divendres, 18 de desembre de 2009

Impresions del 13-D (2): una crònica de la jornada

El vot i el fred i el nostre dret. Article publicat a AraVallès.cat el 14-12-2009


Aparquem prop del carrer Major. Hi ha dues pancartes, una amb el groc viu que identifica la CUP i l’altra, de fons taronja, de la plataforma que organitza el referèndum a Sant Celoni i La Batllòria, on som ara. Passem pel costat d’unes pintades, una apologètica de Terra Lliure i una altra que proclama que “La Batllòria no és Sant Celoni”. Aquí, doncs, el sentiment independentista és, podríem dir-ne, polièdric. Molta tranquil·litat, dia rúfol.

A la plaça de l’església hi sona un bolero: és el disc de La Marató. Uns i altres comparteixen espai. Hi ha un senyal de prohibit aparcar just en la intersecció del carrer Major amb la plaça: “A partir de les 8:00. Diumenge 13 de desembre 2009. Actes festius”. En efecte, avui se celebra una festa; una festa democràtica.

A càrrec de la mesa hi ha la Mar, en Josep, l’Annabel i la Marta. Són dos quarts d’una i ha votat a la vora d’un 10% del cens. Les noies m’expressen, tot alhora, sorpresa i satisfacció pel fet que m’hagi desplaçat fins a La Batllòria: “la gent normalment passa de llarg”, diu l’Annabel. Els dic que és el lloc que he triat per començar. L’alegria és més explícita.

La Marta és d’Arenys de Munt i n’està orgullosa. Avui viu la festa amb la satisfacció no només de venir amb la feina feta, sinó de formar part dels qui van proferir el crit amb què va començar aquesta allau.

Al cap d’un estona s’apropa per votar un xicot. Va endiumenjat, per dir-ho d’alguna manera, amb un xandall del Real Madrid Club de Futbol i parla un català molt tancat, no ben bé de La Batllòria, sinó més aviat de Càceres. Això és el que interessa: que aquesta parròquia voti. El que sigui, però que voti. El que ja no ha entès és això que li demanessin el suport perquè TV3 es veiés al País Valencià si ell aquí no podia veure el Canal 9. “Però, tens TDT?”, “si, claro”, “doncs ho hauries de veure”, “si, una vez la encontré, pero la volví a perder”. En fi.

A Sant Celoni quatre meses desafien el fred creixent que va envoltant aquesta jornada. Són a la banda dreta de la plaça, mirant cap a l’Ajuntament, davant de Can Ramis (s. XVIII hi diu a la placa). Un cantautor no aconsegueix atreure una massiva atenció de la concurrència: plega veles sense dir ni ase ni bèstia.

M’adreço a en Jaume Figueras, membre de l’organització, que em transmet totes les seves impressions sobre la jornada. Mentre la fem petar, a l’altre punta de la plaça, mirant de cua d’ull i amb pas lleuger, circula en Joan Castaño, ex-alcalde de la vila pel PSC i desallotjat en la present legislatura. Em comenten que pateix una síndrome per la qual encara es pensa que ostenta la batllia i actua en conseqüència en els actes públics, fent salutacions a tort i a dret. Avui no és el cas. El paperot del PSC, és un dels fets més comentats per tothom.

Al Cafè de la Plaça de Cardedeu, on dinem, comentem això amb en Blai i la Montse. Això del PSC i de la premsa regionalista del Principat. Però avui és un dia d’il·lusions, de sensacions en positiu. És per això que en Blai m’ensenya les fotografies de les cues per poder votar al centre, un lloc on hi ha certa animació, fressa, activitat frenètica. Mentre parlo amb la Marta Cordomí (responsable del col·legi en aquella franja horària) entra gent a votar, es resolen dubtes tècnics en veu alta. Que Cardedeu té avantatge respecte Sant Celoni i La Batllòria ho demostra el fet que no es vota al ras: aquí s’està calent.

