento a ningú i que només parlo en nom meu, crec que cal valorar positivament la jornada de diumenge. Cal estar-ne satisfet per diverses raons que ja han estat àmpliament comentades i que jo comparteixo:

Abans de la pròpia celebració dels referèndums, consultes o com calgui dir-ne, ja hi havia un èxit relatiu: el fet que hi hagués més de 15.000 persones mobilitzades per la cara, ja diu molt de la il·lusió i força que empeny aquest poble quan s'ho proposa. L'exercici col·lectiu de voluntarisme, entrega i generositat em sembla digne d'elogi, i jo que l'elogio.

El ressò internacional: des d'Arenys i gràcies a les consultes, ens estan situant al mapa a molts llocs. Catalunya (bé que majoritàriament només es refereixen al Principat) i la seva causa per la llibertat, o la seva pròpia existència com a realitat nacional, han gaudit de més publicitat ara que en les atzagaiades provincianes de les Olimpíades (que només va servir per a donar a conèixer la marca Barcelona al món i, per tant, començar a degradar la ciutat)o el Fòrum. Observadors internacionals que ho han viscut de ben a la vora i mitjans de tot el continent europeu i fins i tot dels EUA han parlat de nosaltres; i, gràcies al bon criteri d'oferir el dret a vot als immigrants, de retruc hem captat l'atenció del gegant informatiu del món àrab: al-Jazeera. Deunidó.

Els resultats obtinguts són bons si ho contextualitzem tot com cal: en referèndums oficials en què s'aboquen carretades de quartos, en què tots i cada un dels mitjans d'aquesta part del país no paren de bombardejar de forma descarada (espais gratuïts de propaganda electoral, blocs electorals als informatius televisius i radiofònics, debats, entrevistes), en què els censos sí que són operatius, en què hi ha més hores per votar, en què es disposa d'una maquinària, en definitiva, infinítament més potent es miri per on es miri com tota persona amb dos dits de front sabrà. I en què els aparells dels partits no hi han participat, a banda dels del PP, de Ciudadanos (si és que li funciona, l'aparell) i, sobretot, del PSC, que sí que hi han participat: ho han fet en contra. Però, a més, no han fet campanya pel no: han fet campanya en contra de votar en els referèndums (la cirereta: demanar a tots els demòcrates que no vagin a votar. És evident que, a algú, el tupí li comença a fer la perla)
L'independentisme, a cada dia que passa, està situant-se més al centre del debat polític, sobretot al Principat, però també amb fortes ressonàncies a la resta dels Països Catalans i a l'estat espanyol. Vet aquí un èxit considerable de les consultes.

Ara bé, haurem d'admetre que no tot han estat flors i violes, i així ho certifiquen les declaracions d'Alfons López Tena només mig dia després de tancar els col·legis, fer recompte i oferir resultats. I malgrat el to que utilitza el president del CES i militant convergent, des del meu punt de vista desafortunat per la seva inclinació a la prepotència, admeto que hi ha part de raó en les seves paraules. Per què s'ha produït un diferencial d'almenys 15 punts en la participació entre les consultes d'Osona i les de la resta de comarques en el seu conjunt? Modestament crec que alguna cosa deu haver passat, que alguna cosa s'hauria d'haver fet d'una altra manera, perquè no penso en res més que en qüestions de procediment i no pas sociològiques per explicar la diferència entre Vic i Vilafranca, per exemple. O per què la participació a Cardedeu es va quedar en un 26,6% (tenint en compte que hi va haver un contingent d'un 10% del cens que no va poder votar per problemes diversos i que, per tant, d'haver anat tot bé, en aquest poble estaríem a tocar del 40%) quan l'organització del referèndum hi fou exemplar? Seguint amb Cardedeu, l'exemple que he seguit millor, podríem dir-ne que la preparació de la jornada ha estat exhaustiva amb una implicació exemplar dels voluntaris (que n'eren més dels que es veien: hi havia gent que treballava des de casa davant del teclat, a la ràdio), que la campanya no es podia fer millor (debat final Sanchis-Nebrera, inclòs) amb la millor pàgina web de totes les que s'han fet per la jornada... I doncs? No és que trobi dolentes les dades de participació de Cardedeu: les trobo injustes, la gent que ho va aixecar es merreixia més, i potser el problema ha vingut no de dins, sinó de fora: potser calia una coordinació diferent entre les viles que feien el referèndum.

També convé no oblidar que les viles que han registrat índexs d'entre un 10 i un 15% potser haurien d'haver-se esperat una mica més; així doncs, és probable que sigui que sí, que hi hagi hagut una certa precipitació en algunes bandes, fruit de l'eufòria i la il·lusió del moment (certament comprensible). Això sense oblidar que els esforços en aquests llocs són igual de lloables i han servit també per donar ressò al conflicte, a la mala qualitat de l'ADN democràtic de l'estat espanyol (si és que en té), etc.

I finalment hi ha la qüestió de la ILP i de la creació d'una nova força o plataforma política que fa una certa ferum i que em fa sospitar que és l'arrel de l'enfrontament obert entre diversos sectors que tenim a dia d'avui. Perquè hi ha una cosa que em sembla evident: la jugada estava preparada de feia dies i s'ha fet per part d'un grup reduït de persones, sense el consens general i explícit de tota aquesta gent que ha dedicat esforços ingents a la realització d'aquesta festa col·lectiva, com va quedar en evidència en l'edició d'ahir a la nit del debat Àgora a TV3, en el qual Josep Manel Ximenis va quedar en una situació bastant difícil a l'hora de justificar aquest episodi.

