dimecres, 10 de juny de 2015

Xamans i anissos

El pensament màgic i les realitats imaginades alienes sempre fan més riure que les pròpies, que, sovint, no només són preses per serioses, sinó que no són ni percebudes com a tals. La biga i la palla, que en diríem. Tenim, per exemple, un nacionalisme d'estat, l'espanyol, que no només no és percebut com a tal, sinó que només atribueix l'epítet de nacionalista (òbviament prefigurat com a nefast i portador intrínsec de tota mena de calamitats) a l'altre, en aquest cas els anomenats nacionalistes perifèrics. És només un exemple i no és el tema.

Veig que fa poc dies, a mitjans de maig, una colla de turistes occidentals (deixeu-m'ho dir així) de diverses nacionalitats (tot països d'aquells molt desenvolupats: Canadà, Holanda, Alemanya...), fent gala d'un menyspreu molt propi d'aquell qui assumeix la seva presumpta superioritat cultural, va decidir de retratar-se (mai millor dit) sense roba al cim d'una muntanya de Malàisia per celebrar que hi havien arribat al capdamunt, contravenint les indicacions del guia local a qui van tractar, com a mínim, d'imbècil. Fins aquí res d'especial ni de nou en el bigarrat paisatge del turisme dels nostres dies: ignorància, mala educació i aquí m'hi pixo.
Però vet aquí que la muntanya en qüestió, el Kinabalu, és una muntanya sagrada i que al cap d'una setmana s'hi va produir un terratrèmol que va causar 18 morts. La interpretació local és la següent: als esperits de la muntanya no els va fotre gens de gràcia veure tot de cigales i mamelles caucàsiques i van decidir fer evident el seu emprenyament fent tremolar la terra. Ara, mentre la colla de brètols està retinguda a Borneo, un consell d'ancians delibera, assessorat pels xamans preceptius, quina pena i quins rituals s'han de fer efectius per calmar aquests irascibles esperits. 

Deixant de banda la qüestió de la mala educació de la colla simiesca de turistes, la reacció local i, sobretot, la relació de causalitat inferida entre l'ofensa i el terratrèmol, ens condueix ràpidament, vist amb els nostres ulls, a la perplexitat i a la desacreditació d'un sistema de creences acientífic, màgic i ridícul.

Però vet aquí, també, que potser algun d'aquests individus d'algun d'aquests països occidentals no deu ser conscient que a casa seva hi circulen tot de teories màgiques, sense base científica, sense rigor ni evidències que van gaudint d'un cert predicament i que són tan ridícules com creure que uns esperits poden provocar terratrèmols si els ensenyes la tita. De fet, potser més i tot, perquè juguen amb la salut de les persones. No parlo de la religió, sinó de sistemes de creences dels quals no en sabem el predicament real però que semblen anar guanyant respectabilitat a base d'aparèixer a mitjans de masses, ben sovint públics, que els donen veu i, per tant, els confereixen una capa de vernís de dignificació (moltes de les vegades en què es recorre a experts en aquestes matèries es fa així, recorrent-hi en qualitats d'experts, sense que ningú els rebati i per il·lustrar, en tant que referència, sobre alguna qüestió que en principi requeriria d'una mínima dosi de seriositat).

M'hagués anat bé quan anava a l'institut. La física sempre em costava.


És més seriós creure en la "memòria de l'aigua" que en esperits que provoquen terratrèmols? El "principi de similitud" té un fonament més rigorós que creure en el Ieti? Per què hauríem de confiar menys en un xaman que en un homeòpata?

Per això, abans de confrontar alteritats i devaluar-ne les creences caldria que, aquesta vegada sí, ens miréssim el melic i penséssim si és normal que cada vegada hi hagi més gent que situï en pla d'igualtat la feina de gent com el doctor Joan Massagué i la xarlataneria d'individus com Eduard Punset i per què tot aquest conjunt de teories irracionals van fent forat en el discurs de l'esquerra.