dijous, 25 d’abril de 2013

25 d'abril. Música per a la Història

Malgrat que els grans esdeveniments històrics i fets de grans transcendència acostumen a tenir música associada, probablement poques diades deuen tenir tantes cançons per parlar-ne, recordar-la i mantenir viu el tremp del seu simbolisme com la del 25 d'abril, i tot gràcies a efemèrides de signe ben diferent que encara deixen sentir amb força les seves repercussions a dia d'avui.


Quan el mal ve d'Almansa o música per recordar la Història.

La més antiga és la que, justament, ens toca més de ple: el 25 d'abril de 1707 les tropes borbòniques comandades pel duc de Berwick derrotaven a l'exèrcit austriacista a Almansa (actual província espanyola d'Albacete).
L'any 1706 havia començat francament malament per als interessos borbònics: hi havia problemes per als francesos a Itàlia i els Països Baixos, i Madrid havia caigut en mans dels aliats, amb l'arxiduc Carles proclamant-s'hi rei de Castella. Però l'alegria a la casa d'Àustria va durar ben poc i a l'agost, la Villa y corte retornava a mans de Felip de Borbó, gràcies al decidit suport que els absolutistes reberen des de terres andaluses i castellanes.
L'exèrcit aliat va prendre el camí de la retirada en direcció cap al País Valencià i plantà cara a les forces del Borbó a les portes del regne... amb el resultat d'una derrota decisiva per al curs de la guerra i per la sort de la Corona d'Aragó, que va començar a entendre el negre futur que s'atansava sota la bota d'un rei dement com Felip V (llegendari també per la seva manca d'higiene, diguem-ne, descomunal). Com recorda Joaquim Albareda, el bàndol austriacista es presentava al camp d'Almansa amb certa descoordinació (fruit de l'heterogeneïtat de les seves tropes), amb problemes interns pel xoc entre l'arxiduc i Joan Baptista Basset (partidari d'un programa antisenyorial) que desmotivà als sectors populars, partidaris d'aquest darrer.
La caiguda del País Valencià fou acompanyada d'una repressió ferotge, amb Xàtiva, probablement, com a paradigma: Felip de Borbó intentà esborrar literalment la ciutat del mapa cremant-la (els seus habitants es coneixen com a socarrats des d'aleshores), despoblant-la i canviant-ne el nom per Colonia Nueva San Felipe. Es pretenia que Xàtiva, aleshores segona ciutat del Regne, s'erigís com a exemple per a tots els valencians. El 29 de juny eren liquidats els furs valencians i aragonesos, tot un avís per al Principat que es faria efectiu a partir de la derrota de 1714.
I a banda de llegar-nos un nom per les comunes (Can Felip), la Guerra de Successió ens va deixar una dita: «quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança», una mena de leit motiv que el grup valencià Al Tall (història viva d'aquest(s) país(os), ell mateix) va prendre per erigir una cantata històrica, en tots els sentits del terme. A Quan el mal ve d'Almansa (1979) el grup divulga, en la primera part del treball, l'etapa valenciana de la guerra (1705-1707), tot i que advertint (la dita mateixa que dóna nom a l'àlbum ho fa) que això era l'avantsala de l'urpada anorreadora que cauria sobre la nació sencera. Una manera de mantenir viva la pròpia consciència de ser un poble a base de recuperar la Història amb tot de gèneres musicals tradicionals, en un moment clau de la recent història del País Valencià.




Grândola, Vila Morena o la música feta Història.

El 25 d'abril de 1974 esclatava a Portugal, en paraules de José Miguel Sardica «um profundo desejo de liberdade e a espontânea e colectiva alegria da sua reconquista». Tot es precipità, segons Fernando Rosas, el febrer d'aquell any amb la publicació de Portugal e o Futuro, una obra del general Spínola que indicava la llum verda al cop militar contra l'Estado Novo. Després d'un primer cop fallit al març («Golpe das Caldas»), que tanmateix va servir d'assaig general pel que vindria el mes següent, el dia 25 d'abril es produïa la Revolució dels Clavells («Revolução dos Cravos»), en què el Moviment de les Forces Armades («Movimento das Forças Armadas», constituït el desembre de 1973) ocupava diferents punts estratègics a Lisboa i obligava Marcelo Caetano a abandonar el poder i entregar el comandament del país al general Antonio de Spínola. S'acabaven quaranta-vuit anys de dictadura per a Portugal, en bona part personalitzada en la figura d'António de Oliveira Salazar que havia mort el 1970 sense saber que ja no governava el país (el 1968 havia patit un accident cerebral irreversible i el president Américo Tomás va decidir destituir-lo).

La Revolució dels Clavells. Foto: Revistea.com

La nit del 24 al 25 d'abril, la música prengué protagonisme ja que es consignaren dues cançons per indicar les accions convingudes pels militars colpistes. A les 22.55 hores del 24 d'abril sonava E Depois do Adeus, de Paulo de Carvalho, per la qual s'encetava la primera fase de presa de posicions. A un quart i cinc d'una de la matinada del 25 d'abril arribava el senyal que indicava l'inici de les operacions plantejades, la cançó Grândola, Vila Morena de Zeca Afonso. Aquesta darrera ja ha passat a la Història com a himne resistent, de dignitat i sobirania del poble portugès: bona prova d'això és el seu simbolisme indiscutible a dia d'avui, quan ha esdevingut l'emblema de la contestació lusa a les receptes de la Troika.
(Com ja deveu saber, alguns dels nostres cantautors també van contribuir al record de la Revolució dels Clavells: Lluís Llach amb Abril 74 o Mª del Mar Bonet amb Abril).



Camí cap a la batalla. Camí cap a la posteritat.