Ens cal fer autocrítica: sempre cal! I això no té res a veure amb derrotismes, tremendismes, pessimismes ni altres ismes desmobilitzadors. Al contrari: no ha anat pas malament, però hi ha indicis de que tot pot anar encara millor, i necessitem el millor de nosaltres mateixos per assolir la fita que ens hem proposat.

Cansat i tranquil

2009-12-13T22:40:00.005+01:00

Cansat, sí. I amb una bona galipàndria després de voltar per La Batllòria i Sant Celoni, i per Cardedeu tota la tarda amb en Ricard Ginjaume, sense anar convenientment abrigat, tal i com correspon a un 13 de desembre a tocar de l'hivern. Però com que fins ara no en feia, de fred...

Però tranquil, també. Tranquil perquè ja he enviat la crònica per l'AraVallès. Un petit experiment per acabar de donar cobertura a la jornada del 13-D en què ens hem embolicat l'Eduard, en Joan Negre, l'Eudald Murtra i jo mateix. I tranquil perquè he pogut fer la ronda (que hagués fet igualment) i constatar l'energia popular que mou els referèndums, la il·lusió que els acompanya (i la inversió a fons perdut d'energia física i mental). I content perquè m'ho he passat bé fent una cosa que no havia fet mai, i que et permet parlar i comentar i afegir i puntualitzar i rectificar amb gent que coneixes poc o potser no coneixes de res, com a la Batllòria, o amb tot de cares ben conegudes, com a Cardedeu.

Ja no és el mateix que el dia d'Arenys. És una de les conseqüències del que va passar a Arenys.

I ara a escoltar i llegir cròniques i resultats i dades. I a jeure.

El Vallès decideix!

2009-12-10T23:47:00.003+01:00

Finalment seran més de 55.000 veïns i veïnes de la nostra comarca, el Vallès Oriental, els qui podran expressar la seva opinió el des d'aquesta setmana i fins el 13-D a l'entorn de l'eterna qüestió, aquella que no interessa, aquella que no cal, aquella de la qual alguns fan el fatxenda dient que ja saben la resposta. Aquella pregunta que ningú s'ha atrevit a fer-nos fins que no ens l'hem fet nosaltres mateixos: voleu continuar sent espanyols si-et-plau-per-força?

En aquesta primera onada de consultes, passat el tret de sortida d'Arenys de Munt, la gent de Les Franqueses del Vallès, de Cardedeu, de Sta. Eulàlia de Ronçana, de St. Esteve de Palautordera, de St. Antoni de Vilamajor, de St. Pere de Vilamajor i de St. Celoni, podrà dir el que li plagui. Més endavant en les successives onades de febrer i abril s'hi afegiran La Garriga, Llinars del Vallès, Caldes de Montbui, Mollet del Vallès, St. Feliu de Codines, Sta. Maria de Palautordera i, tot apunta que també a Granollers. Tant de bo la resta de pobles de la Vall del Tenes s'animin, tant de bo Parets s'animi a fer sentir la seva veu!

Com ja vaig dir en un altre lloc, amb permís i amb endogàmia, això serà llarg i hem de saber canalitzar i mantenir aquest formidable estat d'opinió i, sobretot d'optimisme i il·lusió. Ho estem vivint com una festa, i tot plegat es va fent cada vegada més gros i el somni sembla més a tocar. A banda del nerviosisme del PSC i sectors afins (llegeixi's l'editorial conjunta, el manifest de les cases regionals, etc.), hi algunes notícies que ens van encoratjant a seguir endavant: constitució de plataformes per dur a terme consultes a Mallorca, presentació de la plataforma per fer-ne una a Barcelona, la recent enquesta elaborada per la UOC en què més de la meitat de gent del Principat es decantaria pel sí en un referèndum, i, fins i tot, la còpia del model de les consultes en algun poble de la Catalunya Nord... Sembla que la taca vessada a Arenys de Munt es comença a estendre arreu del país i això és molt important.

Ara però, encarem el 13-D, participem (participeu, que jo no puc) i gaudim-ne!

I, esclar, que guanyi el sí.

(servidor farà la ronda per St. Celoni i Cardedeu, per encàrrec d'AraVallès. Per seguir l'actualitat d'aquest dia a la comarca connecteu-vos-hi!)

La dignitat de Catalunya o el regionalisme agònic

2009-11-26T20:14:00.001+01:00

L'editorial conjunta dels dotze principals representants de la premsa de paper de la Comunitat Autònoma Catalana ha provocat, sembla, una certa commoció. Jo no amagaré pas que he quedat una mica sorprès, perquè no m'esperava pas aquesta resposta. Ara, que em produeixi sorpresa no vol dir que comparteixi poc ni gens el fons d'aquesta reivindicació, aquesta mena de pas endavant i ferm que han fet aquesta colla de rotatius d'aquest tros de país.

