dimarts, 2 d’agost de 2016

Elucubracions franquistes: Xavier García Albiol



Com amb tantes altres coses, la Història (o per ser concrets hauríem de dir el rigor històric) no surt massa ben parada de la seva relació amb el discurs polític, en especial quan es tracta de fer-la servir per a les urgències i les estridències mitingueres o del debat parlamentari més abrandat. Si, a banda d'això, tenim personatges que les deixen anar tal-com-raja perquè estan més preocupats més per l'efecte en l'audiència (la que no és en seu parlamentària mateix, sinó que ho rep a través de tota mena de pantalles) que pel fons, el resultat és doblement dramàtic.
Tanmateix, és sovint la plena consciència i, per tant, la mala fe descarada el que condueix a estrafer allò que ara se'n diu el relat històric. O el que és el mateix: la voluntat deliberada de manipular el passat per adequar-ho als interessos polítics del present. En parlàvem en aquest post. Òbviament, això no és una exclusiva del PP; ni tan sols de la dreta. Tots els règims i governs, ja siguin comunistes o liberals, feixistes o democràtics, o nacionalistes en la gradació que sigui, tots plegats, han estirat i rebregat els passats (bàsicament les genealogies nacionals) propis per legitimar l'status quo que representaven.
Ara bé, l'altra cara del drama que assenyalava al principi és directament filla de la ignorància, que ja sabem que sempre duu associada l'atreviment de la inconsciència pròpia de la gravetat del que s'està deixant anar a la lleugera. Aquesta faceta tampoc és privativa de cap color polític: Marc Bertomeu (Podem) parlava de "lògica totalitària" referint-se al full de ruta de Junts pel Sí. Però, malgrat que d'indocumentats n'hi ha a totes bandes i que patinades en pot tenir tothom, la dreta espanyolista genèticament franquista, el Partit Popular, excel·leix a l'hora d'oferir una imatge cañí, de menyspreu per la cultura, fins i tot oferint la flaire dels bars més casposos d'urbanització amb senyors amb bigoti i encenedor amb el toro d'Osborne i el lema "que inventen ellos" tatuat al front. Això és lògic, tenint en compte que el seu màxim líder i president en funcions del govern d'Espanya, fraternalment victoriós per tercera vegada consecutiva, no té més lectura coneguda que el Marca. O que a un territori tan històricament delicat per al PP (i ara sembla que més que mai, arran de la consolidació de C's, la dreta moderna, desacomplexadament nacionalista i nascuda de la fusió d'un catàleg d'Ikea i d'un llibre d'autoajuda) hi hagi al capdavant un dels personatges més impresentables de la política catalana amb el permís del regidor d'aquest mateix partit a Cardedeu.

No cal que els nostres representants públics siguin experts en la historiografia del país en què treballen: només cal que sàpiguen on són. García Albiol, líder dels populars a Catalunya (i unes quantes responsabilitats més) i fan de Torrente (sic), ja era prou conegut per atonyinar manifestants i per fer campanyes xenòfobes de caràcter local a Badalona. Ara, en moments de, sembla, màxima tensió política, ens regala la seva particular lliçó d'història comparada:






Sembla que després de l'enrenou generat per aquesta acurada declaració (com molt bé assenyala García Albiol Franco no va posar en risc l'autonomia de Catalunya: un cop suprimida i fins a la mort del Dictador no es va haver de patir gens) ha intentat "posar-hi remei" assegurant que el que volia dir és que Catalunya viu una crisi institucional que la situa al franquisme. Com que l'home s'ha fet un nus al cervell, les interpretacions d'aquest intent d'arranjar la patinada ens poden conduir a conclusions bastant més inquietants. Si pot ser, jo espero que ens ho aclareixi ell mateix amb la franquesa que li és habitual.
En termes bourdieans (de Bordieu, i no de bordar) no sé quin capital simbòlic arrossega un personatge de formes indignes, discurs txusquero i exigència intel·lectual del nivell del Sálvame, però semblava clar que era l'única persona capaç de liderar el projecte del partit del govern espanyol a Catalunya. Aquesta és la magnitud de la tragèdia.
[Cal recordar, i torno a citar-me a mi mateix que Sánchez-Camacho, predecessora d'Albiol, davant de la terriiiiiiible opressió nacionalista catalana va reclamar un retorn a la Catalunya de la seva infantesa, és a dir: al franquisme]

Ara bé, Albiol més enllà de qüestions físiques evidents, és la part més visible i grotesca del sistema de partits espanyol i és fàcil caure en la crítica d'allò més cridaner i desagradable. Cal parar atenció a estimulants visions que ens acosten a la profunditat dels mals que patim. Per exemple: el substrat orteguià de la política espanyola i l'origen franquista del bipartidisme del sistema.