El darrer article al NacioGranollers. Regressió anecdòtica de censures del passat per connectar amb escàndols comunicatius recents i ben propers. Hi descobrireu que tothom té coses a amagar, inclòs el que escriu l'article...
Fa una colla d'anys (era a finals del segle passat, de fet) el director d'aquesta casa,
Eduard Mas, i l'articulista de fireta que signa, feien un programa
plegats a Rap 107, que és com es deia l'emissora municipal de Parets
abans que Justo Molinero els envaís la freqüència i s'hi haguessin
d'afegir el "punt tres" distintiu d'avui ja fa uns quants dies.
El programa en qüestió incloïa trucades "en conya" i una sèrie d'imitacions, a
càrrec de la meva pròpia veu. Una de les trucades va consistir en
contactar amb l'alcalde de Barcelona d'aleshores i conspicu paretà
renegat, Joan Clos (recordat pel Fòrum, per anar en cotxe a Catalunya
Ràdio el Dia Sense Cotxes, i per la seva oratòria piquiponiana,
entre d'altres mèrits), fent-nos passar pel conseller de Sanitat
d'aquells dies i actual alcalde de Barcelona (quines coses) Xavier Trias
i Vidal de Llobatera.
Ara fa
60 anys, el 5 de març de 1953, abadonava el món socialista dels
vius Iòssif Vissariònovitx Djugaixvili, més conegut pel seu
sobrenom de guerra (i a fe de Déu Marx que en va
donar molta), Iòssif Stalin, l'Home d'Acer (traducció
literal del rus del seu sobrenom) o el Pepet del Gel (el
sobrenom que va rebre a les terres que se saluden amb un bon dia).
No
cal dir que parlar de tota la trajectòria vital i política de
l'home fort de la Unió Soviètica durant tres dècades, amb un
lideratge i un llegat que pesarien molts anys després del seu
traspàs (controvertit fins a dia d'avui, de fet) excedeix de llarg
un post d'un blog de pa-sucat-amb-oli com aquest. Ara bé, la
significació del fet (la mort del personatge) transcendeix
l'efemèride i ajuda a entendre, ni que sigui com a botó de mostra,
com els poders absoluts poden acabar tendint en revertir-se en contra
dels propis personatges que l'exerceixen. La fi del tsar roig
posseeix innegables notes de patetisme i no se'n pot desvincular la
pròpia naturalesa del seu poder sense límits: la por, el
ressentiment i l'oportunisme van compartir cambra amb el cos moribund
del líder soviètic i, probablement, van jugar papers decisius per
tal d'accelerar-li el darrer alè.
Stalin
havia sortit, com la mateixa URSS, victoriós i esgotat de la Segona
Guerra Mundial. La nova disposició en el tauler de joc de la
geopolítica mundial de la immediata postguerra i les extremes
condicions internes del seu país devastat, van coincidir amb la fase
senil d'un dictador paranoic, envellit i malalt, que s'havia arribat
a plantejar liquidar John Wayne.
La
seqüència dels fets que envolten la mort del líder soviètic és
prou coneguda. El 28 de febrer de 1953 havia passat la vetllada
seguint el programa habitual (sessió de cinema al Kremlin i trasllat
a la datxa personal de Kuntsevo per sopar i beure i fer-la petar fins
a altes hores de la matinada) i envoltat del seu cercle íntim
d'aleshores (Bèria, Kruitxev, Malenkov i Bulganin). Stalin, que
s'havia mostrat prou animat se n'aniria a dormir i ja no es llevaria.
Que Stalin no es llevés el matí següent era estrany, però hi
havia ordres de Bèria de no molestar-lo, i no fou fins les 18.00 h
d'aquell 1 de març que, finalment, va donar senyals de vida quan els
guàrdies s'adonaren que hi havia llum a la seva habitació. Però
aquesta fou l'única notícia que en reberen i cap a les deu o quarts
d'onze de la nit un membre de la guàrdia, Peter Lozgatxev, es va
decidir a treure el cap al dormitori del líder comunista i el va
trobar estès a terra, xop, banyant-se en la seva pròpia orina i
incapaç d'articular paraules amb claredat. Pel que semblava havia
patit una hemorràgia cerebral quan havia provat de llevar-se i tenia
mig cos paralitzat.