Per començar, i en paraules de Vicent Partal, això arriba tard. Si volien reivindicar res en aquest sentit, aquesta colla s'havien de posar d'acord abans. Tres anys abans, concretament, quan va ser retallat el text que va sortir de la Ciutadella. Si es volia apostar per la via estatutària, i, per tant regionalista, com a mínim es podia triar la via catalana i defensar-la, i no asseure's a veure com estiregassaven el text. Però demanar-li això, per exemple, a El Periódico, quan just acabar la votació al Parlament els del PSC ja comptaven amb la retallada, ja entra en el terreny de la literatura fantàstica i especulativa.
A més, a mi, tot plegat, em sembla un crit agònic de doble sentit. A saber: per un cantó la defensa honesta del regionalisme, que és una ideologia com una altra, però que no té altra horitzó que la submissió incondicional al statu quo actual, i això és la permanència a Espanya peti qui peti i es digui com es digui (autonomisme, federalisme, etc.); és per això, per assegurar un futur ufanós per al regionalisme, que cal salvar aquest Estatut. Per un altre cantó, i com a revers de l'anterior idea, la crida a salvar el nyap estatutari no és res més que un toc d'alerta a Espanya: què cony dignitat de Catalunya! Aquí el que fa por és que una darrera l'altra les atzagaiades espanyoles facin irreversible l'adéu-siau que molts fa dècades que esperem. És l'única cosa que em crec que pot empènyer els de Can Godó a subscriure l'editorial citada, perquè, de quina dignitat parlen aquells proscriuen la llengua del país de les seves pàgines, aquells qui abominen la reunificació nacional amb la resta dels nostres països i aquells qui criminalitzen a tots els qui, de debò, intenten tenyir de dignitat el nostre dia a dia com a poble? Van reclamar dignitat i respecte quan hi va haver la Fira del Llibre de Frankfurt, aquests llepes de l'arnada i casposa monarquia espanyola?
Finalment, ometre, com es fa en aquesta declaració, el dret de decidir del poble català, no pot ser un involuntari: amb la primera onada de consultes a tocar, només reclamar que es respecti el nostre carnet d'esclaus, és d'una intencionalitat política evident i només respon a l'alarma a què em referia més amunt. El missatge és extern i intern alhora, i ens demostra clarament amb qui no podem comptar en aquest camí que estem fent.

Mayoral

2009-11-19T19:16:00.003+01:00

Assisteixo meravellat a la intervenció de l'alcalde de Granollers, senyor Josep Mayoral, a la secció d'opinió del digital AraVallès. El president de la corporació municipal granollerina ens exposa, en un breu text endogàmic i propagandístic (no ho preneu com una crítica, què espereu que digui un alcalde?), la magnífica transformació que està experimentant la capital del Vallès Oriental: estem construint el model de ciutat que teníem al magí, a la gent li agrada molt perquè només s'ha de veure que és així, que ja ho sabem que tot plegat molesta, però una cosa és admetre això i l'altra ser uns derrotistes i uns mànies, que a tot hi troben pegues, i que facis el que facis sempre estarà mal fet, perquè el personal no sap fer res més que gemegar. I bona nit i tapa't.

La gràcia de tot plegat és que el pamflet oficial arriba menys d'una setmana després del text de l'Albert Forns, un dels opinants fixes d'AraVallès, que ja va burxar per allà on calia quan va decidir confessar-nos que la remodelació del centre li semblava poc menys que, amb perdó, una tifa. O el que és el mateix, un roc llançat al bell mig d'aquesta bassa estantissa que és la capital de la nostra comarca.

I el fet és que he trobat realment interessant que en Josep Mayoral s'hagi decidit a dir-hi la seva (no seria una bestiesa pensar que el text l'hagi escrit ell mateix i tot), com ho han trobat també prou interessant els lectors d'AraVallès, que han farcit la intervenció de l'alcalde amb una allau de comentaris (indignats, la major part d'aquells). I l'èxit de tot plegat l'hem de cercar en el propi autor: el text oficialista és molt més anodí (aparentment) que el de l'Albert Forns, per exemple. Però, esclar, una cosa és solidaritzar-se amb l'intel·lectual i l'altra cantar-n'hi quatre de fresques (anònimament) a l'alcalde. Que això succeeixi em sembla que ja és un punt a favor del nou digital comarcal, tot i que per si sol, aquest fet no ens farà més demòcrates, ni més adults, ni més desperts, ni menys manipulats, tampoc es tracta ben bé d'això, encara que en el fons, suposo que sí, que sempre s'acaba tractant d'això.

Altres comentaris mereix la qüestió de fons: Granollers, la nostra ciutat de referència més quotidiana. No cal dir que en aquest cas coincideixo més amb els crítics que amb els alcaldes de somriures perennes (hi ha una escola d'estiu del PSOE per ensenyar a riure als seus alcaldes, o és que ja arriben a alcaldes del PSOE els qui no poden parar de somriure?): Granollers necessita llevar-se d'una vegada i exhibir una certa vitalitat més enllà dels horaris comercials, fugir de la grisor que l'envaeix durant cinquanta-una setmanes l'any (la setmana que queda és la de Festa Major) i desempallegar-se de dirigismes, que, encabat, és el que mata el nervi.

Manifest 350 anys de resistència

2009-11-07T01:38:00.005+01:00

Aquest és el manifest elaborat per la comissió 350 anys de resistència, els anys que fa que es va signar el Tractat dels Pirineus, pel qual es va escapçar el nostre poble. Avui serem a Perpinyà per demanar que aterrin aquesta frontera i per dir, un cop més, que volem uns Països Catalans reunificats i lliures.