El 24 d'abril de 1792, un capità de l'exèrcit del Rin, Claude-Joseph Rouget (Rouget de Lisle, després d'ennoblir-se a si mateix perquè li va donar la gana), rep l'encàrrec de l'alcalde d'Estrasburg, Friedrich Baron Dietrich, de compondre un himne patriòtic per enardir els soldats que l'endemà marxarien al camp de batalla.
Aquell mateix dia, arribava la notícia a Alsàcia: França havia declarat la guerra a Àustria i a Prússia. Hora greu, de sentiments exaltats: l'alcalde volia tensió patriòtica i coneixia Rouget i la seva relativa desimboltura amb la lírica. Aquest s'hi va aplicar tota la nit, la matinada del 25 d'abril, excitat pels efluvis de l'eufòria patriòtica (que una nit de gresca devien haver catalitzat), i va escriure un cant: el Chant de guerre pour l'armée du Rhin... que no va tenir un èxit esclatant, malgrat ser prou ben rebut. No fou fins a finals de juny que una colla de voluntaris aplegats en un banquet a Marsella es farà seu el cant que aviat prendria un nou nom fruit d'aquest episodi: La Marsellesa. I a partir d'aquí el contagi, ràpid com la pòlvora, gràcies al context bèl·lic, revolucionari i al poder d'exaltació d'un himne poderós i vibrant. Un himne que, recordem-ho, va ser patrimoni revolucionari durant tot el segle XIX i part del XX. Una bona prova n'és l'adaptació que Josep Anselm Clavé en va fer en la nostra llengua el 1871.


La Marsellesa. Foto: Institut Français

La versió més ben explicada d'aquest episodi correspon a l'irrepetible escriptor Stefan Zweig, que la va considerar un dels seus catorze Moments estel·lars de la humanitat, tot i que l'autor austríac situa el procés de creació entre el 25 i el 26 d'abril i no entre el 24 i el 25. I la d'aquí a sota deu ser una de les interpretacions cinematogràfiques més vibrants de l'himne de França. Hollywood no la podia pas obviar:




Que la humanitat no valdria la pena sense música ho demostra que, com el 25 d'abril, cap revolució, derrota o victòria fonamental resta sense la seva interpretació en una partitura. La música és una eina de consciència i de memòria, de transmissió i manipulació de la història i del present, quan convé. De comprensió dels fets i de les cultures dels pobles del món. Una poderosa arma, inalienable del gènere humà.

dijous, 18 d’abril de 2013

Insultant la memòria del FNC


Mig inquiet, mig perplex, però indignat al cap i a la fi, observo que reneix l'històric Front Nacional de Catalunya (FNC). Òbviament, no és el ressorgir d'aquestes sigles el que molesta (més enllà de la discutible utilitat que podria tenir l'enèsima plataforma-unitària(-transversal)-independentista en un moment com l'actual), sinó el projecte que sembla amagar-s'hi al darrere.

El nou logo del FNC
Si el seu manifest/crida/estirabot fundacional ja fa feredat, veient d'on provenen les crides a confluir-hi és fàcil certificar l'angúnia i el rebuig inicial. En efecte, el tèrbol populisme xenòfob filofeixista nostrat d'Identitat Catalana (IdCat), versió barretinaire de la PxC d'Anglada, n'és un dels promotors.
Per sort, el tinglado ha estat clissat a la primera (no hauria de costar gaire, francament) i els propis exmilitants de l'organització originària han desautoritzat la utilització de les sigles a través d'un comunicat on es remarca que sempre s'ha respectat l'autodissolució de 1990 i l'acord de que cap dels exmilitants utilitzaria les sigles en el futur, afegint, a més, que el més preocupant és que el discurs amb què es vol vertebrar el nou FNC està a hores llum de la ideologia progressista que sempre havia mantingut aquesta organització.

El logo del FNC històric. Foto: Viquipèdia
En efecte, el FNC nasqué a París el 1940 per combatre el franquisme, superar la "vella política" liquidada amb la guerra civil (les institucions autonòmiques, l'Estatut de 1932 i els partits republicans) i arribar a assolir la independència de Catalunya.
La nova organització s'implicà immediatament en la Segona Guerra Mundial, desenvolupant tasques de suport als aliats en matèria d'informació i d'evacuació de persones perseguides pels feixistes. A l'interior es desplegava una intensa tasca propagandística, desenvolupada sobretot per la Secció Militar de l'organització. Inicialment, la seva voluntat d'aplegar en un front el catalanisme antifeixista dugué a militants d'ERC, Estat Català, ACR i, fins i tot, CNT, a aixoplugar-se en aquest espai de lluita.
En el seu primer renaixement dels anys 50, el FNC s'esmerçà de la mà del seu líder, Joan Cornudella, en bastir des de les pàgines del Per Catalunya (el butlletí de l'organització) un corpus teòric propi que el situaven en l'òrbita de l'esquerra no marxista. En aquestn sentit, el FNC, que fou pioner en moltes coses, també destacà per abordar abans que ningú en el nacionalisme català la qüestió de la immigració espanyola a Catalunya; i ho va fer des d'una òptica integradora, tenint en compte les necessitats econòmiques i socials dels nouvinguts. Una concepció que topa frontalment amb els plantejaments excloents i racistes d'IdCat o aquest nou FNC.
Per acabar-ho d'adobar, el FNC té una connexió prou important amb l'independentisme revolucionari actual, ja que fou una escissió seva (la dels joves de l'ala esquerra) la que donà lloc al Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) el 1968. I d'aquí podríem estirar un fil ben visible que ens mena a dia d'avui.

Matussera, interessada i fora de lloc. Només així es pot qualificar la utilització d'aquestes sigles històriques. Un autèntic insult a la memòria del FNC; però un autèntic insult, també, a la memòria col·lectiva de l'antifranquisme i el catalanisme.