Els
homes del cercle de confiança més proper de Stalin foren avisats,
però fins la matinada del 2 de març no aparegué ningú. Fou Bèria,
a més, qui donà ordres de deixar dormir tranquil a Stalin, afegint,
però, que no s'informés a ningú del que li havia succeït. No
aparegué cap equip mèdic fins la matinada següent, quan ja feia
més de 12 hores des de l'atac i, a més, va resultar que el que es
va presentar era la primera vegada que tractava Stalin: l'equip
habitual era a la presó esperant judici i execució (fruit d'una
campanya antisionista que, presumptament havia detectat una conjura
de metges jueus per la qual, aquests pretenien enverinar a dirigents
soviètics). Que el
pacient fos nou, que fos precisament Stalin i que cada pas
s'hagués de consultar als membres de la direcció del partit que
fossin presents, no era especialment encoratjador ni facilitava, precisament, la
tasca de l'equip mèdic.
Finalment,
la nit del 5 de març, després de tres dies en coma, Iòsif Stalin
moria al seu llit i cloïa una època per a la Unió Soviètica i per
a la història mundial.
La notícia de la mort a ABC
Moltes
han estat, tant per la dimensió del protagonista com per les circumstàncies del traspàs, les
especulacions a l'entorn de la fi de Stalin i del paper d'aquest
reduït cercle d'homes de confiança (tot i que aquest és un terme,
com a mínim, agosarat quan parlem del líder soviètic). Les
possibilitats apuntades passen des de l'enverinament amb warfarina
per provocar-li l'hemorràgia fins a, senzillament, la mort natural.
La
causa exacta, de fet, encara no s'ha esclarit del tot, però, fos com
fos, el que és ben clar és que el fet fou aprofitat ràpidament.
Bèria, que temps després es vantaria "d'haver liquidat el
monstre", i els altres dirigents destruïren documents el
mateix 5 de març amb Stalin encara viu, decidint ja com es
repartirien les funcions. Un cop traspassat, acabaren la destrucció
dels documents comprometedors. Es diu que fins i tot Stalin temia a
Bèria, amb massa poder en l'aparell de seguretat pel gust del líder
soviètic, i estava pensant en liquidar-lo i que per això Bèria se
n'hauria desempallegat. És prou sospitosa, si més no, l'actitud dels alts
dirigents, que en tot moment s'inhibiren en el procés final del vell
líder i si no l'enverinaren, es cuidaren que no se'n sortís, potser
pel temor que fossin els damnificats en una nova purga.
El
fet és que lluita pel control del Presidium situà a Bèria al
capdavant de la Unió Soviètica... fins que el juliol fou detingut i
executat per traïció, terrorisme i activitats
contrarrevolucionàries durant la guerra civil russa.
Pel
que fa a Stalin, el seu funeral fou celebrat el 9 de març. La
concurrència massiva va provocar l'aixafament de molts dels
assistents, amb el resultats de més de mil morts.
Una altra reflexió en pocs dies que segueix el fil de la malanomenada Transició espanyola, assenyalant-ne els tres símptomes clars del seu fracàs (que ve del seu frau) i de com això porta a l'esfondrament de la parafernàlia del presumpte estat modern que en va sorgir. Dit així sembla una cosa arregladetai molt pensada, però només és un altre article insubstancial en la línia de l'autor.
No sé si en som del tot conscients, encara, però estem
vivint el final d'una època. És evident que ens haurem d'esperar a què
el gremi historiogràfic, si se'm permet escombrar cap a casa, en tregui
l'entrellat quan hi hagi prou perspectiva per fer-ho. Però, tanmateix,
els símptomes són prou evidents i abans de veure-li el cul sabrem si és
mascle o femella, sense risc d'equivocar-nos de gaire.
La idea d'Espanya ha fracassat i és insostenible.
L'artefacte ja no s'aguanta i la darrera refundació, la postfranquista,
fa aigües per tot arreu. Però fonamentalment, són tres els pets
simultanis que estan esberlant els falsos consensos (poques
redefinicions han estat exemptes del dring dels sabres) sobre els que
s'ha erigit un estat que, de fet, mai s'ha paït a si mateix.
El pim, pam, pum, és el que ve ara. Si voleu saber de què va no cal que contracteu Método 3, només cal que premeu sobre el pòmul de l'Alícia Sánchez Camacho.