"Avui, dissabte 7 de novembre, quan a Arenys de Munt s'ha fet un referèndum sobre la independència de Catalunya, i que se’n està fent més de cent arreu dels Països Catalans, a Perpinyà com a tota la Catalunya Nord se commemoren els 350 anys d'ocupació francesa, així com els 350 anys de resistència.

El 7 de novembre del 1659, sense que hi hagués cap consulta a les Institucions catalanes, el Reialme de França i la Monarquia Espanyola ens van fer servir als catalans del nord com a moneda de canvi, amb la signatura del Tractat dels Pirineus. El Reialme d'Espanya va donar la que actualment coneixem com a Catalunya Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya) a Lluís XIV a canvi de la pau. La seva pau. La seva pau i el començament de la nostra lluita. Durant els quaranta anys següents, milers de catalans i catalanes, decidiren resistir a l’ocupant francès. El Tractat va topar, durant els primers anys de la seva implantació, amb una resistència armada de caràcter popular, el que es va conèixer com la Revolta dels Angelets de la Terra amb al seu cap en Josep de Trinxeria.

Cal no oblidar aquesta resistència popular, motiu pel qual França s'ha dedicat durant 350 anys a convertir Catalunya Nord en el sud pobre de l'hexàgon. Buidant de teixit productiu el territori, mantenint un atur crònic que afecta al voltant d'un vint per cent de la població, i empobrint i menystenint la producció agrària de la nostra terra, obligant a milers de nord catalans a marxar de casa seva en la cerca d'un futur millor.

Cada cop més ens parlen de la nova Europa, d'una Unió Europea que diuen que preconitza l'obertura de les fronteres, i permet que només en quedi una més tancada que mai, entre l'Estat francès i l'Estat espanyol, responsables tant l'un com l'altre de la nostra situació de divisió nacional.

Divisió que els Estats controlen com els hi convé :

- Amb el tancament de les fronteres audiovisuals que ens impedeixen, tant al nord com al sud del la nació, rebre cadenes de televisió catalana en tota llibertat.

- Amb el tractament discriminatori de la cultura popular que pot acabar a casa nostra, a cop de directiva europea, amb les tradicions lligades al món del foc.

- Amb l’obertura dels espais per a projectes de profit per a uns pocs, com les línies de molta alta tensió

- Amb un intent sistemàtic des de París d’esborrar-nos com a catalans : han volgut esborrar la nostra història, prohibir-nos de parlar la nostra llengua i han intentat matar la nostra cultura.

Ara més que mai hem de lluitar contra totes aquestes opressions d'un Estat jacobí, que sempre ens ha girat l'esquena. I això només ho podem fer junts.

Només treballant en un projecte comú aconseguirem fer del poble català un poble lliure i independent i just.

Perquè no només l’estat francès oprimeix Catalunya Nord, simplement perquè no només l’estat francès ocupa els Països Catalans.

També l’estat espanyol, és directament responsable de l’actual situació de Catalunya Nord, participant en el manteniment d’una frontera imposada i col·laborant amb l’estat francès per esborrar del mapa dels pobles lliures qualsevol indici de Catalunya Nord, dels Països Catalans.

Ara més que mai cal intensificar els vincles i les xarxes a banda i banda per tal de construir junts un futur en llibertat en un sol País!

Esborrem el Tractat dels Pirineus!

350 anys d'ocupació, 350 anys de resistència!
Visca Catalunya Nord, visca els Països Catalans!"

Si de distrets, ja n'estem, ja...

2009-11-02T17:35:00.004+01:00

Com a humil espectador extern, em limito a fer-me ressò de la notícia i a dir que no veig massa clara aquesta jugada, i a reconèixer que no hi estic massa d'acord; i això que jo volia que la CUP es presentés a les eleccions al parlament de la CAC de l'any que ve.

El cas, o la notícia, és que l'MDT ha anunciat una ronda de consultes per bastir una opció de ruptura al Parlament, i, si bé que hi hagi una opció de ruptura al Parlament em sembla necessari (la ruptura és, de fet, el que crec que ens cal: ruptura amb tot el perímetre, els angles i les cares de l'statu quo actual), aquesta iniciativa de l'MDT sembla, amb perdó, una atzagaiada. Però bé, Iniciativa Internacionalista també era una atzagaiada basquítica i, apa, a riure la gràcia.

El cas és que suposo que això afegirà més llenya al foc, o portarà cua, o debats irracionals que és el que em sembla que passa mirant-m'ho de la vora, però des de fora, al cap i a la fi. I és que des de fora la sensació és aquesta, una mica: debats agres i postures irreconciliables. I insisteixo que m'ho miro des de fora, és a dir, que la meva informació és limitada, i no voldria ser injust.

Per altra banda, i amb més satisfacció, vaig poder veure a Canal SET la presentació de l'ERA, o sigui, l'Empenta Ronçanenca per l'Autodeterminació, la comissió, plena de cares conegudes, que vol impulsar un referèndum o consulta seguint el model d'Arenys de Munt, el 13 de desembre. Almenys a un dels municipis de la Vall del Tenes hi haurà consulta, que ja és molt, coneixent la Vall del Tenes...