Em trobo amb en Ricard Ginjaume que s’ofereix a fer-me una ruta per tot l’operatiu: comencem per la seu logística de la campanya, un local habilitat ad hoc allà on abans hi havia hagut el Cibercafè Xacs. Hi ha ordinadors on es van rebent i introduint dades, s’hi faciliten acreditacions i hi ha una pantalla de seguiment amb les dades que va oferint la web de Catalunya Decideix. Allí els membres de la coordinadora van discutint sobre el discórrer de la jornada a Cardedeu i a la resta de pobles del Principat que ja han perdut la vergonya i la por. En Ricard em diu que fins i tot posen vídeos de motivació per als membres de l’organització i, encabat, riu sorneguer. No sé si creure-m’ho.

El col·legi del barri de l’Estalvi (“no dels Estalvis”, puntualitza en Ricard) és més lluminós i més ampli. Aviat seran les sis de la tarda i aquí la cosa es comença a animar. Ens desplacem fins al tercer dels col·legis, al Poble Sec, més tranquil, més acollidor, i, sobretot, amb una estufa elèctrica tukson l’escalfor de la qual esdevé una obra de caritat per al meu cos, en un estat proper a qualsevol dels productes de la Sirena. En Ricard no ha deixat el mòbil ni un moment: qüestions tècniques i logístiques l’assalten, a banda d’altres d’índole general (“Néstor, on t’has fotut?”). Em comenta tots els detalls que envolten la jornada: urnes mòbils per als qui no s’han pogut desplaçar, anècdotes, participació (la gran preocupació), el lloc on s’han de proclamar els resultats...

Amb en Ricard hem estat d’acord en pràcticament tot, fins i tot, en què, un altre dia, el recorregut el farem en cotxe.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Impressions del 13-D (1): una valoració general

Ja han passat un parell de dies des de la primera gran onada de consultes populars i es pot dir que la digestió de tot plegat es pot anar fent amb més calma. És evident, però que en alguns sectors, justament, està costant de pair el que va passar diumenge (o potser el que va passar ahir dilluns?) i que aquesta calma és més aviat tensa.


En primer lloc, en la meva modesta opinió, jo, que no represento a ningú i que només parlo en nom meu, crec que cal valorar positivament la jornada de diumenge. Cal estar-ne satisfet per diverses raons que ja han estat àmpliament comentades i que jo comparteixo:
  • Abans de la pròpia celebració dels referèndums, consultes o com calgui dir-ne, ja hi havia un èxit relatiu: el fet que hi hagués més de 15.000 persones mobilitzades per la cara, ja diu molt de la il·lusió i força que empeny aquest poble quan s'ho proposa. L'exercici col·lectiu de voluntarisme, entrega i generositat em sembla digne d'elogi, i jo que l'elogio.

  • El ressò internacional: des d'Arenys i gràcies a les consultes, ens estan situant al mapa a molts llocs. Catalunya (bé que majoritàriament només es refereixen al Principat) i la seva causa per la llibertat, o la seva pròpia existència com a realitat nacional, han gaudit de més publicitat ara que en les atzagaiades provincianes de les Olimpíades (que només va servir per a donar a conèixer la marca Barcelona al món i, per tant, començar a degradar la ciutat)o el Fòrum. Observadors internacionals que ho han viscut de ben a la vora i mitjans de tot el continent europeu i fins i tot dels EUA han parlat de nosaltres; i, gràcies al bon criteri d'oferir el dret a vot als immigrants, de retruc hem captat l'atenció del gegant informatiu del món àrab: al-Jazeera. Deunidó.