El frau de Gallecs

2009-10-26T22:38:00.004+01:00

El flamant digital vallesà AraVallès, amb el qual tinc el goig de col·laborar, té en portada una entrevista amb Guifré Bombilà portaveu de la Plataforma per la Defensa de Gallecs, una illa verda i rural, vestigi vivent del que fou en altre temps tota la plana del Vallès, que subsisteix miraculosament després de dècades de batalla per la seva salvaguarda. El motiu de l'entrevista no és altre que la inclusió d'aquest territori al Pla d'espais d'interès natural (PEIN) de la Generalitat de Dalt. Però com sempre passa amb els que s'omplen tant la boca amb paraules buides que els acaba vessant, aquesta teòrica protecció oficial amb què ha estat reconegut l'espai de Gallecs ha resultat ser un frau, en paraules del mateix Bombilà.
Llegiu l'entrevista i veureu com, en realitat, es pretén apaivagar una reivindicació històrica incloent poc més de la meitat de la superfície de Gallecs en el PEIN (698,91 hectàrees de les 1090 que té aquesta zona, o sigui, només les de titularitat pública) i permetent, a més, que grans infraestructures puguin passar i trinxar l'espai natural, tal i com preveu l'ominós Pla Territorial Metropolità de Barcelona.
Com assenyala el portaveu de la plataforma això només té un nom: propaganda política. El problema és que aquesta és de la barata, molt barata.

De qui ens defensen?

2009-10-25T20:17:00.006+01:00

D'aquells qui ens volen mal, ni més ni menys. De delinqüents amb carpetes universitàries, de vàndals amb camises de quadres i la pell colrada pel Sol i endurida de barallar-se amb la terra; entre d'altres individus tan o més indesitjables, no cal dir-ho.

Gràcies nois, una vegada més, per deixar clara la vostra postura dialogant, raonada. Una postura de persona humana, d'això no en puc tenir cap dubte.

Em sembla que aquest vídeo, és prou eloqüent, no?

Desafectes al règim

2009-10-07T18:51:00.002+02:00

M'ha fet gràcia la dèria de la temporada, o una d'elles, almenys. Es tracta d'una idea, una etiqueta, que s'ha instal·lat en el vocabulari polític d'ençà de la formació del segon tri(pi)partit, més o menys, i que ha acompanyat el discurs de la nostra politiqueta en cada contesa electoral, moment de protesta airada i/o baixada de pantalons corresponent: és la situació de desafecció política que viu aquesta part del país, un eufemisme que s'ha fet seu el president de la Generalitat de Dalt (juntament amb d'altres professionals de la política i opinants a sou, auditats o no) i que es fa servir per definir l'estat de les relacions entre la ciutadania catalunyesa i la seva classe política; és a dir: de com la gent n'està fins als nassos de la colla d'arreplegats que vegeten als escons del Parlament, enviant-se missatges de mòbil mentre haurien d'estar per la feina, absolutament reclosos en el seu món, un món del tot aliè a la realitat quotidiana del personal.

Moltes vegades, els nostres politicastres intenten fer veure que en cerquen les causes o, pitjor, que fins i tot les han trobades. Una de les raons més surrealistes del per què la gent cada vegada fa menys cas als polítics la vaig sentir a l'ex-alcaldessa de Valls, que va afirmar sense ruboritzar-se (els polítics professionals no es ruboritzen mai) que la culpa de tot plegat la tenien aquells partits que, tot i perdre les eleccions, s'ajuntaven, (que dolents!) per impedir que governés la llista més votada. Ergo: si CiU manés a la Generalitat, ja no hi hauria desafecció política. Llàstima que sigui un argument tan ridícul.

Fa poc, en la cerimònia d'homenatge als regidors municipals del 1979 ençà que es va fer a Parets, Jordi Pujol (convidat estrella de l'acte), va fer gala de la seva particular visió de la realitat i, a l'entorn d'aquest tema, va venir a dir que una societat sense classe política no era absolutament res: era un cos sense cap, un vaixell a la deriva i, per acabar de reblar el clau, gràcies a la nostra classe política som on som, i si no som més enllà és perquè les circumstàncies adverses ho han impedit, per tant vist el panorama podem estar prou contents i qui es queixa és per vici. Doncs efectivament, president: gràcies. Si això era una autodisculpa, al mateix temps que una autoimposició de medalla, ja hem quedat ben retratats. Gràcies i deixi'ns tranquils d'una punyetera vegada, que ja l'hem aguantat prou.

El més greu és, però, que això fa veure que els preocupa (hi ha com una certa formalitat que no els permet d'ésser tan descarats de cara a la parròquia). Però quan apareixen elements objectius que ajuden a que la gent els enviï a pastar fang, uns ho aprofiten per fer electoralisme i els altres per retreure que els primers ja ho havien fet abans i que, per tant, no són ningú per a retreure'ls res. Vegem-ho: el recent cas d'aquests informes o estudis encarregats pel govern de la Generalitat de Dalt: no és escandalós que es destinin milers d'euros per saber si Vicenç Villatoro o Francesc-Marc Álvaro són pro-convergents? Per això cal un estudi? I el govern què fa? Dir que són legals. I us foteu. També hi ha el cas del blog de l'alcalde de Barcelona (800 euros de dispendi al dia que no servien per a una punyetera merda); el cas Gürtel, al sud; el Palma Arena, a les Illes; els sous que cobren, a tot arreu; el cas Millet, i tot el que amaga sota el pujolisme feliç; veure que segons la llei de costes han de desaparèixer els xiringuitos de la Barceloneta (o les casetes de St. Pol de Mar) i en canvi es pot construir l'infame Hotel Vela (bombes!); veure com es tomba una ILP al Parlament de la Ciutadella que tenia l'objectiu de garantir-nos un futur de salut, sostenible, econòmicament viable per a la pagesia local, respectuós amb el medi... tot per pura submissió al poder econòmic transnacional. Tot això i moltes altres raons de la mateixa arrel són les que generen desafecció. No si governen uns o els altres. Uns i altres ja governen tots alhora.

I nosaltres què hi podem dir en tot això, més enllà d'anar-nos allunyant cada vegada més del seu món opac? Ara seria un bon moment per a tota mena de tòpics i frases a l'ús: “tot poble té la classe política que es mereix”, o bé “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, o bé “no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”, frases totes elles certes, però una mica extenuades per la quantitat de vegades que han estat utilitzades en actes farcits de gravetat militant i combativa. Ens cal un referent polític nacional que agafi el toro per les banyes, d'una vegada per totes, que situï una nova forma de fer política i uns nous horitzons al centre del debat, que marqui el ritme i que ens ajudi a escombrar tot el borró que se'ns ha acumulat damunt del cap; i ens cal quan més aviat millor, perquè es van encenent, una rere l'altre, tots els llums d'emergència. Per dir-ho amb un altre lema que no podria faltar aquí: “O ara, o mai”.

Lliçons d'economia

2009-09-17T17:38:00.002+02:00

Ja és al carrer el primer fascicle de "Lliçons d'economia".

Aquest primer volum es titula "Millori la seva economia domèstica, encara que ja estigui podrit de calés" i va a càrrec de Fèlix Millet, amb l'assessorament de Jordi Montull i amb un CD dels Goigs de Santa Rita, interpretats per l'Orfeó Català.

Jo ja he passat pel quiosc a quedar-me'n un exemplar!

... i Arenys de Munt ens il·lumina

2009-09-13T22:52:00.003+02:00

Una colla de sensacions em recórren el cos.

Venint de l'11, que arribi aquest 13, això capbussa dins la bombolla a l'optimista ben informat més pintat. Després de la tendència al creixement de l'afluència a les manifestacions de la Diada a Barcelona dels últims anys, en especial a l'edició d'enguany, un pot veure com algunes percepcions internes es va plasmant en noves cames que caminen per la Ronda de Sant Pere avall.
I ara arriba Arenys de Munt i ens il·lumina.
Tots i totes els que hi hagueu estat avui m'entendreu, si no sou de Falange, és clar: era com si estéssim proclamant la independència de tot el país. El carrer era feliç. Hem sigut una mica més feliços com a poble, avui. Hem guanyat una mica de dignitat, segurament.

Però no hem de perdre de vista on som, encara. El 13-S, la consulta d'Arenys, no ha estat només un aplec independentista de costellada, no; hi havia més del que es veia, i l'estat espanyol ha caigut en el parany. Això ha fet més gran Arenys avui. Això ha fet més grans els catalans i catalanes. Tanmateix el combat serà llarg. I dur. Si en sabem i ho fem bé Arenys no serà una anècdota, serà el tret de sortida.
I el més important és això: que nosaltres mateixos ho sapiguem fer bé. D'Espanya només en podem esperar el que n'hem rebut aquests dies. De la gent del PSC, també. Potser molta gent no sabia què era exactament el PSC i ara, gràcies a això d'avui, ja ho saben. També des d'Europa alguns han entès què era l'estat espanyol. I encara se'n fan creus.

Així doncs, felicitem la gent d'Arenys i felicitem-nos, perquè de tant en tant ens ho mereixem. Però des de demà mateix seguim contruint el nostre futur de llibertat. Amb el cap clar i amb fermesa.

I gràcies, Arenys de Munt.

El 13-S tots a Arenys!

2009-09-09T21:51:00.004+02:00

Poca cosa més resta per dir enmig de l'allau d'opinions al respecte de la consulta d'Arenys de Munt. Ben poca sorpresa pot produir l'actitud de l'estat espanyol per mitjà de la sentència emesa pel seu braç judicial.
El que no deixa de produir, en tot cas, és indignació i fàstic. Fàstic, per la reacció inicial; fàstic per la Falange, Ciudadanos i el PSOE; fàstic per l'advocat de l'estat, feixista en actiu; però fàstic també pel govern català, que calla covardament, com sempre, i que no clama al cel davant l'intent de l'estat per col·locar les mordasses a aquest poble del Maresme, que ha donat el tret de sortida, de forma valenta, a una petita revolució que podria ser una bola de neu o no, això el temps ho dirà.
Però perquè això darrer sigui així, cal que hi contribuïm, que no callem, que anem a Arenys a fer d'"observadors" i sobretot a mostrar la nostra força, la nostra fermesa i la nostra convicció.

El 13 de setembre tots a Arenys!

Te'n recordes d'allò d'Arenys?

2009-09-03T17:42:00.003+02:00

Quan d'aquí uns anys (no gaires) ens hàgim desempallegat d'aquesta carcassa arnada i casposa que alguns en diuen Espanya mirarem enrere i, de ben segur, parlarem d'allò d'Arenys:

Te'n recordes quan aquella gent del Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació van convocar aquella consulta?