  • Els resultats obtinguts són bons si ho contextualitzem tot com cal: en referèndums oficials en què s'aboquen carretades de quartos, en què tots i cada un dels mitjans d'aquesta part del país no paren de bombardejar de forma descarada (espais gratuïts de propaganda electoral, blocs electorals als informatius televisius i radiofònics, debats, entrevistes), en què els censos sí que són operatius, en què hi ha més hores per votar, en què es disposa d'una maquinària, en definitiva, infinítament més potent es miri per on es miri com tota persona amb dos dits de front sabrà. I en què els aparells dels partits no hi han participat, a banda dels del PP, de Ciudadanos (si és que li funciona, l'aparell) i, sobretot, del PSC, que sí que hi han participat: ho han fet en contra. Però, a més, no han fet campanya pel no: han fet campanya en contra de votar en els referèndums (la cirereta: demanar a tots els demòcrates que no vagin a votar. És evident que, a algú, el tupí li comença a fer la perla)

  • L'independentisme, a cada dia que passa, està situant-se més al centre del debat polític, sobretot al Principat, però també amb fortes ressonàncies a la resta dels Països Catalans i a l'estat espanyol. Vet aquí un èxit considerable de les consultes.

Ara bé, haurem d'admetre que no tot han estat flors i violes, i així ho certifiquen les declaracions d'Alfons López Tena només mig dia després de tancar els col·legis, fer recompte i oferir resultats. I malgrat el to que utilitza el president del CES i militant convergent, des del meu punt de vista desafortunat per la seva inclinació a la prepotència, admeto que hi ha part de raó en les seves paraules. Per què s'ha produït un diferencial d'almenys 15 punts en la participació entre les consultes d'Osona i les de la resta de comarques en el seu conjunt? Modestament crec que alguna cosa deu haver passat, que alguna cosa s'hauria d'haver fet d'una altra manera, perquè no penso en res més que en qüestions de procediment i no pas sociològiques per explicar la diferència entre Vic i Vilafranca, per exemple. O per què la participació a Cardedeu es va quedar en un 26,6% (tenint en compte que hi va haver un contingent d'un 10% del cens que no va poder votar per problemes diversos i que, per tant, d'haver anat tot bé, en aquest poble estaríem a tocar del 40%) quan l'organització del referèndum hi fou exemplar? Seguint amb Cardedeu, l'exemple que he seguit millor, podríem dir-ne que la preparació de la jornada ha estat exhaustiva amb una implicació exemplar dels voluntaris (que n'eren més dels que es veien: hi havia gent que treballava des de casa davant del teclat, a la ràdio), que la campanya no es podia fer millor (debat final Sanchis-Nebrera, inclòs) amb la millor pàgina web de totes les que s'han fet per la jornada... I doncs? No és que trobi dolentes les dades de participació de Cardedeu: les trobo injustes, la gent que ho va aixecar es merreixia més, i potser el problema ha vingut no de dins, sinó de fora: potser calia una coordinació diferent entre les viles que feien el referèndum.

També convé no oblidar que les viles que han registrat índexs d'entre un 10 i un 15% potser haurien d'haver-se esperat una mica més; així doncs, és probable que sigui que sí, que hi hagi hagut una certa precipitació en algunes bandes, fruit de l'eufòria i la il·lusió del moment (certament comprensible). Això sense oblidar que els esforços en aquests llocs són igual de lloables i han servit també per donar ressò al conflicte, a la mala qualitat de l'ADN democràtic de l'estat espanyol (si és que en té), etc.

I finalment hi ha la qüestió de la ILP i de la creació d'una nova força o plataforma política que fa una certa ferum i que em fa sospitar que és l'arrel de l'enfrontament obert entre diversos sectors que tenim a dia d'avui. Perquè hi ha una cosa que em sembla evident: la jugada estava preparada de feia dies i s'ha fet per part d'un grup reduït de persones, sense el consens general i explícit de tota aquesta gent que ha dedicat esforços ingents a la realització d'aquesta festa col·lectiva, com va quedar en evidència en l'edició d'ahir a la nit del debat Àgora a TV3, en el qual Josep Manel Ximenis va quedar en una situació bastant difícil a l'hora de justificar aquest episodi.