Estic convençut que alguna de les batalletes que explicarem en sopars d'amics, amb plats a mig acabar i alguna ampolla de Priorat exhausta, començarà així. I, és clar, el següent serà parlar d'aquell calabós pudent que alguns en diuen Espanya, de com s'ho van prendre tot plegat els espanyols, els d'aquí (Ciudadanos, sociates catalanistes, etc.) i els d'allà. De com Espanya va respondre a les expectatives que hom sempre hi diposita: aquelles pujades de pressió a Madrid, al Madrid conceptual de govern i ministeris, de judicatura, de poder, que tant esgarrifen i tant riure fan a la vegada.

I riurem. Riurem perquè direm que mai haurem agraït prou a Espanya com ens ha fet el joc cada vegada, com en allò de la crema de retrats del successor del Caudillo, com en allò del drap de Terrassa, com en moltes altres coses que han passat i que encara han de passar d'aquí a què ens traiem de sobre les cadenes rovellades d'Espanya. Perquè la consulta d'Arenys no desencadenarà el principi de la fi, però és un exercici significatiu per demostrar que estem començant a liquidar complexos estèrils i nocius per al nostre esdevenir i, sobretot, perquè ens regalarà, a la llarga, un retrat del moment impagable, amb la part espanyola d'allà moguda (molt moguda) pels nervis i amb la part espanyola d'aquí, amb els grillons al coll ben visibles, arrossegant-se com sempre per fer acomplir els designis de l'amo.

Alcalde per un dia

2009-07-28T00:06:00.001+02:00

No és que hagi estat beneficiat de cap sorteig o que m'hagi capbussat en la partitocràcia paretana, sinó que aquest cap de setmana s'ha celebrat la Festa Major d'estiu de Parets, i enmig de la representació de la llegenda de la Pedra del Diable, la Colla de Diables de la vila va decidir introduir una petita performance, en la qual tres éssers vils (un jutge, un bisbe i alcalde) havien estat capturats pels diablets i posteriorment eren alliberats de la gàbia per part dels diables adults, prou coneixedors que aquests espècimens prou que eren de la mateixa pasta que els moradors de l'infern.

Abans de baixar a la plaça, vaig demanar que em pintessin un bigoti solemne. Immediatament, una menuda diablessa de no més de 7 o 8 anys, em va fer notar que l'alcalde (ella parlava, és clar, del de Parets) no en duia de bigoti, que duia ulleres i que "sempre diu sí, sí...". La canalla aprèn molt de pressa. Tres diablets més em van pispar el feix de bitllets de 500 euros falsos que duia a la butxaca de l'americana i em van increpar, megàfon en mà: "Alcalde mentider, alcalde mentider!"; vaig somriure i els vaig suggerir que anessin a dir-ho a la plaça.

Núria absolució

2009-07-07T13:35:00.005+02:00

Amb motiu del judici que s'ha de celebrar el dilluns que ve a l'Audiencia Nacional (el TOP del nostre temps) per tal de culminar tota la farsa pepetrada contra la gironina Núria Pòrtulas per escarmentar els moviments socials, la dissidència i la contestació social i política en general, ha aparegut un manifest en solidaritat amb ella. Si us ve de gust denunciar aquest cas escandalós (un entre tants com ens recorda el propi manifest), si voleu contribuir a (un cop més) desemmascarar la misèria moral de la partitocràcia catalunyesa i si voleu fer-li saber a la Núria Pòrtulas que no està sola podeu signar-lo aquí.

La democràcia liberal s'està bunqueritzant o només m'ho sembla?

Reculliran el que sembren

2009-07-02T17:15:00.007+02:00

Per si en quedava algun dubte, per si algú encara dipositava alguna confiança en la colla de sàtrapes impresentables que habiten el Parlament catalunyès, suposo que amb alguna honrosa excepció tot i que ara no me'n ve ni una al cap, si algú creia en el tarannà democràtic (sic) d'aquesta colla, avui ens han regalat un altre botó de mostra per comprovar el grau de qualitat del nostre règim, ja que gràcies a les esmenes a la totalitat a la proposició de llei per a la prohibició de cultius transgènics (aquí), presentades per CiU, PSOE i PP, aquesta Iniciativa Legislativa Popular no supera el primer tràmit i no serà ni debatuda a la cambra.

Personalment em quedo amb els arguments de Josep Grau (CiU), que ha al·legat que aprovar una llei com aquesta que es proposava era il·legal perquè es coartava la llibertat dels pagesos per decidir quina agricultura volen produir a casa seva: amb gairebé la totalitat de llavors del món en mans de quatre mafiosos i amb els camps de cultiu de productes modificats contaminant els que no ho estan, aquest personatge s'atreveix a parlar de coartar la llibertat per cultivar?

No sé si impedir debatre les ILP ha de contribuir gaire a reduir aquesta desafecció política que tant preocupa als professionals de la poltrona. Però episodis com els d'avui, més que desafecció política a mi em provoquen ganes de defecació sobre la classe política. Amb merda transgènica, si tant els agrada.

"El Vallès sense el Quart Cinturó"

2009-06-16T17:11:00.013+02:00

Per a tots aquells que no vau poder ser presents aquest passat diumenge a Santa Justa, aquí al costat teniu el magnífic manifest que vaig tenir l'honor i el goig de llegir a la concurrència.

"El Vallès sense el Quart Cinturó"

I demà, a Santa Justa!

2009-06-13T20:40:00.008+02:00

Demà diumenge, 14 de juny, totes aquelles i tots aquells que fa més d'una dècada que diem que no, ho tornarem a fer en l'aplec contra el Quart Cinturó que es farà a l'ermita de Santa Justa a partir de les 12 h del migdia, perquè volem la preservació dels nostres espais agrícoles i naturals, un ús racional dels sitemes de transport, perquè no volem obres faraòniques ni excuses per continuar urbanitzant el territori i malmetre'l encara més. I perquè en poden dir com vulguin: sigui Quart Cinturó o Ronda del Vallès, el mal és el mateix.

Perquè ens estimem el Vallès i defensem la terra:

NO AL QUART CINTURÓ !!!

Iniciativa Internacionalista, la candidatura irritant

2009-06-04T00:09:00.003+02:00

Hi ha moltes raons per votar Iniciativa Internacionalista: per defecar sobre l'antidemocràtica Llei de partits, per fotre una puntada de peu a la pebrotera del capital, per veure en Josep Garganté a Europa, per regalar un bona bofetada a Espanya... Moltes.
Avui he anat a Granollers, a la presentació de la candidatura al Vallès Oriental que es feia a l'Anònims i la sensació és prou bona amb la gent que s'arrossega, a Granollers i a tots els actes que també s'han fet arreu dels Països Catalans del sud de l'Albera. Una de les raons que em durà aquest diumenge a votar II-SP és, també, que es tracta de l'única candidatura rupturista amb certes garanties d'obtenir representació al Parlament d'Estrasburg.

Ara, per si me'n quedava algun dubte, l'escriptor de Xàtiva Toni Cucarella m'ha acabat de convèncer amb els arguments que presenta al seu blog: Votar per fotre.

Petit experiment quotidià

2009-06-01T13:54:00.003+02:00

La cosa consisteix en viure en allò que en diuen l'àrea metropolitana de Barcelona (alguns pobles ja no som tals; fins i tot ens obvien la comarca: som àrea metropolitana, d'influència, o del que sigui, però de Barcelona). Situats, suposem doncs, a la impersonal comarca del Vallès Oriental, gris i funcional (eufemisme de lletja, és clar) mercès a la fesomia de les seves viles, tot salvant el Montseny i llur comarca natural, situats aquí, deia, procedim a proclamar festa local a Barcelona, sense que cap autoritat cosmopolita barcelonina se m'enutgi, per això de local, vull dir.

Doncs bé, situats al Vallès en un dia de festa local a Barcelona (i altres pobles i ciutats del voltant), ja podem entendre una mica més la constel·lació de pobles-dormitori construïts amb paciència, especulació i mal gust a parts iguals des del tardofranquisme i al llarg de la pseudodemocràcia espanyola. Ja podem entendre una mica més la seva idiosincràsia: placidesa matinal a les carreteres i moviment diürn inhabitual en els pobles en qüestió amb descoberta de places i carrers inclosa per part dels sorpresos parroquians a temps parcial, que li ignoraven vida i ritme propis a la vila on dormen i van al bar de la cantonada.

Aquest és el paisatge que, amb més o menys intensitat, ofereix el dia de la Pasqua Granada als pobles de la Vall del Tenes, un paisatge com el de qualsevol altre dia en què la capital de no se sap ben bé què decideix donar festa als seus fills i filles: als qui hi viuen, als qui n'han marxat i als qui n'han estat expulsats.

El desvergonyiment antidemocràtic espanyol no té límits

2009-05-16T14:13:00.010+02:00

En efecte, el desvergonyiment de l'Espanya total no té límits: l'Espanya del PP, del PSOE, de Prisa, de Telecirco, de l'Audiència Nacional, del Tribunal Suprem, del Banco Santander, de les Fuerzas Armadas, de la Conferència Episcopal, de José Tomás, de l'ABC, dels Borbons, del Real Madrid i la Roja, del BBVA, d'UPyD, d'Antena 3, de la Guardia Civil, del Carrefour, de Telefónica, de Gas Natural, de la COPE, de Fernando Alonso, de La Vanguardia, de la Policia Nacional, de la CEOE, d'UGT, de CCOO, de la lleponada a Monsanto, de La Oreja de Van Gogh... Aquesta és la merda que em contamina i no els components de la llista d'Iniciativa Internacionalista. Bé, aquesta merda i la dels seus aliats regionals i regionalistes catalunyesos, blavers, amb els seus m(g)ossos i els seus garants a les tribunes públiques, als jutjats, a les cambres de comerç, als despatxos de bancs i caixes...

Això és el que em contamina, el que em fastigueja i m'emmerda i fa que avui em senti una mica basc. I per què m'hauria de sentir una mica basc, avui? No pas perquè aquesta llista estigui promoguda per l'esquerra independentista basca per molt que els mitjans s'entestin a fer-nos-ho creure així, sinó perquè com els passa darrerament a desenes de milers de ciutadans i ciutadanes del País Basc, ara em trobaré escamotejat en el meu teòric dret a exercir el vot, perquè l'opció en què havia decidit dipositar la meva confiança serà esborrada per l'Espanya total i els seus acòlits llefiscosos, perquè falsegen una mica més una democràcia que, ben mirat no ha tingut mai crèdit, almenys per part meva, tot i que no em pensava pas que a cada dia que passa encara cauria més avall i s'enfonsaria més en la clavaguera que ha estat sempre per als pobles que empresona i per a les lluites populars i obreres que s'hi impulsen, malgrat tot.

Així que, malaurada Espanya, tant de bo fossis il·legalitzada aviat, perquè tu sí que n'estàs, de contaminada.