Ens cal fer autocrítica: sempre cal! I això no té res a veure amb derrotismes, tremendismes, pessimismes ni altres ismes desmobilitzadors. Al contrari: no ha anat pas malament, però hi ha indicis de que tot pot anar encara millor, i necessitem el millor de nosaltres mateixos per assolir la fita que ens hem proposat.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Cansat i tranquil


Cansat, sí. I amb una bona galipàndria després de voltar per La Batllòria i Sant Celoni, i per Cardedeu tota la tarda amb en Ricard Ginjaume, sense anar convenientment abrigat, tal i com correspon a un 13 de desembre a tocar de l'hivern. Però com que fins ara no en feia, de fred...

Però tranquil, també. Tranquil perquè ja he enviat la crònica per l'AraVallès. Un petit experiment per acabar de donar cobertura a la jornada del 13-D en què ens hem embolicat l'Eduard, en Joan Negre, l'Eudald Murtra i jo mateix. I tranquil perquè he pogut fer la ronda (que hagués fet igualment) i constatar l'energia popular que mou els referèndums, la il·lusió que els acompanya (i la inversió a fons perdut d'energia física i mental). I content perquè m'ho he passat bé fent una cosa que no havia fet mai, i que et permet parlar i comentar i afegir i puntualitzar i rectificar amb gent que coneixes poc o potser no coneixes de res, com a la Batllòria, o amb tot de cares ben conegudes, com a Cardedeu.

Ja no és el mateix que el dia d'Arenys. És una de les conseqüències del que va passar a Arenys.

I ara a escoltar i llegir cròniques i resultats i dades. I a jeure.

dijous, 10 de desembre de 2009

El Vallès decideix!

Finalment seran més de 55.000 veïns i veïnes de la nostra comarca, el Vallès Oriental, els qui podran expressar la seva opinió el des d'aquesta setmana i fins el 13-D a l'entorn de l'eterna qüestió, aquella que no interessa, aquella que no cal, aquella de la qual alguns fan el fatxenda dient que ja saben la resposta. Aquella pregunta que ningú s'ha atrevit a fer-nos fins que no ens l'hem fet nosaltres mateixos: voleu continuar sent espanyols si-et-plau-per-força?

En aquesta primera onada de consultes, passat el tret de sortida d'Arenys de Munt, la gent de Les Franqueses del Vallès, de Cardedeu, de Sta. Eulàlia de Ronçana, de St. Esteve de Palautordera, de St. Antoni de Vilamajor, de St. Pere de Vilamajor i de St. Celoni, podrà dir el que li plagui. Més endavant en les successives onades de febrer i abril s'hi afegiran La Garriga, Llinars del Vallès, Caldes de Montbui, Mollet del Vallès, St. Feliu de Codines, Sta. Maria de Palautordera i, tot apunta que també a Granollers. Tant de bo la resta de pobles de la Vall del Tenes s'animin, tant de bo Parets s'animi a fer sentir la seva veu!

Com ja vaig dir en un altre lloc, amb permís i amb endogàmia, això serà llarg i hem de saber canalitzar i mantenir aquest formidable estat d'opinió i, sobretot d'optimisme i il·lusió. Ho estem vivint com una festa, i tot plegat es va fent cada vegada més gros i el somni sembla més a tocar. A banda del nerviosisme del PSC i sectors afins (llegeixi's l'editorial conjunta, el manifest de les cases regionals, etc.), hi algunes notícies que ens van encoratjant a seguir endavant: constitució de plataformes per dur a terme consultes a Mallorca, presentació de la plataforma per fer-ne una a Barcelona, la recent enquesta elaborada per la UOC en què més de la meitat de gent del Principat es decantaria pel sí en un referèndum, i, fins i tot, la còpia del model de les consultes en algun poble de la Catalunya Nord... Sembla que la taca vessada a Arenys de Munt es comença a estendre arreu del país i això és molt important.

Ara però, encarem el 13-D, participem (participeu, que jo no puc) i gaudim-ne!

I, esclar, que guanyi el sí.

(servidor farà la ronda per St. Celoni i Cardedeu, per encàrrec d'AraVallès. Per seguir l'actualitat d'aquest dia a la comarca connecteu-vos-hi!)